Onzena etapa

06-04-09, estació de Sahagún

06-04-2009,

Onzena etapa, Sahagún – Reliegos, 31 quilòmetres, a 4,13 qm/hora.
Al baixar del tren, vaig notar una temperatura freda de debò. Era aquell fred sec, gens humit, que aguantes força be, però que t’obliga a abrigar-te.
Vaig tenir la sort de trobar un bar obert només de sortir de la estació. Feia aquella olor típica dels bars antics, amb solera, que d’entrada, et fan confiança. Vaig demanar un tallat i vaig preguntar per les senyals grogues del camí. De seguida em van indicar el camí cap a elles.
Al marxar, entrava una parella que també havien arribat en aquest tren, que també buscaven les mateixes fletxes.
Vaig començar a caminar i em vaig aturar en un monument espectacular, el ARCO DE ST. BENITO, que em va agradar molt, a fer unes quantes fotos. Després, ja quan quasi marxava, vaig recordar que no tenia cap segell de Sahagún, i aleshores em vaig dirigir cap a l’alberg del poble, situat per sort molt a la vora de on em trobava, portat per unes monges benedictines. Vaig entrar i molt cordialment, em va segellar la credencial. Me la va segellar, però no em va posar la data, perquè, em va dir, només es pot segellar amb data el dia que arribes per quedar-te a dormir. Molt amablement, em va prestar un bolígraf, perquè la data la posés jo mateix.

Arco St. Benito

Ja tenia la primera segellada d’aquesta sortida. La voluntària que em va atendre (en un moment donat li vaig dir “mare” i em va rectificar), em va explicar que també hi ha un camí que surt de Madrid i fins i tot em va donar un prospecte amb informació.
Després, ja tot seguit a començar el camí. Feia bon temps, amb sol a l’esquena, però a aquella hora, encara feia fred. Unes quantes fotos i...
A les 08,15 del mati començava a caminar.
Al poc de començar, ja tenia molta calor, per lo que vaig optar per treure’m la jaqueta polar i posar-me només el polar gris, molt més lleuger. Això te una pega, i es que a partir d’aleshores, he de portar encara més pes a la motxilla, (pesa molt més la jaqueta polar).
De seguida, als pocs quilòmetres d’iniciar la sortida, vaig començar a sentir com unes punxades al peu. Ja vaig sentir-me malament, perquè si allò seguia, tindria molts problemes i acabava de començar. Falten sis dies i ja em noto mal als peus!! Malament, sincerament, mal tema.
A les 12,15, vaig arribar a un poble que es diu El Burgo Ranero, amb una mica de gana, així que vaig preguntar per un bar per menjar alguna cosa. Vaig demanar un tros de truita de patates i un plat de remenat d’alls, molt bo.

El Burgo Ranero

En aquest bar, també vaig aprofitar per recarregar el mòbil, ja que començava a estar baix de bateria, i caminant per aquests mons de Déu, val la pena aprofitar tots els moments per fer coses com recarregar el mòbil, perquè no saps quan tindràs la propera ocasió per fer-ho.
Després de pagar l’esmorzar – dinar, vaig continuar la meva ruta.
El sol i la calor començaven a picar fort, i els peus, cada vegada pitjor. Estic tenint mala sort amb els peus; l’altre setmana, quan vaig anar a caminar per el Montsià, vaig agafar unes altres botes i em van causar unes butllofes als talons. Ara, aquestes, que son bastant noves, encara que ja amb uns quants quilòmetres al darrera, també em perjudiquen. No se si la solució pot estar en unes botes a mida, o què, perquè ja dic, quan no es una cosa, es un altre.
Per el camí, davant meu, a uns 50 o 60 metres, i sense cap rubor, una dona es va separar una mica del camí, uns 15 metres cap el camp, va deixar la motxilla al terra, es va baixar els pantalons i va pixar tranquil·lament. Això si, de cara, sense posar-se de cul als que ens acostàvem. No se què es pitjor!!
Sobre les 15,30 vaig arribar a la població de Reliegos, on passaria la nit.

cases excavades a la muntanya, a Reliegos

El primer que vaig fer, per la molta set que tenia, fou entrar en un bar a prendre’m una coca cola. Era un bar estrany, on totes les parets estan escrites a mà, suposo que per a qualsevol que tingui alguna cosa a dir, amb dites i frases de tota mena. L’home tenia un aspecte bastant bohemi.
El pelegrí que vaig conèixer aquella mateixa tarda, de Bilbao, que portava un any seguit fent el camí per una promesa, em va dir que l'amo d'aquest bar està barallat amb els cacics del poble, i que li tenen jurada. No recordo el nom del bar, però es el primer que et trobes només d'arribar a Reliegos.

Reliegos

Seguidament vaig enfilar ja el camí cap a l’alberg. Al entrar no hi havia l’hospitaler, i vaig haver d’esperar-me una bona estona. Seguidament van arribar altres dos pelegrins, amb qui després vam anar junts a sopar. Quan va arribar el propietari de l’alberg, ens va explicar que es que una dona s’havia tancat al servei i després no podia obrir la porta, i es va posar molt nerviosa, cridant, etc. L’home, va haver de cridar a un manyar que li solucionés el problema. Estava emprenyat, perquè, segons ens va dir, aquelles obres de renovació de les instal·lacions, les havia acabat feia quatre dies, era tot nou.
Ens va dir que entréssim, ens acomodéssim i després ja ens inscriuríem.
I es el que vaig fer. Lo primer de tot, deixar les botes a un espai habilitat, per evitar transportar terra i pols a l’interior de les habitacions. Després vaig escollir una llitera (de baix), al costat d’una finestra, vaig obrir la motxilla i me’n vaig anar a dutxar, amb els estris corresponents.
L’aigua de la dutxa, fantàstica; un bon xorro d’aigua, calenta, esplèndida. Això si, vaig fer una mica de merder amb l’aigua, de manera que vaig buscar el motxo i el cubell, per netejar el terra i deixar-lo en bones condicions per el proper que vingués.
Després, xerrant una estona amb l’hospitaler, em va explicar que ell es culer, barcelonista a mort, i que es l’oncle d’un ex jugador del primer equip, del FCB, que es diu Juan Carlos. Em va ensenyar la foto. Està molt orgullós del seu nebot.
Seguidament, i abans de tornar a la cambreta, vaig fer la bugada. Vaig rentar-me la samarreta i també la tovallola.
Aquesta roba, després, la vaig penjar al penja-robes per assecar-se. El tenien al carrer, a ple sol.

aquestes edificacions abans eren bodegues. Ara serveixen coma caus per penyes

Un cop feta la neteja, corporal i de vestuari, fou quan vaig dedicar-me a “reparar” els problemes dels peus. A la banda de la sola, del peu esquerra, tenia una bona butllofa. Com que no trobava l’agulla per foradar-la, la vaig demanar a un noi de Madrid. La vaig netejar amb una mica de betadine, i vaig procedir a punxar-la diverses vegades. Cada cop que la punxava, sortien gotes d’aigua, sense que sortís tota de cop. Després d’això, vaig tapar-la amb uns pegats, per evitar infeccions. Però res, aquesta ferida faria que l’endemà decidís abandonar. Era molt gran i em feia bastant mal al caminar.
Vaig sortir a donar un tomb per el poble, per comprar-me una ampolla d’aigua i un refresc.
Després vaig adormir-me una estona, fins que sobre les 19,30, vaig anar a sopar a un bar d’allà al costat.
Abans d’anar a sopar, vaig pagar l’estada al alberg. Realment, es molt econòmic, perquè el lloc es net, tens accés a una bona dutxa, sense límits de temps, amb aigua calenta; pots rentar la roba i fins i tot hi ha un lloc per fer-lo servir de cuina – menjador, per si vols fer-te tu mateix el sopar. Hi ha molts pelegrins que a la tarda van a les botigues d’alimentació a fer la compra per preparar-se el corresponent sopar, i fer-se’l al mateix alberg, cosa que, lògicament, economitza el pelegrinatge.
Com que jo d’això de fer la compra i preparar-me el sopar encara no ho domino, vaig fer el previst, que es buscar on sopar tranquil·lament. El menú del pelegrí, molt bo. Em van donar espagueti amb gambes i mandonguilles de segon, molt bo.
També en aquest bar son del Barça, amb un gran pòster de l’equip del FCB que va guanyar la darrera copa d’Europa. Em van dir que enguany el substituiran per la nova foto, la que deixi constància gràfica del nou títol de campions d’Europa d’aquest any. Home, no m’estranya tanta eufòria, perquè realment el FCB està jugant força be. (l’endemà, va guanyar al Bayern per 4-0.).
Després de pagar i quedar per l’endemà per esmorzar, vaig tornar cap a l’alberg, encara que fent alguna foto d’unes construccions que abunden per tot el poble. Son com unes coves excavades a la muntanya, amb porta d’accés i xemeneia. Al veure-les vaig pensar que eren alguns habitatges antics, que potser la gent, fa anys, viuria en aquests llocs, però després em van aclarir que no, que en un principi eren bodegues per guardar el vi. Ara ja no es fan servir, entre altres coses perquè per la zona no hi ha vinyes, però es segueixen utilitzant, ara per fer festes, menjars, etc.
Es curiós aquest país, amb tantes costums diferents.
Abans d’entrar a l’alberg, per dormir, vam estar parlant una estona al carrer amb un home, de Bilbao, que per una promesa, si es posava be un noi, faria el camí de sant Jaume durant un any seguit, seguint tots els camins d’Espanya. En aquest any, que precisament l’acabava l’endemà, ha fet 8000 quilòmetres. Ens va ensenyar tres o quatre credencials, totes plenes. Era molt xulo, molt llençat, però molt divertit. Ens va ensenyar una fulla de diari, on sortia ell. Diu que en el proper mes de Setembre, sortirà un llibre sobre les seves experiències. Tota una peça, aquest home.

aquí estic, a l'alberg

Després de passar una estona xerrant, ben aviat me’n vaig anar a dormir. Per si un cas, em vaig prendre mitja pastilla per dormir, per si em trobava amb roncaires professionals. La meva intenció al anar a dormir tant aviat, era intentar estar dormit quan arribés la resta de la gent.