Dinovena etapa
25-03-10, camí de Sta. Catalina de Somoza
25-03-2010
Dinovena etapa, ASTORGA – EL ACEBO, 37 QMS., en 10 hores. Mitjana de 3,7 qms a la hora.
A les 5,45 del mati, a l’hora prevista, arribo a Astorga. M’amoïna no saber si exactament la estació que arriba es Astorga, perquè no ho anuncien fins que falten 5 minuts per arribar i en aquells moments m'acabava de despertar; però es que també es emprenyador no saber per quina porta s’haurà de sortir, perquè aquests trens tenen les sortides a dreta i esquerra, de manera alterna. Sort que em trobo amb el revisor, que m’ho aclareix. Noto que em mira estranyat, i em pregunta on estava assegut, i es que jo portava bitllet d’anada i tornada a Sàrria. Sempre ho faig així, es més econòmic treure anada i tornada, encara que l’anada sigui més a la vora que la tornada, que treure els dos bitllets individualment. Val, es més econòmic si no gaudeixes de tarifes especials, com per exemple la tarifa web o exprés, clar. La tarifa normal es més cara, això si, te l’avantatge que si has d’anul·lar el bitllet, o canviar-lo de dia, el cost es mínim. I això, al final de la caminada, em va anar molt be. No obstant, en el viatge de tornada, una empleada em va explicar que això, si ho faig, que avisi al revisor, perquè clar, per exemple, hi ha estacions que son més curtes que la composició d’alguns trens, i quan et venen el bitllet, tenen en compte aquest fet. Clar, es possible que no avisant-los, em donin un seient en un vagó que, en aquella estació on he de baixar, quedi fora de l'andana . Pensant amb això, no se si també pot passar que si saben que no està previst que baixi ningú ni pugi ningú, el tren passi de llarg l’estació on tenies previst baixar, per exemple si va amb retard i te els semàfors en verd. En fi, ho tindré en compte.
Quan baixo del tren, veig que està plovent amb força. A l’estació d’Astorga no hi ha ningú. També busco els serveis, per canviar-me de roba per començar la caminada, però no n’hi ha, així que finalment em decideixo a canviar-me a la mateixa estació.
Tenia previst avisar un taxi que em portés a Santa Catalina, perquè aquest tros ja l’havia fet el passat mes de Desembre, però després m’ho he pensat millor i he decidit repetir el trajecte. Tampoc es massa i es molt aviat.
Així que a les 06,15 en punt em poso en marxa. Camino per els carrers d’Astorga, buscant les senyals. Per trobar-les, me’n vaig fins a la Catedral. Allà les trobo de seguida.
Començo la caminada, passant per els mateixos llocs que l’altre vegada (les altres, comptant l’any 2006); l’ermita de ECCE HOMO, el pont sobre l’autopista. I tot això, plovent, de vegades bastant fort.
A les 08,15 arribo a Santa Catalina, desitjant arribar al alberg d’en Gaspar, per prendre un cafè, però com tots els albergs i bars, a aquella hora està tancat.
El cansament de passar la nit del viatge, i, sobretot, el pes de la motxilla, es determinant a l'hora d'agafar ritme; per exemple, quan vaig fer aquest tros el dia 05 de Desembre 09, que caminava sense motxilla, vaig estar, des d'Astorga fins a Sta. Catalina, 1,35 hores (mitja de 6,33 qms/h), mentre que avui, carregat, n'he estat dues hores exactes.
Els albergs matinen, però només de sortida. Si tenen servei de bar, no el posen en marxa fins a mig mati, així que res, segueixo endavant.
Em prenc una bona truita de patates i segueixo.
Aquell home de El Ganso em diu que només falten 12 quilòmetres fins a Foncebadon, (tenia previst aturar-me a Rabanal del Camino), per lo que em dic que val, passarem de llarg Rabanal. A més, fa bon temps, em trobo be, es aviat, etc.
Passat Rabanal, el camí es separa de la carretera i entra en un bosc. Es fa un passeig bastant agradable. En aquest camí, a la seva banda dreta, separant un camp de conreu, hi ha una reixa tota plena de creus, posades per antics pelegrins, fetes amb branques dels arbres. En el meu primer pelegrinatge, també en vaig penjar una.
Foncebadon era, fins fa poc, un poble gairebé abandonat, amb les cases derruïdes. De fet, quan hi vaig passar fa cinc anys, no hi havia ningú, però el ressorgiment del camí de Sant Jaume, ha fet que es muntessin tres albergs, un d’ells també donant servei d’hostal.
Segurament ha sigut una decisió equivocada; es cert que avanço, i a priori em trobo be, però vaig massa carregat per fer tants quilòmetres el primer dia. Després, aquest esforç extra, em passarà factura. Quan comences una ruta d'uns quants dies, les primeres jornades han d'ésser de "posta de contacte". Fer 40 qms de cop i carregat, es una animalada.
Pocs minuts després de sortir de Foncebadon, arribo a un dels llocs mítics del camí de Sant Jaume, la Creu de Ferro. Es tracta d’un gran màstil de fusta, clavat al terra i que dalt de tot està acabat amb una creu de ferro. Als peus, aquest pal està submergit en un monticle de petites pedres, ja que diu la tradició que cada pelegrí ha de portar una pedra de casa seva, per demanar a Santiago la seva protecció per assolir correctament l’arribada a la Catedral. Com l’altre vegada, l’Elvira m’havia preparat una petita pedra de la terrassa, on va escriure la inscripció JORDI-ELVIRA, Març 2010. La Creu de Ferro es un dels punts més alts de tot el camí, 1504 metres sobre nivell del mar.
El que he de reconèixer es la voluntat d’aquestes persones, de viure en un lloc com aquest, fent una veritable vida ermitana.
Ens fem algunes fotografies i decideixo continuar. Encara queda una bona estona per El Acebo, i no se què passarà amb el temps. Pot empitjorar, millor anar tirant. Què deuen haver fer els pelegrins que he passat just abans d’arribar a Foncebadon, quedar-s’hi en aquell poble?.
Després de pujar una mica, arriba ja la baixada, que es mantindrà fins demà, al arribar a Ponferrada.
A les 16,15 hores, per fi, després de 37 quilòmetres, arribo a El Acebo. Al final, tot i portar els estris pertinents per passar la nit al alberg, em decideixo a demanar una habitació individual. Al cap i a la fi, al mati tenia previst agafar un taxi i al final no l’he demanat. Els diners els utilitzo doncs, per agafar una habitació.
Estic molt cansat i em fan mal les espatlles, del pes de la motxilla. El primer que faig es dutxar-me i rentar-me els mitjons i la samarreta, per poder utilitzar-los l’endemà. Després, m’estiro al llit, intentant dormir-me una mica. Parlo amb alguns clients i també amb el Jordi, que em truca interessar-se per com em va.
Sobre les 20,30 h baixo a sopar. Mira quina casualitat, que l'altre vegada que vaig passar per aquí, el 14-10-06, al igual que avui, jugaven el RM contra el Getafe i feien el partit per la tv. Aquell dia, mentre pagava amb la targeta Visa del FCB, el Getafe li va marcar un gol (no recordo com van acabar), mentre que avui, el RM l'ha guanyat de golejada.
Els albergs matinen, però només de sortida. Si tenen servei de bar, no el posen en marxa fins a mig mati, així que res, segueixo endavant.
el bar COWBOY, a El Ganso
Abans d’arribar a El Ganso, surt un sol brillant. Tanta pluja i ara surt el sol. Menys mal, amb sol l’ànim millora. A El Ganso trobo un bar molt especial que he vist diverses vegades a les guies del camí. Es diu COWBOY. Està decorat a base de barrets i plaques de policies. Un home, per cert, d’aquells típics masclistes que expliquen acudits sobre dones, bastant denigrants. De fet li dic, “escolti, això es masclista”. Diu que si, però que val, ho veu normal.Em prenc una bona truita de patates i segueixo.
Aquell home de El Ganso em diu que només falten 12 quilòmetres fins a Foncebadon, (tenia previst aturar-me a Rabanal del Camino), per lo que em dic que val, passarem de llarg Rabanal. A més, fa bon temps, em trobo be, es aviat, etc.
Passat Rabanal, el camí es separa de la carretera i entra en un bosc. Es fa un passeig bastant agradable. En aquest camí, a la seva banda dreta, separant un camp de conreu, hi ha una reixa tota plena de creus, posades per antics pelegrins, fetes amb branques dels arbres. En el meu primer pelegrinatge, també en vaig penjar una.
Rabanal del Camino
El temps canvia molt ràpid. Quan estic a punt d’arribar a Foncebadon, immediatament després de passar uns pelegrins que s’havien aturat per descansar, justament quan estava filmant, que dic “mira, s’acosta boira”, en realitat era un “banc” de neu. De cop i volta, el cel es tapa i comença una bona nevada. Es neu gel, dura, que amb la ventada que s’ha aixecat, com una ventisca, et pica a la cara i t’has de protegir amb les mans.Foncebadon era, fins fa poc, un poble gairebé abandonat, amb les cases derruïdes. De fet, quan hi vaig passar fa cinc anys, no hi havia ningú, però el ressorgiment del camí de Sant Jaume, ha fet que es muntessin tres albergs, un d’ells també donant servei d’hostal.
Foncebadon
En aquell moment prenc un altre decisió; segueixo, me’n vaig a El Acebo. De moment ha deixat de nevar, per tant, passo de llarg aquest poble i segueixo. Ara em queden 14-15 quilòmetres.Segurament ha sigut una decisió equivocada; es cert que avanço, i a priori em trobo be, però vaig massa carregat per fer tants quilòmetres el primer dia. Després, aquest esforç extra, em passarà factura. Quan comences una ruta d'uns quants dies, les primeres jornades han d'ésser de "posta de contacte". Fer 40 qms de cop i carregat, es una animalada.
Pocs minuts després de sortir de Foncebadon, arribo a un dels llocs mítics del camí de Sant Jaume, la Creu de Ferro. Es tracta d’un gran màstil de fusta, clavat al terra i que dalt de tot està acabat amb una creu de ferro. Als peus, aquest pal està submergit en un monticle de petites pedres, ja que diu la tradició que cada pelegrí ha de portar una pedra de casa seva, per demanar a Santiago la seva protecció per assolir correctament l’arribada a la Catedral. Com l’altre vegada, l’Elvira m’havia preparat una petita pedra de la terrassa, on va escriure la inscripció JORDI-ELVIRA, Març 2010. La Creu de Ferro es un dels punts més alts de tot el camí, 1504 metres sobre nivell del mar.
la pedra que porto de casa, per la Creu de Ferro
L’Arribada a la Creu de Ferro està acompanyada també d’una bona nevada amb un fort vent. No vaig poder quedar-me massa estona, perquè pràcticament no m’hi veia i em costava aguantar l’equilibri, del fort vent que feia.
la Creu de Ferro (nevant)
Després arribo a Manjarín, un poble abandonat. Només hi ha una mena de cabana, habitada per un tal Tomàs i un parell d’ajudants. Han transformat aquell cau en una mena de refugi templari. Aquest Tomàs es vesteix com un templari, amb la túnica blanca i la creu templaria brodada al davant. També es alberg, però no l’aconsellen, perquè es molt rudimentari, sense aigua calenta, sense llum. Està pensat per gent que es pren el camí com quelcom més autèntic i primitiu que jo. No obstant, com que quan passo fan sonar la campana que avisa del meu pas, em decideixo a entrar i m’hi estic una bona estona, intentant protegir-me de la petita nevada que s’està produint en aquell moment i baixant la motxilla de les meves ja cansades espatlles. Em donen cafè i galetes (diuen gratis), però tenen una mena de guardiola per els donatius. Poso 2,00 euros i em quedo xerrant una mica amb l’ajudant, perquè en Tomàs no surt per res.
l'alberg de Manjarin
Diuen que no tenen llum, però quan arribo, a banda de les campanades, posen música gregoriana. No se on tenen endollat l’aparell corresponent.El que he de reconèixer es la voluntat d’aquestes persones, de viure en un lloc com aquest, fent una veritable vida ermitana.
Ens fem algunes fotografies i decideixo continuar. Encara queda una bona estona per El Acebo, i no se què passarà amb el temps. Pot empitjorar, millor anar tirant. Què deuen haver fer els pelegrins que he passat just abans d’arribar a Foncebadon, quedar-s’hi en aquell poble?.
Després de pujar una mica, arriba ja la baixada, que es mantindrà fins demà, al arribar a Ponferrada.
A les 16,15 hores, per fi, després de 37 quilòmetres, arribo a El Acebo. Al final, tot i portar els estris pertinents per passar la nit al alberg, em decideixo a demanar una habitació individual. Al cap i a la fi, al mati tenia previst agafar un taxi i al final no l’he demanat. Els diners els utilitzo doncs, per agafar una habitació.
Estic molt cansat i em fan mal les espatlles, del pes de la motxilla. El primer que faig es dutxar-me i rentar-me els mitjons i la samarreta, per poder utilitzar-los l’endemà. Després, m’estiro al llit, intentant dormir-me una mica. Parlo amb alguns clients i també amb el Jordi, que em truca interessar-se per com em va.
Sobre les 20,30 h baixo a sopar. Mira quina casualitat, que l'altre vegada que vaig passar per aquí, el 14-10-06, al igual que avui, jugaven el RM contra el Getafe i feien el partit per la tv. Aquell dia, mentre pagava amb la targeta Visa del FCB, el Getafe li va marcar un gol (no recordo com van acabar), mentre que avui, el RM l'ha guanyat de golejada.
El Acebo
No tinc massa gana, i demano el que podria semblar un caprici; faves amb cloïsses, però no m’agrada, està massa concentrat, fa olor a all i les faves son massa grans. Em deixo més de la meitat. La cambrera no em pregunta el motiu i jo tampoc dic res. No tinc ganes de discutir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada