Tretzena etapa
29-05-09, l'estació de renfe de LLEÓ
29-05-2009
Tretzena etapa, Lleó – Buiza, 42 quilòmetres, a 3,5 quilòmetres / hora.
Vam arribar a les 06,00 del mati, amb un bon retard d'uns 55 minuts. A mi ja m'anava be, perquè arribar a Lleó a les 05,10, com estava previst, era massa aviat. A aquella hora, encara era de nit, i tot i que em vaig emportar la lot, no es el mateix. Per trobar be les senyals, ha d'haver-hi llum normal.
Al bar de l'estació de Lleó, que està obert les 24 hores del dia, em vaig prendre un tallat i una pasta.
Després d'esmorzar, vaig posar-me vaselina als peus i a les 06,28 en punt començava la marxa.
Fou curiós, creuant el pont de Sant Marc, com els pelegrins que feien el camí francès, em venien de cara. Es com si jo estigués fent el camí de tornada, i es que mentre ells seguien el camí més conegut, jo em dirigia al denominat Camí del Salvador que, sortint del mateix punt de Lleó, a l'alçada de l'hostal de St. Marc, es dirigeix directament cap el nord. Es transforma amb un angle recte; el camí de St. Salvador, cap el nord, i el francès cap a l'oest.
L'hostal de St. Marc es un dels principals monuments de la ciutat de Lleó. Es immens. Ara es un parador nacional de turisme (super hotel de luxe), però abans era un “hospital de pelegrins” (als seus inicis). Com canvien els temps!!.
La caminada es transforma en bastant avorrida, ja que sempre es recte i per l'asfalt.
La senyalització es bastant bona, amb pals de fusta indicatius ben col·locats, i amb les fletxes típiques de color groc.
Als 8 quilòmetres s'arriba a Carbajal de la Legua, sempre per asfalt i es a partir d'acabar els dos quilòmetres que fa d'allargada el poble, quan s'entra a una pista de terra. Justament, després de una hora i tres quarts de començar la caminada.
El traçat que segueix es d'uns constants puja i baixa (trenca cames), fins que s'arriba a una mena de traca final. De cop i volta, et trobes amb una pujada super pronunciada. Es la senda de Don Pelayo. Potser te un desnivell del 30% o més. I aquí em va passar una cosa que no m'havia passat mai. Estava tant esgotat de la forta pujada, que estava respirant per la boca, quan noto que m'entra una mosca que se'n va directament cap a l'estomac. No la vaig poder treure, per lo que vaig optar per veure força aigua per “rematar-la”. Les dites populars son molt llestes. N'hi ha una que diu que “amb la boca tancada, no entren mosques”, i mira si te raó. En fi, proteïnes, com diria el protagonista de “l'últim supervivent”, una sèrie que està de moda a la televisió.
Després de passar per els pobles de Cabanillas i La Seca, a les 12,50 vaig arribar a La Robla, on vaig aturar-me per dinar. Vaig menjar amanida de macarrons i xai al forn, però el que millor m'entraven eren les “clares”, barreja de cervesa i llimona, boníssima.
Vaig posar-me a caminar a les 14,30, sota un sol immens, amb molta calor. Vaig tenir cura de tenir sempre aigua. Per exemple, al pagar el compte del dinar, vaig demanar també una ampolla d'aigua de litre i mig, per omplir les cantimplores amb aigua fresca.
Vaig esperar-me segut a un banc d'una plaça. I em trobava tant be que quasi em quedo dormit, allà, a la sombreta d'un arbre immens.
Sobre les 17,20 vaig posar-me de nou en marxa, en direcció a Buiza. Per el camí vaig trucar al responsable de l'alberg, l'Àngel, un noi empenyat en posar-se moreno del sol, caminant sense samarreta per lluir pectorals i amb unes bones arracades a les orelles.
A l'alberg hi havia una parella de germans italians, que ens faríem bons amics i seguiríem junts fins a Oviedo. Tots tres vam ajuntar les coses de menjar que portàvem, i ens vam preparar un bon sopar. De fet, qui el va preparar fou en Domènec (Doménico en italià): llenties amb tonyina i fruita.
Mentre resaven, van venir dos homes del poble a buscar-nos, i vam anar al casal, a prendre uns cafès. Abans, però, l'anècdota del dia, fou quan un veí, en Benjamí, ens va convidar a anar a casa seva a ensenyar-nos uns bastons que fa. Te tota la casa plena de bastons i coses fetes a mà per ell. Ens va explicar que està separat i es nota, perquè te TOTA la casa plena de teranyines, com en una pel·lícula de por. Quin fàstic!.
Això si, ens va donar un bastó a cada un de nosaltres, molt bonics.
Al casal ens van acompanyar uns quants veïns, per qui nosaltres, els forasters, devem ser una mena d'espectacle. Poques visites deuen tenir al cap de l'any. Tots es van portar molt be amb nosaltres, especialment en José i la seva dona, la Maria del Mar, els quals ens vindrien a visitar els dos dies següents, a Payares (Payares, es Pajares en asturià) i a Pola de Lena. Vam passar una bona estona i fins i tot, en Domènec i jo vam anar a buscar les nostres càmeres fotogràfiques, per deixar constància gràfica d'aquella trobada.
Vam arribar a les 06,00 del mati, amb un bon retard d'uns 55 minuts. A mi ja m'anava be, perquè arribar a Lleó a les 05,10, com estava previst, era massa aviat. A aquella hora, encara era de nit, i tot i que em vaig emportar la lot, no es el mateix. Per trobar be les senyals, ha d'haver-hi llum normal.
Al bar de l'estació de Lleó, que està obert les 24 hores del dia, em vaig prendre un tallat i una pasta.
Després d'esmorzar, vaig posar-me vaselina als peus i a les 06,28 en punt començava la marxa.
Fou curiós, creuant el pont de Sant Marc, com els pelegrins que feien el camí francès, em venien de cara. Es com si jo estigués fent el camí de tornada, i es que mentre ells seguien el camí més conegut, jo em dirigia al denominat Camí del Salvador que, sortint del mateix punt de Lleó, a l'alçada de l'hostal de St. Marc, es dirigeix directament cap el nord. Es transforma amb un angle recte; el camí de St. Salvador, cap el nord, i el francès cap a l'oest.
L'hostal de St. Marc es un dels principals monuments de la ciutat de Lleó. Es immens. Ara es un parador nacional de turisme (super hotel de luxe), però abans era un “hospital de pelegrins” (als seus inicis). Com canvien els temps!!.
vista de l'hostal de St. Marc
A partir d'aquí camino per l'avinguda dels pelegrins i de seguida em trobo, en una cruïlla, un avió de guerra al mig d'una plaça. Quin monument a la pau, eh, lleonins!!La caminada es transforma en bastant avorrida, ja que sempre es recte i per l'asfalt.
La senyalització es bastant bona, amb pals de fusta indicatius ben col·locats, i amb les fletxes típiques de color groc.
Als 8 quilòmetres s'arriba a Carbajal de la Legua, sempre per asfalt i es a partir d'acabar els dos quilòmetres que fa d'allargada el poble, quan s'entra a una pista de terra. Justament, després de una hora i tres quarts de començar la caminada.
El traçat que segueix es d'uns constants puja i baixa (trenca cames), fins que s'arriba a una mena de traca final. De cop i volta, et trobes amb una pujada super pronunciada. Es la senda de Don Pelayo. Potser te un desnivell del 30% o més. I aquí em va passar una cosa que no m'havia passat mai. Estava tant esgotat de la forta pujada, que estava respirant per la boca, quan noto que m'entra una mosca que se'n va directament cap a l'estomac. No la vaig poder treure, per lo que vaig optar per veure força aigua per “rematar-la”. Les dites populars son molt llestes. N'hi ha una que diu que “amb la boca tancada, no entren mosques”, i mira si te raó. En fi, proteïnes, com diria el protagonista de “l'últim supervivent”, una sèrie que està de moda a la televisió.
un bosc, per els voltants de Cabanillas
Més tard vaig trobar una zona de descans, amb bancs i taules, lo que vaig aprofitar per aturar-me i menjar-me l'altre entrepà. El trajecte, cada cop més bonic. Sempre tenia el riu Bernesga a la meva esquerra i jo caminava per entre mig de boscos.Després de passar per els pobles de Cabanillas i La Seca, a les 12,50 vaig arribar a La Robla, on vaig aturar-me per dinar. Vaig menjar amanida de macarrons i xai al forn, però el que millor m'entraven eren les “clares”, barreja de cervesa i llimona, boníssima.
Vaig posar-me a caminar a les 14,30, sota un sol immens, amb molta calor. Vaig tenir cura de tenir sempre aigua. Per exemple, al pagar el compte del dinar, vaig demanar també una ampolla d'aigua de litre i mig, per omplir les cantimplores amb aigua fresca.
lloc al costat de La Robla
Les següents dues hores, van ser dures, a causa de la calor. A les 16,30 vaig arribar a La Pola de Gordon, on vaig haver d'esperar-me mitja hora, fins les 17,00, que obrissin les botigues per comprar menjar, perquè el poble on passaria la nit, Buiza, no te cap botiga.Vaig esperar-me segut a un banc d'una plaça. I em trobava tant be que quasi em quedo dormit, allà, a la sombreta d'un arbre immens.
Sobre les 17,20 vaig posar-me de nou en marxa, en direcció a Buiza. Per el camí vaig trucar al responsable de l'alberg, l'Àngel, un noi empenyat en posar-se moreno del sol, caminant sense samarreta per lluir pectorals i amb unes bones arracades a les orelles.
l'ermita del Bon Succés, a Pola de Gordon
Aquesta última part fou difícil. Estava al final de la jornada, però molt cansat, per la caminada en si i per el sol. Però be, tot arriba, i a les 18,30 arribava a Buiza, un poblet preciós. De seguida vaig trobar l'alberg i clar, lo primer de tot, dutxar-me i refrescar-me.
comença la muntanya, ens acostem a Buiza
La dutxa tot seguit a arribar a l'alberg, es un dels millors moments de les caminades. Aquella aigua que vas refrescant poc a poc, caient amb força sobre teu. Es un moment fantàstic.A l'alberg hi havia una parella de germans italians, que ens faríem bons amics i seguiríem junts fins a Oviedo. Tots tres vam ajuntar les coses de menjar que portàvem, i ens vam preparar un bon sopar. De fet, qui el va preparar fou en Domènec (Doménico en italià): llenties amb tonyina i fruita.
amb els italians, al bar de Buiza
Després de sopar, ells van resar pel ritus budista. Em van convidar a observar-los, però no vaig ni provar de participar.Mentre resaven, van venir dos homes del poble a buscar-nos, i vam anar al casal, a prendre uns cafès. Abans, però, l'anècdota del dia, fou quan un veí, en Benjamí, ens va convidar a anar a casa seva a ensenyar-nos uns bastons que fa. Te tota la casa plena de bastons i coses fetes a mà per ell. Ens va explicar que està separat i es nota, perquè te TOTA la casa plena de teranyines, com en una pel·lícula de por. Quin fàstic!.
Això si, ens va donar un bastó a cada un de nosaltres, molt bonics.
Al casal ens van acompanyar uns quants veïns, per qui nosaltres, els forasters, devem ser una mena d'espectacle. Poques visites deuen tenir al cap de l'any. Tots es van portar molt be amb nosaltres, especialment en José i la seva dona, la Maria del Mar, els quals ens vindrien a visitar els dos dies següents, a Payares (Payares, es Pajares en asturià) i a Pola de Lena. Vam passar una bona estona i fins i tot, en Domènec i jo vam anar a buscar les nostres càmeres fotogràfiques, per deixar constància gràfica d'aquella trobada.
l'alberg de Buiza
Sobre les 23,30 ens vam anar a dormir, ja que l'endemà hi havia que matinar. En José ens va donar una ampolla de llet i uns quants sobres de cafè i cola calo per l'endemà. 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada