CAMÍ DE SANT JAUME – CAMÍ DEL SALVADOR
LLEÓ – OVIEDO, 28 de Maig a l'1 de Juny 09
121 quilòmetres.

http://www.youtube.com/watch?v=9zpbwsirjg0




http://www.youtube.com/watch?v=Pi3G3w4SKas


M'havia quedat malt sabor de boca el fet d'haver abandonat el camí de St. Jaume la passada Setmana Santa (per mal temps i butllofes). Això i el fet que pocs dies després d'aquelles dates, a la feina em van confirmar que m'acomiadaven, per reestructuració de l'empresa, van fer que busqués el millor moment de tornar al camí.
El camí de Sant Jaume, per mi es alliberament, es desconnexió, dels problemes a la feina, de la pressió, i es, també, una trobada amb el meu interior, una estada del Jordi amb el Jordi. Parlo, planifico, em queixo, gaudeixo, pateixo i em felicito, em trobo. També amb Déu i amb els familiars desapareguts, amb els pares principalment.
També es un gran moment d'estimar més a l'Elvira, de reconèixer lo molt que m'estima i com gaudeix sincerament, sense embuts, quan em veu feliç planificant-lo i fent-lo.
Així que a principis del mes de Maig, vaig treure els bitllets del tren, perquè amb molta antelació s'aconsegueix un bon descompte del 60%. Només com exemple, quan vaig tornar l'altre vegada de Lleó, de manera precipitada, el bitllet del tren (en cabina individual, però no em calia), em va costar 133,00 euros, mentre que avui, el mateix trajecte m'ha costat 34,00 euros, es a dir, 100,00 euros menys. No viatjava en cabina individual, però sí en butaca de gran confort, on pots estirar be els peus i vas molt còmode.
Donats els problemes a la feina, per la tarda del dia 28-05 ja no vaig anar a treballar. Estic absolutament desmotivat. Vaig preparar-me la motxilla, intentant com sempre emportar-me les menys coses possibles, buscant que pesi el menys possible, encara que ho miri com ho miri, sempre em sembla que pesa massa.
També es cert que podria rebaixar pes, simplement pensant que cada dia, rentant la roba que porto a sobre (entenent que se sequi), en tindria prou per portar sempre la mateixa (neta), atorgant-me inclòs alguna roba més de recanvi, però no tot el que m'emporto. En fi, després ho comparo amb altres pelegrins, i veig que ells porten més pes que jo (encara que la majoria fa el camí sencer, o sigui que necessiten més equipatge).
Per exemple, la Marcella, una noia italiana que vaig conèixer, portava una motxilla que li pesava 11,00 quilos. Si tenim en compte el consell dels experts, que diu que el pes de la motxilla no ha de passar del 10% del pes corporal dels pelegrins, aquesta motxilla no hauria d'haver passat dels 5 o 6 quilos, perquè la noia era més aviat prima.
Abans de marxar cap a l'estació, em va trucar en Juan Ufarte, de València, per explicar-me la reunió que van tenir amb la direcció, sobre un nou ERO que han aprovat. M'estimo més no opinar sobre aquestes persones del comitè d'empresa, absolutament venudes a la direcció.
Més o menys a l'hora prevista, l'Elvira em va acompanyar fins a l'estació de Viladecans, on vaig agafar el tren de rodalies, que em portaria a Sants.
Per aquest tipus de tren (el tren hotel), el tractament al viatger està més cuidat. El tren surt de les vies reservades al TAV, amb sala d'espera diferent a la del reste de viatgers. Com sempre, abans de pujar al tren, et fan passar la motxilla per un arc de control.
Abans de marxar, em vaig comprar una ampolla d'aigua.
El tren va sortir a les 20,50 hores en punt i de seguida va agafar la que seria la seva velocitat de creuer, els 200 qm/h.
Al poc de la sortida, em vaig menjar l'entrepà que portava de casa.
El meu vagó corresponia a la denominada “butaca de gran confort”. Es un vagó on el viatger tenim molt d'espai. A més, viatjant sol es pot escollir la butaca individual. En cada filera, hi ha dues butaques en una banda, i una a l'altre, de manera que en individual vas més ample, perquè no tens l'altre viatger al costat.
Després del sopar, vaig anar a prendre'm un tallat.
El trajecte ha sigut bastant còmode, encara que en moments tenia fred. Era lògic, perquè el termòmetre marcava els 12-14 graus. Però be, amb l'anorac en tenia prou per no passar fred.
Aviat em vaig adormir i vaig passar bona nit. Només recordo haver-me despertat arribant a Palència, a les 5,02 hores, cosa que ja m'anava be, perquè la següent estació era la meva. Abans d'arribar a Lleó, vaig anar al servei del tren, a canviar-me de roba (treure'm els pantalons i la camisa,) i posar-me l'equipament més esportiu.