Vintena etapa

26-03-10, El Acebo

26-03-2010
Vintena etapa, EL ACEBO – CACABELOS, 32 qm, en 9,00 hores.
Com deia ahir, aquests hostals – albergs, a primera hora estan tancats, per lo que t’obliguen a sortir sense prendre res calent. Jo estic d’acord, però, els costaria molt tenir una màquina de cafès amb llet, d’aquelles que funcionen amb monedes? Tenen por de fer-se la competència ells mateixos? Si tens al teu abast màquines de refresc per tot arreu, perquè no n’hi ha de cafès?
En fi. Ja dic, sortim sense res calent al cos. Son les 07,20 h. El mati es fresc i està ennuvolat. Decideixo anar caminant per la carretera, al menys de moment, per esquivar el fang dels camins.
Abans de sortir de El Acebo, em trobo amb el monument al pelegrí ciclista que va morir en un accident en aquest poble.

monument al ciclista, a El Acebo

 Aviat comença la mateixa nevada d’ahir, neu gel, amb la mateixa evolució: primer veus que s’acosta una massa de núvol, que sembla boira, i quan la tens a sobre, et cau la nevada. Després, com que anem baixant pràcticament des de ahir a la tarda, després de la Creu de Ferro, la neu es transforma en pluja (cota cada vegada més baixa). Vaig ben preparat; impermeable per la motxilla i l’impermeable blau per mi. El tallavent el porto dins la motxilla (encara més pes).
A Molinaseca trobo el bar que em salva el mati. Em menjo un entrepà de truita de patates, (d’ahir, la truita), perquè no tenen ous per fer-ne una de francesa, ni està oberta la llauna de tonyina, i clar, no l’obriran per mi per fer-me un entrepà. (això m'ho diu la senyora).
En aquest bar endollo la pila de la màquina de fer fotos per carregar-la.

Xerro una estona amb un noi que fa el camí des de SJPP en bicicleta. Diu que en aquests dies ho està passant malament, a causa del fred, la pluja, la neu. Es jove, la seva núvia l’acompanyà en furgoneta fins al principi de la seva aventura. Diu que no ha tingut cap entrebanc amb la bicicleta. Per aliviar-li el fred a les mans, la mestressa del bar li dona uns guants oblidats per algun altre pelegrí.
Em fa certa enveja, perquè dies abans de sortir, vaig intentar llogar-ne una a Mundicamino, però el fet de no tenir hostal u alberg el dia que l’hauria de recollir, ho va impedir. Però també penso que amb aquest temps, anar en bicicleta també serà d’allò més dur.

Molinaseca

Segueixo, i continua plovent. Com que la dona del bar li diu al ciclista que si passa per un poble que es diu Campo, son 2 quilòmetres més, en prenc nota, i segueixo directa cap a Ponferrada, per la carretera. Com totes les poblacions grans, es emprenyador travessar-les. Hi ha que vigilar de no perdre les senyals de vista. Arribo al seu mític castell templari, molt bonic i en molt bon estat. No entro, perquè hi ha que pagar, però des de fora es veu preciós. Ens trobem uns quants pelegrins fent fotos i gaudint d’aquell edifici. Continua plovent. Entro a la plaça de la església de la Encina, patrona de la ciutat, segueix la sessió de fotos i continuo el camí que, i m’estranya, no ens porta per sota del rellotge, un altre monument de Ponferrada. No se el motiu, ens desvia per un carrer paral·lel, traient-nos de la ciutat. L’altre vegada sí que hi vam passar-hi.

El castell de Ponferrada

Cada vegada em costa més caminar, perquè el mal als peus comença a ser rigorós. No son butllofes com les de les altres vegades, però quasi.

Vaig travessant pobles, COLUMBRIANOS, FUENTES NUEVAS, fins que arribo a CAMPONARAYA, on ja necessito descansar i em sec a una parada d’autobús, on m’hi estic una bona estona. La motxilla em pesa d'allò més.
Després d'un descans de deu minuts, decideixo continuar el meu camí. El poble on passaré la nit només està a 6 quilòmetres, o sigui que au!, a caminar, que està núvol i pot ploure en qualsevol moment.

petita ermita a Columbrianos

Després de sortir del poble, el camí es separa de la carretera, per un camí paral·lel a ella, de terra, d’entrada molt més còmode de caminar-hi, perquè t’estalvies els cotxes i camions que passen per la carretera a tota pastilla, però també ha significat un problema, perquè només d’entrar-hi, s’ha posat a ploure de valent, amb una tempesta impressionant, per lo que l’aigua baixava per aquell camí de terra que de vegades semblava un riu. M’he posat ple de fang i m’entrava aigua a les botes. Ja, al final, m’era igual on posava els peus, sense tractar d’esquivar res, perquè estava mullat del tot els mitjons, les botes i els peus.
A les 16,30 h he arribat a CACABELOS, i de seguida al Hostal Sta. Maria (aquest cop m’he acostumat malament, vaig a hostals).
Després de la dutxa i la bugada, m’estiro una estona a descansar. A les 20,30 me’n vaig a sopar a un restaurant que m’aconsella la recepcionista. També m’explica que a les 23,00 h surt una processó de Setmana Santa, on hi participa la seva filla, que toca el bombo. Li dic que hi aniré.

el riu Valcarce

Del sopar m’agrada molt el primer plat, (callos amb faves) i no tant el segon (palaia farcida de marisc).
Trobo a faltar a l’Elvira i al Gerard, que avui se’n van a Les Cases. Em reuniré amb ells el proper dia 31, l’aniversari del Gerard.
Al final, no vaig a la processó, perquè quan ja estava al carrer, comença a ploure.