Dotzena etapa

07-04-09, sortint de Reliegos, hi ha aquest cartell que indica 1 legua a Mansilla

07-04-2009

Dotzena etapa, Reliegos – Lleó, 25 quilòmetres, 3,85 quilòmetres / hora.
Aviat, poc a poc, s’anava aixecant la gent. Aquí, el pelegrí de Bilbao es va passar una mica. Va plantar cara a un estranger que a les 07,00 va obrir els llums. El de Bilbao fins i tot se li va posar al davant, en actitud provocativa. Per sort, les coses no van passar d’aquí. En aquest moment, i potser per fer-li una mica de costat al estranger, vaig aprofitar per aixecar-me i vestir-me.
Aquests son també uns moments en que has d’anar amb compte de no fer massa soroll, perquè hi ha gent que s’aixeca més tard, però es difícil no fer-ne, perquè es vestir-se, col·locar les coses a la motxilla, plegar el llençol, la coixinera, el sac de dormir.
Sobre les 07,40 ja estava preparat, però em vaig quedar uns minuts segut a una cadira, fent una mica de temps, abans d’anar al bar. Al carrer feia fred i no es tractava d’anar fins el bar i trobar-te’l tancat, passant fred.
A les 08,00 en punt entrava al bar. Vaig ser el primer i em vaig prendre un tallat i dues pastes allargades Abans de marxar, vaig acomiadar-me de la senyora i vam fer bromes sobre la possibilitat que el FCB li faci renovar el pòster de la paret.
Només sortir de Reliegos, hi ha un cartell que et posa: Mansilla de las Mulas, 1 llegua, que deu ser com 5 o 6 quilòmetres.

monument a Mansilla de las Mulas

Recordava molt be aquesta població de Mansilla, de l’altre vegada. Recordava la botiga de queviures de la plaça, per la qual vaig tornar a passar, on l’altre cop vaig comprar fruita, juntament amb en Mateo. La sortida d’aquest poble es per un pont fantàstic, de pedra, que travessa el riu Esla. Vaig fer algunes fotografies. Un cop travessat, segueixes caminant per un camí, a l’esquerra de la carretera.
De seguida vaig notar que cada vegada tenia més dificultats de seguir caminant. Els peus em feien mal i només em trobava be quan descansava, de manera que a mida que m’acostava a PUENTE DE VILLARENTE, vaig decidir acabar a Lleó i tornar cap a Les Cases, a passar les festes de Setmana Santa amb l’Elvira i el Gerard. A banda de les lesions als peus, també es cert que, segons les previsions meteorològiques, a partir del dijous, s’esperaven pluges i neu per la zona per on tenia previst caminar, que es la travessa del port de Pajares, necessari per arribar caminant fins a Oviedo. Així que quan vaig entrar al bar on esmorzaria, vaig trucar a l’Elvira per explicar-li els meus plans, i perquè em mirés horaris dels trens a Tarragona (per enllaçar amb algun tren que em portés a Vinaròs).

el riu

Mentre esmorzava, em va trucar per dir-me que aquella mateixa nit sortia un tren a les 22,12, i que hi havia bitllets en totes les categories, per lo que el retorn ja estava en marxa.
Al entrar en aquesta població del PUENTE, vaig recordar la primera vegada que vaig passar per aquí, acompanyat per en Mateo, un pelegrí sevillà que em va acompanyar aquelles darreres etapes. Venia arrossegant els peus, perquè, a banda de les butllofes, tenia una tendinitis que fins i tot els metges van confondre amb una mena de trombo que quasi em porta directament al quiròfan. Recordo també lo malament que vam estar al hostal El Delfin Verde, un lloc brut, amb molt de fred d'on ens haguéssim marxat si haguéssim sabut que uns metres més endavant de la carretera, hi havia un hostal. En fi. Recordo que vam protestar d’allò més a la mestressa. L’aigua de la dutxa, el mini xorro que sortia, era totalment freda. En fi, era un hostal, però vaig dormir vestit, només dient això ja es pot veure com seria.
Aquest reparador esmorzar, ous ferrats amb llom i patates fregides, va aconseguir donar-me el impuls necessari per continuar la marxa cap a Lleó.

bosc a la vora de Lleó

Aquest tros del camí es força lleig, perquè camines molt a la vora de la carretera. Es un camí que surt, a partir de PUENTE, cap a la dreta i es separa uns metres de la carretera, però els sorolls dels cotxes i camions es senten igual, es bastant emprenyador.
Aquestes dues etapes son molt planes i avorrides. Enfiles una recta i t’hi passes una bona estona, no hi ha pujades per camins ni corriols. Tant es així, que abunden molt els pelegrins que fan el camí en bicicleta, i tant ahir com avui, me’n han passat molts, circulant xino – xano amb les seves bicis. Alguna vegada he pensat que m’agradaria fer-ho.

Després de pujar un darrer coll, es torna a la carretera, per iniciar la baixada a Lleó, però en aquesta ocasió, les fletxes (mal indicades, perquè et marquen dues direccions ben oposades), a diferència de l’altre vegada, em van portar seguint una petita carretera amunt, fins a les zones de les antenes, i des d’allà vam iniciar la baixada per entre mig d’un petit bosc de pins, molt més agradable que l’entrada per la carretera. Aquí, els que porten el camí de Sant Jaume a Lleó, l’han encertada, perquè recordo que l’entrada per la carretera va ser molt emprenyadora, amb quantitat de cotxes i camions que et passen a pocs centímetres. A més, es un bosc de pins, i em recordava la mateixa olor dels boscos de pins de la illa de La Palma.

pont romà a l'entrada a Lleó

Les senyals et fan entrar a la ciutat per un pont de vianants, a certa distància d’un esplèndid pont romà, suposo que perquè el podem admirar en tota la seva bellesa, perquè ja dic, es un pont esplèndit.
Seguint les fletxes, entrem a la zona antiga de Lleó, i anem a parar a unes muralles romanes, gran descobriment, perquè no en tenia ni idea de la seva existència. L’altre vegada, no les vam veure per enlloc. També es cert que en aquella ocasió, només d’entrar a la ciutat, vam dirigir-nos a la catedral passant de llarg les senyals; el nostre objectiu era la catedral, així que lo més fàcil era anar preguntant a la gent. Però en aquesta ocasió, que vaig seguir-les de manera escrupolosa, ja dic, fou una agradable sorpresa la seva trobada.

les muralles a Lleó

Com que just en aquell moment, vaig coincidir amb el pelegrí de Madrid, ens vam fer unes fotografies i el vaig acompanyar fins a l’alberg, el de les monges “carbajalas”.
En el moment d’entrar a l’alberg, i segellar la credencial, vaig sentir certa pena per l’abandonament i enveja cap el pelegrí de Madrid, que per cert, no ens vam presentar i no se com es diu.
A l’entrada de l’alberg, en un passadís i després dins del pati, hi havia unes quantes imatges religioses, preparades per sortir a la processó.
En el moment d’entrar, a la porta hi havia una monja anciana, una mica geperuda, que ens va fer senyal que pugéssim al primer pis, on estava un noi segellant les credencials. Aquest noi era català, el vaig sentir parlar en el meu idioma amb un company, i quan va veure la meva credencial, va fer un “home, Jordi, com jo”. Li vaig dir que no em quedava, que només volia segellar. Em va felicitar, perquè va veure que venia de Reliegos, més lluny que Mansilla de las Mules, d'on ve la gent normalment.
Després, de seguida vaig acomiadar-me de la gent, del company de Madrid i dels altres, per marxar tot seguit cap a l’estació del tren.

una obra de Gaudi

La meva idea era treure el bitllet, deixar la motxilla a la consigna, i tornar per fer totes les fotografies del mon als principals edificis de Lleó, a les muralles i presenciar la processó de Setmana Santa, i veure d’una manera especial el pas de les monges carbajalas.
Però fou arribar a l’estació, bastant lluny per cert de l’alberg, (l’estació del tren està a l’altre banda de l’entrada a la ciutat) i l’ànima se’m va caure al terra. En primer lloc, perquè l’únic bitllet que podia treure era una cambreta individual, el gran luxe segons la categoria de Renfe, però que valia 133,00 euros. Abans de decidir-me, vaig trucar a l’Elvira, perquè ella m’havia dit que hi havia bitllets des de 44 euros. Jo li vaig dir a la expenedora dels bitllets, però em va repetir que aquesta era l’única plaça lliure que quedava, o sigui que a sobre, presses, perquè pots quedar-te sense res.
Vaig canviar de finestreta, a veure si amb un altre tenia més sort, però res. Vaig pensar que si es confirmava, anul·lava el retorn, però primer, ja li havia avisat a l’Elvira que tornava, segon, em feien mal els peus i no sabia si tindria forces per anar continuant i tercer, potser ja no hi hauria plaça al alberg, perquè quan em trobava allà segellant, en Jordi, l’hospitaler, em va dir que estaven quasi plens i vaig pensar, ara només falta que tiris enrere carregat amb aquesta motxilla que cada vegada pesa més, amb un bon mal de peus i quan arribis, et diguin que no hi ha lloc. Vaig preguntar si per l’endemà tindria més sort, però tampoc hi havia res, per lo que, al final, vaig decidir treure aquell bitllet, molt més car, segur, que si hagués llogat un cotxe (no podia fer-ho, perquè no portava el carnet) o hagués tornat en avió.
Realment, aquest preu em va caure com una bona punyalada. Al cap i a la fi, estava intentant fer un viatge auster, econòmic. Vaig treure els bitllets per Internet feia més d’un mes, aconseguint un preu baratíssim (50 euros, aprox., anada i tornada) del qual n’estava molt orgullós, i ara, de cop i volta, n’he de pagar 133,00 només per un trajecte. 26,00 euros contra 133,00. No n’hi ha per emprenyar-se una mica? No, un mica no, bastant.!
A més, i per acabar-ho d’adobar, en aquesta estació no hi ha consigna, per lo que també se’n va anar en orris la passejada que volia fer per Lleó, veure les processons, fotografiar la catedral, les muralles que havia vist, Sant Marc, etc. I no només això; es que eren sobre les 15,30 i el tren sortia a les 22,12, es a dir, que m’havia d’estar quasi 7,00 hores allà, esperant.
Ja amb el bitllet a la butxaca, lo primer que vaig fer fou comprar-me una coca cola i després, ja acomodar-me al seient que vaig escollir per passar les 7 hores d’espera, primer em vaig canviar de roba de dalt, perquè portava la samarreta suada i després em vaig quedar adormit una bona estona.
Podria dir que em va despertar una dona que es va posar al meu costat esquerra, que va començar a parlar amb els del seu costat esquerra. El motiu de la conversa? El seu fill es va separar de la dona i ella, l’avia, te que anar de Barcelona a Lleó, anant a recollir el nen per portar-li al pare i després tornar-li a la mare. Lo principal de tot, la crítica a la dona, clar, a la jove. Que aquesta joventut de seguida es separa, que ella es va casar amb el seu fill perquè guanya 4000 euros al mes, que es una bandarra, etc. Jo m’anava quedant al marge, perquè era d’aquelles típiques persones que amb la mirada et conviden a que entris a la conversa i que, lògicament, estiguis d’acord amb els seus arguments. Vaig fer-me el mut, perquè no vaig dir-li res de res. Després, al vespre, em va veure parlar amb un altre pelegrí que també tornava a Barcelona.
A partir d’aquí, res, la immensa espera. Vaig anar també a comprar-me pistatxos, i vaig posar-me els auriculars per escoltar música. A les 20,45, vaig començar a escoltar el partit de futbol entre el FCB i el Bayern, de Munic, i com que les coses anaven força be, vaig anar fins el bar, a prendre’m un cafè amb llet i una pasta, per poder veure el partit per la televisió. La gent, en general, estava a favor del FCB, encara que entre el públic n’hi havia un que portava una samarreta d’Espanya. Un provocador.
A l’andana, un pelegrí de Barcelona es posa a parlar amb mi, explicant-me la ruta que ha fet i que porta una setmana.

Al final tot arriba, i el tren, puntual un altre cop, (potser la Renfe està canviant), entra per la dreta de la via 1. El meu vagó es el segon darrera de la màquina, així que he de caminar per l’andana, endavant, per trobar-lo. Pujo i entro a la meva cambreta individual, la número 12. Aquestes cambretes estan be, perquè tenen lavabo i dutxa, per lo que no cal sortir per res. Abans de posar-me a dormir, m’arreglo una mica les butllofes del peu.
La nit es fa difícil, em costa molt dormir, i es que la cambreta 12 està a sobre mateix de les rodes, i et trac – trac es com un martell piló que va picant contínuament, un cop darrera l’altre.