Catorzena etapa

30-05-09, l'església de Buiza

30-05-2009

Catorzena etapa, Buiza – Payares, 22 quilòmetres, a 3,14 quilòmetres / hora.
A les 06,37 m'he aixecat definitivament i per no molestar al Domènec i a la Marcella, (la seva germana, segons em van dir), que tenien previst marxar després de les 09,00, per poder anar a casa de'n Benjamí a fer unes fotografies. He agafat les meves coses i les he portat cap el servei, per preparar-me allà la motxilla sense fer soroll (com vaig fer a Roncesvalles).
Abans de marxar, el mateix Domènec s'ha aixecat perquè em prengués un got de llet, lo qual he fet de seguida.
A les 07,30 en punt he començat a caminar i de seguida he vist que avui la muntanya seria la protagonista.
A aquesta hora, feia fresqueta. He sortit amb l'anorac posat i encara que de seguida he caminat sota el sol, aquesta roba es feia bastant necessària.

Las Forcadas de San Anton

La pujada ha començat de seguida, en moments molt pronunciada. Ahir al vespre, al bar ens van parlar de mitja hora forta, però ha sigut quasi una hora de molt intensa. El camí, senyalitzat amb fletxes grogues i pals indicadors, va pujant i va pujant. De vegades em recordava algun moment de Montserrat, encara per les roques que envolten la zona, no per la pujada, ja que la de Montserrat es més forta.
En aquestes muntanyes hi ha molt de bestiar que campa de manera bastant lliure, per lo que els camins estan separats de la muntanya per cintes, molt fràgils, però que fan que les bèsties no les traspassin. També hi ha fils electrificats amb bateries, en una de les quals en Domènec es va “electrificar”.
Després de passar les “forcades de St. Antón”, unes roques molt grans i afilades que es troben dalt del turó del mateix nom, a 1462 metres d'altitud, s'arriba a una zona sense arbres, amb vegetació baixa, on l'aigua està omnipresent per tot arreu. De fet el camí desapareix i es camina per aquesta zona humida, on els peus queden irremeiablement mullats.

jo també vaig posar la mva pedra

Aquí vaig tenir el primer ensurt, perquè no trobava cap senyal. Vaig decidir continuar tot recte, pensant amb allò de que el camí es recte mentre no t'indiqui el contrari. No obstant, de seguida vaig veure, allà lluny, la següent senyal que em va tranquil·litzar. A partir de la senyal, comença una bona baixada. Mentre vas baixant, se't presenten de cop les properes muntanyes d'Astúries, amb molta neu i altíssimes. Vaig pensar que si les havia de travessar, tindria feina.

el camí, molt agradable

La baixada, preciosa, perquè es notava que caminava per un lloc poc transitat. Les herbes altes del mig del camí ho denotaven. Lo dolent, que em vaig passar de llarg de la desviació que portava a la població de Poladura de la Tercia. El meu pla era arribar a aquest poble i a continuació seguir pujant fins passats els 1600 metres, per després baixar fins a Arbas del Puerto per muntanya, però ja dic, em vaig passar aquesta desviació a l'esquerra. La guia ja diu que s'ha d'anar molt amb compte, perquè la senyal quasi no es veu. El problema es que arribat a aquesta desviació, les fletxes grogues (les que jo seguia), t'indiquen la direcció de la dreta (ho vaig seguir be), però al mateix lloc hi ha un pal indicador que t'indica cap a l'esquerra, que jo no vaig veure.
Jo no sabia que m'havia deixat enrere la desviació a Poladura i quan vaig arribar a Rodiezmo, em creia que era Poladura.

vaques vora Rodiezmo

Abans d'entrar en aquest poble, vaig trobar-me de cara amb 12 o 14 vaques, guardades per dos gossos molt tranquils (al menys ho semblava).
En fi, no passa res. Lo dolent, es que en aquesta població no obrien el bar fins les 10,00 del mati, i eren les 09,30, per lo que vaig decidir continuar. Vaig canviar l'aigua de les cantimplores i em vaig menjar unes xocolates, i a seguir.
Vaig anar seguint les fletxes, però em vaig tornar a perdre, i aquesta vegada no hagués trobat la direcció correcte, si no hagués sigut per un matrimoni que estava en el moment just i a l'hora justa, ja que al preguntar-li em van guiar perfectament. M'havia deixat la senyal, (mala senyal), a una roca a mà dreta, que travessa una riera. Em va costar travessar-la i trobar el camí correcte, fins que, finalment, el vaig trobar.
Ales 10,40 arribava a Villanueva de la Tercia.

església de Villanueva de la Tercia

A partir d'aquesta població, es segueix obligatòriament per la carretera, fins a Arbas i el Port de Payares.
En aquest moment, per carretera, feia una mitja de 13,66 minuts per quilòmetre, o lo que es igual, 4,39 quilòmetres la hora.
A les 11,46 del mati vaig arribar a un poble que es diu Busdongo, a tres quilòmetres del port. Allà vaig esmorzar en un bar, un bon entrepà de truita de xoriço i dues llaunes de coca cola.
Amb la panxa plena, vaig continuar la meva ruta per carretera, fins que a les 13,27 vaig arribar al Port de Pajares, on em vaig comprar una llauna de coca cola.
Abans del port, vaig passar per Arbas del Puerto, on vaig tenir la sort de poder visitar la col·legiata de Santa Maria, una església preciosa del segle XII. Vaig poder fer unes quantes fotografies per la posteritat.

Sta. Maria de Arbas

A les 14,30 vaig arribar a Payares, després d'haver fer 14 quilòmetres de carretera, lo que va fatal per els peus. Destacar els darrers 5 quilòmetres, es a dir, els de baixada des de'l Port, perquè tenen un desnivell bestial. Si l'hagués de fer a l'inrevés, es a dir, d'Astúries a Lleó, seria molt difícil. Te un perfil, en alguns moments, del 17%.
Quan vaig arribar a Payares, vaig trucar a la senyora Marisa, que es l'encarregada de l'alberg i va venir als pocs minuts a obrir-me la porta.
Em va explicar el funcionament de tot.

Payares, baixant del Port

En aquest alberg també el pagament es voluntari. La senyora Marisa em va explicar que una vegada, uns que es feien passar per pelegrins, van obrir la bústia on es posen els diners de la voluntat i se'ls van endur. Aleshores, jo vaig preferir pagar-li en ma 10 euros, que serien 5 euros d'alberg i 5 euros en concepte d'esmorzar, ja que posava a la meva disposició llet i galetes, sense mesura.
Estava completament sol. Lo primer, com sempre, obrir la motxilla i agafar els estris per anar a donar-me una bona i llarga dutxa. Després, un cop feta la bugada, com cada dia, vaig estirar-me al llit, a descansar una mica. En aquell moment previ de la dutxa, vaig adonar-me que m'havia deixat la tovallola i les pinces a l'alberg de Buiza. Sort que els meus amics italians, van veure que eren meus, i me'ls van portar.
Sobre les 18,00 vaig anar a donar una volta per el poble.
Payares es un poble petit, però molt bonic. En un moment en que estava segut a un banc davant de l'església, van passar per davant unes quantes vaques.
A les 19,30 van arribar els italians. Ells sí que van veure el camí a Poladura i el van seguir, però en un moment donat es van perdre i van haver de tornar enrere i demanar que els portessin a Payares, o no hagessin tingut temps d'arribar.
En aquell moment, també van venir a fer-nos una visita en José i la Maria del Mar, el matrimoni de Buiza, molt amables. Vam estar una estona junts.
Quan se'n van anar, en Domènec i jo vam anar a sopar. La Marcella no en va tenir ganes, i es va quedar a l'alberg (potser per resar tranquil·lament).
La qüestió es que en Doménec i jo ens vam menjar un bon plat d'entremesos i després mitja ració de fabada asturiana, regat amb una ampolla de sidra. En un moment donat, la cambrera es va prestar a escanciar-la (llençar-la al got per sobre del cap, amb el got a ran de cintura).
En total avui un bon dia, però amb massa carretera.