Vintidosena etapa
28-03-10, CTR d'AMBASMESTAS
Vintidosena etapa, AMBASMESTAS – O'CEBREIRO - PEDRAFITA DE CEBREIRO, 26 qms, 8,00 hores (7 qms extres d’anada i tornada a AMBASMESTAS i 4 de baixar a PEDRAFITA), total, 11 més.
Al menys una cosa positiva; com sempre, l’hostal està tancat al mati, però han deixat cafè, llet, taronjada i pastes per la gent que matina. Prenc el meu esmorzar i me’n vaig. Anava tant concentrat amb el que m’esperava aquest dia, la pujada a O'CEBREIRO, que m’equivoco de carretera. Vaig caminant tranquil·lament, fent fotos i bromes, quan, de cop, me’n adono que fa molta estona que no veig cap senyal. Passo per un poble, QUINTELA, i em dic, “aquest nom no em sona”, recordant els noms dels pobles per on he de passar. Consulto el llistat i efectivament, no surt per enlloc.
Son les 09,00 del mati i no trobo a ningú. Truco a l’Elvira, però no pot ajudar-me, perquè no li funciona Internet, a banda que la conversa es talla freqüentment, perquè hi ha poca cobertura. Sort que, al final, em trobo amb un home que està passejant un gos, allà, en un camp llunyà, i em dirigeixo a ell a crits, preguntant-li per el camí. Total, que m’he equivocat, que he agafat una carretera que no era, que he fet 3,50 quilòmetres de més (total, 7,00 qms) i que, finalment, he de donar la volta i tornar a AMBASMESTAS.
Ho faig amb resignació, no puc fer altre cosa. Sort que el retorn es de baixada, per lo que recupero la posició ràpidament. Sobre les 10,00 torno a estar a AMBASMESTAS (perdo unes dues hores), i ara si, agafo la direcció correcte. Em fixo en un cartell d’aquells del ministeri de treball, el pla E. Diu que fan un arranjament entre el poble de AMBASMESTAS i VEGA, posen fanals per il·luminar el camí i te un pressupost de 60.000 euros. Total, que per 10 milions de pessetes, posen uns quants fanals (la distància entre els dos pobles no arriba als 2 quilòmetres), o sigui, quants fanals han posat en total, 20? I això val 10 milions?
En aquest poble, fent cas dels consells de l’home del gos, entro a un forn i em compro un parell de trossos d’empanada, un de carn i l’altre de tonyina. Ja començava a tenir gana i em menjo el de carn, sense aturar-me, caminant. Els peus cada vegada em fan més mal. Penso en la pujada que m’espera, i al mateix temps, m’estimo més no pensar-hi.
A continuació enganxo un escrit que he fet només dedicat a la pujada LAS HERRERIAS – O CEBREIRO.
.............
Abans, quan has deixat la població de RUITELAN, que vas caminant, en certa pujada per la carretera, et trobes una senyal que t’indica que agafis un camí a ma esquerra, que et porta en direcció LAS HERRERIAS, en baixada. Sempre em passa que quan em trobo en aquests moments, que veus que has de baixar, però que a continuació has de pujar, que penso en quina llàstima de baixada, si després l’has de tornar a pujar!. Però clar, així es com es camina per aquestes muntanyes, amb pujades i amb baixades.
A LAS HERRERIAS, a la mateixa entrada, passem per un minúscul pont romà i agafem el carrer principal, que travessa el poble. Aquests pobles que em vaig trobant, tots tenen un carrer principal, allargat. Es com si al moment de fundar-los, els habitants anessin fent les seves cases al bell mig del Camí de Sant Jaume, per no perdre de vista a cap pelegrí que travessés el poble.
També en aquest moment, em passen tres pelegrins que venien darrera meu. La meva velocitat es mínima, perquè porto els dos peus lesionats, amb petites butllofes i ferides als dits. Des d’ahir que els peus no em segueixen, o sigui que agafo una velocitat de creuer mínima. Més que de creuer, es una velocitat de pneumàtic salvavides.
Al final del poble, el carrer per el que venia enllaça amb aquella carretereta que he deixat al principi. Es en una cruïlla, on hem de girar a l’esquerra, seguint les fletxes grogues. Davant, la casa d’un pagès que segueix treballant, sense fer-nos massa cas. Quina sensació deuen tenir aquesta gent, al veure tants i tants pelegrins i caminants, passant per davant de casa seva, un dia, i un altre, i així sempre?.
Al menys una cosa positiva; com sempre, l’hostal està tancat al mati, però han deixat cafè, llet, taronjada i pastes per la gent que matina. Prenc el meu esmorzar i me’n vaig. Anava tant concentrat amb el que m’esperava aquest dia, la pujada a O'CEBREIRO, que m’equivoco de carretera. Vaig caminant tranquil·lament, fent fotos i bromes, quan, de cop, me’n adono que fa molta estona que no veig cap senyal. Passo per un poble, QUINTELA, i em dic, “aquest nom no em sona”, recordant els noms dels pobles per on he de passar. Consulto el llistat i efectivament, no surt per enlloc.
Son les 09,00 del mati i no trobo a ningú. Truco a l’Elvira, però no pot ajudar-me, perquè no li funciona Internet, a banda que la conversa es talla freqüentment, perquè hi ha poca cobertura. Sort que, al final, em trobo amb un home que està passejant un gos, allà, en un camp llunyà, i em dirigeixo a ell a crits, preguntant-li per el camí. Total, que m’he equivocat, que he agafat una carretera que no era, que he fet 3,50 quilòmetres de més (total, 7,00 qms) i que, finalment, he de donar la volta i tornar a AMBASMESTAS.
Ho faig amb resignació, no puc fer altre cosa. Sort que el retorn es de baixada, per lo que recupero la posició ràpidament. Sobre les 10,00 torno a estar a AMBASMESTAS (perdo unes dues hores), i ara si, agafo la direcció correcte. Em fixo en un cartell d’aquells del ministeri de treball, el pla E. Diu que fan un arranjament entre el poble de AMBASMESTAS i VEGA, posen fanals per il·luminar el camí i te un pressupost de 60.000 euros. Total, que per 10 milions de pessetes, posen uns quants fanals (la distància entre els dos pobles no arriba als 2 quilòmetres), o sigui, quants fanals han posat en total, 20? I això val 10 milions?
En aquest poble, fent cas dels consells de l’home del gos, entro a un forn i em compro un parell de trossos d’empanada, un de carn i l’altre de tonyina. Ja començava a tenir gana i em menjo el de carn, sense aturar-me, caminant. Els peus cada vegada em fan més mal. Penso en la pujada que m’espera, i al mateix temps, m’estimo més no pensar-hi.
Vega de Valcarce
Sort que el temps es bo. No plou i tampoc fa calor. S’està be. Els pobles es van succeint, petits, un darrera l’altre. El proper poble es RUITELAN, després LAS HERRERIAS, LA FABA, LA LAGUNA.A continuació enganxo un escrit que he fet només dedicat a la pujada LAS HERRERIAS – O CEBREIRO.
.............
“LA GRAN PUJADA” LAS HERRERIAS – O'CEBREIRO. Març 2010
Ja vens una mica cansat, perquè vulguis o no, portes uns quants pobles seguits, tots en pujada. Però es a partir de LAS HERRERIAS, quan comença la pujada pròpiament dita, al Cebreiro.Abans, quan has deixat la població de RUITELAN, que vas caminant, en certa pujada per la carretera, et trobes una senyal que t’indica que agafis un camí a ma esquerra, que et porta en direcció LAS HERRERIAS, en baixada. Sempre em passa que quan em trobo en aquests moments, que veus que has de baixar, però que a continuació has de pujar, que penso en quina llàstima de baixada, si després l’has de tornar a pujar!. Però clar, així es com es camina per aquestes muntanyes, amb pujades i amb baixades.
A LAS HERRERIAS, a la mateixa entrada, passem per un minúscul pont romà i agafem el carrer principal, que travessa el poble. Aquests pobles que em vaig trobant, tots tenen un carrer principal, allargat. Es com si al moment de fundar-los, els habitants anessin fent les seves cases al bell mig del Camí de Sant Jaume, per no perdre de vista a cap pelegrí que travessés el poble.
També en aquest moment, em passen tres pelegrins que venien darrera meu. La meva velocitat es mínima, perquè porto els dos peus lesionats, amb petites butllofes i ferides als dits. Des d’ahir que els peus no em segueixen, o sigui que agafo una velocitat de creuer mínima. Més que de creuer, es una velocitat de pneumàtic salvavides.
Al final del poble, el carrer per el que venia enllaça amb aquella carretereta que he deixat al principi. Es en una cruïlla, on hem de girar a l’esquerra, seguint les fletxes grogues. Davant, la casa d’un pagès que segueix treballant, sense fer-nos massa cas. Quina sensació deuen tenir aquesta gent, al veure tants i tants pelegrins i caminants, passant per davant de casa seva, un dia, i un altre, i així sempre?.
Es a partir d’aquest moment, quan el camí asfaltat comença a enfilar-se. Al cap d’un moment, miro cap a munt i veig els tres pelegrins a certa distància i també ja, a certa alçada.
Tant anem pujant, que aviat deixem d’escoltar l’aigua del riu. Al cap d’una estona, ens trobem amb un altre desviació, també cap a l’esquerra. Ens diu un cartell que els pelegrins que anem caminant, que agafem el camí de l’esquerra, i els que vagin en bicicleta, que segueixin per la carretereta per on veníem. Aquella desviació ens ha de portar a LA FABA. Encara que comença de baixada, de seguida s'enfila. Es un camí pedregós, amb grans roques que de vegades fan com d’esglaons. La pujada, per mi, es molt lenta, però procuro no aturar-me, perquè quan m’aturo, encara que sigui poc, el dolor als peus es multiplica. Em fan unes punxades molt doloroses, així que ja dic, vaig tirant poc a poc. Davant meu, una japonesa s’atura a treure’s el polar, perquè l’esforç ens feia suar.
Un altre dificultat era l’aigua que m’anava trobant en petits tolls de les pluges d’aquests dies. Avui, per sort, el dia s’ha aixecat sense núvols, encara que ara, pujant, semblava que s’anava tapant.
A LA FABA si que em vaig aturar, perquè volia omplir l’ampolla d’aigua, a la font del poble. Vaig tornar a llegir el mateix cartell que m’anava trobant a totes les fonts que passava: “AIGUA NO TRACTADA”. Vaig renegar, davant d’un pelegrí que també estava allà. No entenia que, d’alguna manera, et veiessis impedit de veure aigua d’aquelles fonts, perquè clar, si posen aquell cartell, qualsevol se la juga!
El pelegrí em va explicar el motiu; es veu que una vegada, un pelegrí va denunciar a l’ajuntament de VILLAFRANCA DEL BIERZO, perquè havia begut aigua d’una font i es va intoxicar. I clar, la solució, en lloc d’analitzar i tractar l’aigua, per fer-la potable, s’estimen més rentar-se les mans (potser no amb aquesta aigua), posant aquest cartell.
Ara que hi penso, potser seria bo saber si l’alcalde, o algun regidor o familiar o conegut d’ells, te interessos d’hostaleria per la zona, perquè clar, si tens set i no pots veure aigua de les fonts, hauràs d’entrar als bars que et vagis trobant.
Jo vaig omplir l’ampolla, per si un cas. (però també he de confessar que no en vaig veure).
Després de menjar-me un parell d’avellanes que em va donar aquell company de ruta, de seguida vaig seguir el meu camí.
La distància fins a O'Cebreiro, encara es més llarga. A la sortida de La FABA hi ha un cartell que indica que falten 4,7 quilòmetres. Vaig comptar el temps emprat fins a O CEBREIRO. Per assolir aquests 4,7 quilòmetres, vaig necessitar 108 minuts, o el que es el mateix, 23 minuts per quilòmetre, es a dir, el doble del meu ritme normal.
Aquí sí que em vaig aturar a assaborir lentament aquesta beguda isotònica. Molt lentament. Fins i tot em va passar un grup de genets (no eren pelegrins) i uns quants pelegrins caminant.
Després d’acabar-me la beguda, vaig iniciar de nou el meu camí. Vaig deixar enrere el poble i continuar anant pujant, camí amunt. Falten 2 quilòmetres. Al poc, em trobo amb una senyal, la primera, que m’indica que falten 153,3 quilòmetres per arribar a Santiago.
Ara el camí es ple d’aigua. La neu que hi ha a banda i banda, es va desfent i formant petits tolls per tot arreu, que fan que, finalment, deixi d’esquivar-los. Ara, amb els peus mullats, ja em es igual, tiro pel dret. Ara només tinc un objectiu: arribar. El peus estant mullats i plens de fang, així que cap a munt, sense mirar on els poso. Quan estan mullats, ja no es poden mullar més, oi?.
El camí segueix pujant, però ja es molt més portable. Abans, ens trobem amb la senyal que tots estem esperant; acabem d’entrar a Galícia, la comunitat del nostre destí, ja no n’hi ha més.
L’altre vegada tenia tant de fred, que vaig demanar un “caldo” gallec, però avui he demanat un altre acuarius.
L’Elvira no havia trobat cap hostal a O'CEBREIRO, per lo que encara tenia que caminar més de quatre quilòmetres, fins a arribar a PEDRAFITA DO CEBREIRO, a l’hostal El Peregrino.
Arribo a PEDRAFITA i encara que el vaig passar de llarg, de seguida vaig trobar l’hostal. Abans, vaig prendre un altre acuarius a una màquina instal·lada a una gasolinera.
L’habitació era freda, sense TV, però molt acollidora. Això si, vaig dutxar-me be, sense que ningú m’estigués esperant, ja que el bany era compartit. Vaig rentar la roba, com sempre. Després, a dormir una estona, a descansar d’aquests peus que em feien aquell mal.
A l’arribada, fou quan m’explicaren que no calia demanar un taxi per pujar a O'CEBREIRO, que a les 06,45 del mati passa un bus que et deixa dalt. Ostres!, menys mal que m’ho han dit, no hi vaig pensar en això del bus, doncs clar, millor, més barat, clar. Que tonto!. A l’hora de sopar, però em va venir a la ment, així, de cop. “Escolti, senyora, fins on arriba aquests bus que agafaré demà”? Perquè la meva idea ja he dit abans, era potser arribar fins al Alto do POIO. I em va dir, “fins a Sàrria”. Dic, que? Ostres,! Ja està decidit; me’n vaig fins a Sàrria, dono la caminada per acabada i intento tornar demà, avançant un dia. Els peus no m’aguanten, em fan molt de mal, en realitat no puc més. Torno demà, ja estava decidit. Seguir a partir de O'CEBREIRO, per quan torni, també està molt be, i mira, altres vegades he avançat, i ara necessito acabar abans, doncs no passa res, ho faig. També tinc moltes ganes d’abraçar a l’Elvira, la trobo a faltar.
Després de sopar, truco a l’Elvira i li explico els meus plans. Lo dolent? Es possible que no trobi bitllet de tren. Però val, si passa això, malauradament hauré de buscar una habitació i esperar-me 24 hores. Però al menys ho intento.
Ara us incorporo un enllaç a you tube:
http://www.youtube.com/watch?v=yns3MDYP6wE
Tant anem pujant, que aviat deixem d’escoltar l’aigua del riu. Al cap d’una estona, ens trobem amb un altre desviació, també cap a l’esquerra. Ens diu un cartell que els pelegrins que anem caminant, que agafem el camí de l’esquerra, i els que vagin en bicicleta, que segueixin per la carretereta per on veníem. Aquella desviació ens ha de portar a LA FABA. Encara que comença de baixada, de seguida s'enfila. Es un camí pedregós, amb grans roques que de vegades fan com d’esglaons. La pujada, per mi, es molt lenta, però procuro no aturar-me, perquè quan m’aturo, encara que sigui poc, el dolor als peus es multiplica. Em fan unes punxades molt doloroses, així que ja dic, vaig tirant poc a poc. Davant meu, una japonesa s’atura a treure’s el polar, perquè l’esforç ens feia suar.
Un altre dificultat era l’aigua que m’anava trobant en petits tolls de les pluges d’aquests dies. Avui, per sort, el dia s’ha aixecat sense núvols, encara que ara, pujant, semblava que s’anava tapant.
Las Herrerias
Els 3,5 quilòmetres que hi ha des de LAS HERRERIAS fins a LA FABA, se’m van fer eterns. Però com tot en aquesta vida, tot arriba. L’arribada a LA FABA, es una primera victòria. Ja falta menys!. Quan estic fent pujades intenses, sempre em dic, entre mi, el mateix; “falten 3 quilòmetres, estic caminant, o sigui que ja falta menys”. Aquí, el qui no es consola es perquè no vol.A LA FABA si que em vaig aturar, perquè volia omplir l’ampolla d’aigua, a la font del poble. Vaig tornar a llegir el mateix cartell que m’anava trobant a totes les fonts que passava: “AIGUA NO TRACTADA”. Vaig renegar, davant d’un pelegrí que també estava allà. No entenia que, d’alguna manera, et veiessis impedit de veure aigua d’aquelles fonts, perquè clar, si posen aquell cartell, qualsevol se la juga!
El pelegrí em va explicar el motiu; es veu que una vegada, un pelegrí va denunciar a l’ajuntament de VILLAFRANCA DEL BIERZO, perquè havia begut aigua d’una font i es va intoxicar. I clar, la solució, en lloc d’analitzar i tractar l’aigua, per fer-la potable, s’estimen més rentar-se les mans (potser no amb aquesta aigua), posant aquest cartell.
Ara que hi penso, potser seria bo saber si l’alcalde, o algun regidor o familiar o conegut d’ells, te interessos d’hostaleria per la zona, perquè clar, si tens set i no pots veure aigua de les fonts, hauràs d’entrar als bars que et vagis trobant.
Jo vaig omplir l’ampolla, per si un cas. (però també he de confessar que no en vaig veure).
Després de menjar-me un parell d’avellanes que em va donar aquell company de ruta, de seguida vaig seguir el meu camí.
La distància fins a O'Cebreiro, encara es més llarga. A la sortida de La FABA hi ha un cartell que indica que falten 4,7 quilòmetres. Vaig comptar el temps emprat fins a O CEBREIRO. Per assolir aquests 4,7 quilòmetres, vaig necessitar 108 minuts, o el que es el mateix, 23 minuts per quilòmetre, es a dir, el doble del meu ritme normal.
Pujada a La Faba
En general, a partir d’aquí el desnivell no es tant espectacular com fins ara. També puja, però es més portable, sobretot al principi. Vaig tenir ganes i humor de fer algunes fotografies. Però quan m’acostava a LAGUNA, la cosa torna a complicar-se. Tornen a venir trossos de camí de molt fort desnivell, que em deixen sense respiració. Sort que un ex pelegrí, o un ángel de la guarda encarregat dels pelegrins, va posar una màquina de begudes fresques a l’entrada del poble. I dic un ángel, perquè no només va posar la màquina, sinó que la manté endollada a la llum i plena de llaunes. A més, les begudes a 1 euros, lo més econòmic que he trobat al llarg del camí.Aquí sí que em vaig aturar a assaborir lentament aquesta beguda isotònica. Molt lentament. Fins i tot em va passar un grup de genets (no eren pelegrins) i uns quants pelegrins caminant.
Després d’acabar-me la beguda, vaig iniciar de nou el meu camí. Vaig deixar enrere el poble i continuar anant pujant, camí amunt. Falten 2 quilòmetres. Al poc, em trobo amb una senyal, la primera, que m’indica que falten 153,3 quilòmetres per arribar a Santiago.
Ara el camí es ple d’aigua. La neu que hi ha a banda i banda, es va desfent i formant petits tolls per tot arreu, que fan que, finalment, deixi d’esquivar-los. Ara, amb els peus mullats, ja em es igual, tiro pel dret. Ara només tinc un objectiu: arribar. El peus estant mullats i plens de fang, així que cap a munt, sense mirar on els poso. Quan estan mullats, ja no es poden mullar més, oi?.
El camí segueix pujant, però ja es molt més portable. Abans, ens trobem amb la senyal que tots estem esperant; acabem d’entrar a Galícia, la comunitat del nostre destí, ja no n’hi ha més.
Entrem a Galicia
Finalment, ja dic, després de 108 minuts de forta pujada, arribo a O'CEBREIRO, a 1300 metres d’alçada, un lloc impressionant, sobretot per el que significa arribar-hi. Cebreiro es també un lloc d’inici de la peregrinació de molts gallecs, que pugen fins aquí per començar el seu camí. Es també un lloc com Montserrat, que molta gent hi arriba caminant, formant part d’algunes rutes excursionistes, i d’altres els típics “pixa pins”, gent urbanita que van d’excursió a un lloc típic, com aquest, que ho es del tot. Cebreiro te les típiques palloses gallegues, cases amb sostre de palla, de forma el·líptica, on abans convivien els humans i els animals (per aprofitar-se de la seva calor), l’església de Sta. Maria do Cebreiro, del Segle IX, infinitat de cases de pedra, molt típiques de la zona, etc. Lo important al arribar, segellar la credencial a l’església (hi ha una dona només per posar el segell), i de seguida, anar a la tasca, a reposar líquids perduts en la pujada.
Palloza, casa típica a O Cebreiro
.........L’altre vegada tenia tant de fred, que vaig demanar un “caldo” gallec, però avui he demanat un altre acuarius.
L’Elvira no havia trobat cap hostal a O'CEBREIRO, per lo que encara tenia que caminar més de quatre quilòmetres, fins a arribar a PEDRAFITA DO CEBREIRO, a l’hostal El Peregrino.
l'ermita de Sta. Maria d'O Cebreiro
Aquesta caminada, encara que fou en baixada, em va anar molt malament. El meu pas ja era mínim, no podia, no arribava. Mentre caminava, pensava que demà ni parlar-ne de fer el camí de tornada caminant (perquè el desplaçament que feia fins a PEDRAFITA era cap a enrere, per la carretera però enrere). Demanaria un taxi que em portés fins a O CEBREIRO, o potser, pensant-ho be, fins al ALTO DO POIO. En fi, ja veurem.Arribo a PEDRAFITA i encara que el vaig passar de llarg, de seguida vaig trobar l’hostal. Abans, vaig prendre un altre acuarius a una màquina instal·lada a una gasolinera.
L’habitació era freda, sense TV, però molt acollidora. Això si, vaig dutxar-me be, sense que ningú m’estigués esperant, ja que el bany era compartit. Vaig rentar la roba, com sempre. Després, a dormir una estona, a descansar d’aquests peus que em feien aquell mal.
A l’arribada, fou quan m’explicaren que no calia demanar un taxi per pujar a O'CEBREIRO, que a les 06,45 del mati passa un bus que et deixa dalt. Ostres!, menys mal que m’ho han dit, no hi vaig pensar en això del bus, doncs clar, millor, més barat, clar. Que tonto!. A l’hora de sopar, però em va venir a la ment, així, de cop. “Escolti, senyora, fins on arriba aquests bus que agafaré demà”? Perquè la meva idea ja he dit abans, era potser arribar fins al Alto do POIO. I em va dir, “fins a Sàrria”. Dic, que? Ostres,! Ja està decidit; me’n vaig fins a Sàrria, dono la caminada per acabada i intento tornar demà, avançant un dia. Els peus no m’aguanten, em fan molt de mal, en realitat no puc més. Torno demà, ja estava decidit. Seguir a partir de O'CEBREIRO, per quan torni, també està molt be, i mira, altres vegades he avançat, i ara necessito acabar abans, doncs no passa res, ho faig. També tinc moltes ganes d’abraçar a l’Elvira, la trobo a faltar.
Després de sopar, truco a l’Elvira i li explico els meus plans. Lo dolent? Es possible que no trobi bitllet de tren. Però val, si passa això, malauradament hauré de buscar una habitació i esperar-me 24 hores. Però al menys ho intento.
Ara us incorporo un enllaç a you tube:
http://www.youtube.com/watch?v=yns3MDYP6wE
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada