05-04-09, amb aquest rodalies vaig anar a l´'estació de Sants
05-04-2009
els primers moments a Sahagún
Amb els típics nervis d’abans d’una sortida d’aquestes característiques, arribo a casa després de la feina i em poso a organitzar-me la motxilla, amb l’ajuda inestimable de l’Elvira.
No obstant he de dir que en el viatge de tornada cap a casa, per preparar-me, hi ha algun moment que penso en la possibilitat d’anular el viatge. En tinc moltes ganes d’anar-hi; fa setmanes que l’estic esperant, però mira, dins meu hi ha un petit punt de dubte, potser els esdeveniments d’avui. Molts i tristos problemes laborals.
Quan em trobo amb l’Elvira a l’estació de Viladecans, que m’ha vingut a buscar, se’m passa tot. Ella em veu content i està feliç de veure’m il·lusionat, i em marxa qualsevol dubte.
Aquesta vegada la motxilla pesa molt. Sempre em passa el mateix, que si no se quantes samarretes, per si un cas, que si dos polars per si fa fred, no t’oblidis el pijama per poder dormir als albergs, la tira de mitjons, perquè te’n vols posar dos cada dia. Un espectacle i després ja dic, una motxilla que pesa la tira. No vaig posar-la a la bàscula per no anar acollonit ja d’entrada. El temps anuncia pluja i per allà on vull anar, ( travessar el port de Pajares ) es possible que nevi, o al menys que hi hagi neu, per lo que em veig obligat a anar preparat. Encara que, com sempre, massa preparat, no calia tanta roba. Li deia ahir a l’Elvira que tinc ganes de fer una sortida així a l’estiu, per no anar tant carregat. En fi..
Després de menjar-me l’entrepà del sopar (era per menjar-lo al tren, camí de Sahagún, però tenia gana i me’l vaig menjar a casa), l’Elvira em va acompanyar a l’estació de Viladecans. Agafava el tren de rodalies de les 21,06, amb molt poca gent al tren. Allà mateix, vaig començar amb les gravacions que vaig iniciar fa unes setmanes a Les Cases.
Als 18 minuts arribava a Sants, i ja directe fins l’andana 11. Degut als atemptats terroristes, ara, per agafar trens de llarga distància, (no a tot arreu), passes un control d’equipatge i de comprovació del bitllet del tren, o sigui que quan em va tocar, vaig posar la meva motxilla al túnel d’equipatges i seguidament ja vaig situar-me davant la via 11, esperant, amb els nervis de sempre, l’arribada del meu tren.
Per mi aquest es un dels millors moments, els instants previs a agafar el tren, es com el començament d’una gran aventura, un viatge a un lloc desconegut i misteriós.
Quan arriba el tren, busco de seguida el meu vagó, cotxe 11, seient 56, d’esquena al sentit de la marxa, una mica emprenyador. Em toca la banda de la finestra. A la meva esquerra un matrimoni de mitjana edat, i davant, a l’esquerra una noia jove, que parla molt fluixet per telèfon amb una persona estimada (home o dona), però estimada, i just davant meu, un altre dona, d’uns 50 anys, que fa no se quantes trucades per telèfon a causa d’uns lloguers de pisos i places d’aparcament, per l’empresa TECNOCASA. Quan acaba de parlar, obre una mena de maleta rodona tota plena de potingues i comença una sessió d'empastifada que potser dura dues hores. Crec que ja d’entrada a la matinada vaig adormir-me una mica, i ella encara seguia en tota mena de cremes i coses per l’estil. Aquesta es la típica dona que viatja amb una maleta que no pot ni arrossegar, de lo que pesa, i que quan arriba a la cambreta, sempre busca algú que li pugi fins el maleter. En aquesta ocasió, vam haver de fer-ho l’home del matrimoni esmentat abans i jo. I jo dic: si no pots moure una maleta tant pesada, perquè coi viatges amb ella?. La tercera acció d’aquesta dona, després de les trucades i de la sessió de maquillatge, fou el sopar; primer un petit entrepà i després una mena de taper amb una amanida de tomàquets. En fi, molt emprenyadora. Donant la nota!
L’avantatge del control dels bitllets a l’estació, es que ja el revisor no passa a comprovar res.
Només va entrar per revisar un home que es va pujar a Logronyo i va baixar a Burgos.
La nit, com sempre passa en aquests viatges, es fa molt llarga, perquè es molt difícil dormir. Al tenir gent davant, no et permet estirar be les cames i es fa molt incòmode, però mira, vas tirant i acabes dormint una mica. També es curiós com aquesta gent de la RENFE no hi pensa una mica, perquè podria fer uns seients molt més còmodes. Tant costaria instal·lar uns seients més adaptables i menys rígids, que ajudessin a millorar el descans dels viatgers? L’altre vegada agafava uns trens diferents, molt mes còmodes, on sempre em tocava un seient individual, però en aquest viatge encara no l’he agafat, no se quin tren es. En fi.
En un moment donat de la matinada, el tren arriba a una estació que es diu Pancorbo, i allà s’està una bona estona, així que si no t’havies adormit fins aquell moment, en aquella aturada et dorms segur, perquè no hi ha cap mena de soroll i el cansament et porta de seguida a agafar el son. Pancorbo no es una estació de viatgers, no baixa ni puja ningú. Quan anava a Madrid amb el tren nocturn, amb un exprés com aquest, també s’aturava a algun lloc una bona estona. Potser ho fan per no arribar massa aviat.
Mitja hora abans de l’hora prevista per arribar a Sahagún, vaig obrir la motxilla per agafar els pantalons de travessa i anar al servei a posar-me’ls. Allà vaig comprovar que l’ampolla del sabó per rentar la roba no estava ben tancada i vessava una mica, per lo que tot l’interior de la bossa estava ple de detergent. Sort que em trobava al servei del tren i vaig poder netejar força be tots els estris que portava dins, amb les tovalloletes per assecar-se les mans. Vaig assecar-ho tot i vaig omplir la bossa amb unes quantes tovalloletes més, perquè s’empapés be tot l’interior.
Mentre m’arreglava les coses a la cambreta, la senyora del costat es va fixar amb la vieira de pelegrí i em va preguntar si ho era. Li vaig dir que si, i em va semblar que li va fer gràcia.
Una cosa, es que la gent que viu per aquests llocs d’Espanya per on passa el camí de sant Jaume, es molt devota i molt atenta amb els pelegrins. De seguida et saluden i et desitgen “buen camino”.
A l’hora prevista, cosa inusual en Renfe, el tren va arribar a Sahagún. Per exemple, i parlant de les coses que segurament no faré servir, està la lot. Em pensava que per aquesta zona, a les 8 del mati encara seria fosc, però no. A tres quarts de vuit, a Sahagún ja lluïa un bon sol, de primera hora, però bo.
No obstant he de dir que en el viatge de tornada cap a casa, per preparar-me, hi ha algun moment que penso en la possibilitat d’anular el viatge. En tinc moltes ganes d’anar-hi; fa setmanes que l’estic esperant, però mira, dins meu hi ha un petit punt de dubte, potser els esdeveniments d’avui. Molts i tristos problemes laborals.
Quan em trobo amb l’Elvira a l’estació de Viladecans, que m’ha vingut a buscar, se’m passa tot. Ella em veu content i està feliç de veure’m il·lusionat, i em marxa qualsevol dubte.
Aquesta vegada la motxilla pesa molt. Sempre em passa el mateix, que si no se quantes samarretes, per si un cas, que si dos polars per si fa fred, no t’oblidis el pijama per poder dormir als albergs, la tira de mitjons, perquè te’n vols posar dos cada dia. Un espectacle i després ja dic, una motxilla que pesa la tira. No vaig posar-la a la bàscula per no anar acollonit ja d’entrada. El temps anuncia pluja i per allà on vull anar, ( travessar el port de Pajares ) es possible que nevi, o al menys que hi hagi neu, per lo que em veig obligat a anar preparat. Encara que, com sempre, massa preparat, no calia tanta roba. Li deia ahir a l’Elvira que tinc ganes de fer una sortida així a l’estiu, per no anar tant carregat. En fi..
Després de menjar-me l’entrepà del sopar (era per menjar-lo al tren, camí de Sahagún, però tenia gana i me’l vaig menjar a casa), l’Elvira em va acompanyar a l’estació de Viladecans. Agafava el tren de rodalies de les 21,06, amb molt poca gent al tren. Allà mateix, vaig començar amb les gravacions que vaig iniciar fa unes setmanes a Les Cases.
Als 18 minuts arribava a Sants, i ja directe fins l’andana 11. Degut als atemptats terroristes, ara, per agafar trens de llarga distància, (no a tot arreu), passes un control d’equipatge i de comprovació del bitllet del tren, o sigui que quan em va tocar, vaig posar la meva motxilla al túnel d’equipatges i seguidament ja vaig situar-me davant la via 11, esperant, amb els nervis de sempre, l’arribada del meu tren.
Per mi aquest es un dels millors moments, els instants previs a agafar el tren, es com el començament d’una gran aventura, un viatge a un lloc desconegut i misteriós.
Quan arriba el tren, busco de seguida el meu vagó, cotxe 11, seient 56, d’esquena al sentit de la marxa, una mica emprenyador. Em toca la banda de la finestra. A la meva esquerra un matrimoni de mitjana edat, i davant, a l’esquerra una noia jove, que parla molt fluixet per telèfon amb una persona estimada (home o dona), però estimada, i just davant meu, un altre dona, d’uns 50 anys, que fa no se quantes trucades per telèfon a causa d’uns lloguers de pisos i places d’aparcament, per l’empresa TECNOCASA. Quan acaba de parlar, obre una mena de maleta rodona tota plena de potingues i comença una sessió d'empastifada que potser dura dues hores. Crec que ja d’entrada a la matinada vaig adormir-me una mica, i ella encara seguia en tota mena de cremes i coses per l’estil. Aquesta es la típica dona que viatja amb una maleta que no pot ni arrossegar, de lo que pesa, i que quan arriba a la cambreta, sempre busca algú que li pugi fins el maleter. En aquesta ocasió, vam haver de fer-ho l’home del matrimoni esmentat abans i jo. I jo dic: si no pots moure una maleta tant pesada, perquè coi viatges amb ella?. La tercera acció d’aquesta dona, després de les trucades i de la sessió de maquillatge, fou el sopar; primer un petit entrepà i després una mena de taper amb una amanida de tomàquets. En fi, molt emprenyadora. Donant la nota!
L’avantatge del control dels bitllets a l’estació, es que ja el revisor no passa a comprovar res.
Només va entrar per revisar un home que es va pujar a Logronyo i va baixar a Burgos.
La nit, com sempre passa en aquests viatges, es fa molt llarga, perquè es molt difícil dormir. Al tenir gent davant, no et permet estirar be les cames i es fa molt incòmode, però mira, vas tirant i acabes dormint una mica. També es curiós com aquesta gent de la RENFE no hi pensa una mica, perquè podria fer uns seients molt més còmodes. Tant costaria instal·lar uns seients més adaptables i menys rígids, que ajudessin a millorar el descans dels viatgers? L’altre vegada agafava uns trens diferents, molt mes còmodes, on sempre em tocava un seient individual, però en aquest viatge encara no l’he agafat, no se quin tren es. En fi.
En un moment donat de la matinada, el tren arriba a una estació que es diu Pancorbo, i allà s’està una bona estona, així que si no t’havies adormit fins aquell moment, en aquella aturada et dorms segur, perquè no hi ha cap mena de soroll i el cansament et porta de seguida a agafar el son. Pancorbo no es una estació de viatgers, no baixa ni puja ningú. Quan anava a Madrid amb el tren nocturn, amb un exprés com aquest, també s’aturava a algun lloc una bona estona. Potser ho fan per no arribar massa aviat.
Mitja hora abans de l’hora prevista per arribar a Sahagún, vaig obrir la motxilla per agafar els pantalons de travessa i anar al servei a posar-me’ls. Allà vaig comprovar que l’ampolla del sabó per rentar la roba no estava ben tancada i vessava una mica, per lo que tot l’interior de la bossa estava ple de detergent. Sort que em trobava al servei del tren i vaig poder netejar força be tots els estris que portava dins, amb les tovalloletes per assecar-se les mans. Vaig assecar-ho tot i vaig omplir la bossa amb unes quantes tovalloletes més, perquè s’empapés be tot l’interior.
Mentre m’arreglava les coses a la cambreta, la senyora del costat es va fixar amb la vieira de pelegrí i em va preguntar si ho era. Li vaig dir que si, i em va semblar que li va fer gràcia.
Una cosa, es que la gent que viu per aquests llocs d’Espanya per on passa el camí de sant Jaume, es molt devota i molt atenta amb els pelegrins. De seguida et saluden i et desitgen “buen camino”.
A l’hora prevista, cosa inusual en Renfe, el tren va arribar a Sahagún. Per exemple, i parlant de les coses que segurament no faré servir, està la lot. Em pensava que per aquesta zona, a les 8 del mati encara seria fosc, però no. A tres quarts de vuit, a Sahagún ja lluïa un bon sol, de primera hora, però bo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada