Vintiuena etapa,
27-03-10, el riu Valcarce
Vintiuena etapa, CACABELOS – AMBASMESTAS, 22 qms, 7 hores.
M’han sortit algunes petites butllofes que m’impedeixen caminar a un ritme alt. A més, també les espatlles em fan mal, del pes de la motxilla. I lo que més m’emprenya de les coses que porto, es que més de la meitat no les estic fent servir. Quan arribo a la tarda als hostals, em rento la roba i la poso a assecar als radiadors, per lo que l’endemà faig servir la mateixa. Porto els mateixos mitjons i la mateixa samarreta i el mateix polar que el primer dia. La resta, dins la motxilla, sense fer-la servir. Segur que si no la portés, aleshores la trobaria a faltar.
Entre la gent que em vaig trobant, crida molt la atenció el meu pal (el de Buiza). La veritat es que es molt original. Pesa més que els pals telescòpics, però va be. Es un bon record.
He sortit a les 09,00 del mati, perquè tinc poc recorregut.
Per primera vegada, matina amb un bon sol i sembla que no plourà. Aviat agafo un camí de terra, a la dreta de la carretera, que passa per entremig dels camps de vinya de la zona. Es un camí magnífic, fàcil de caminar, que em porta directament a VILLAFRANCA DEL BIERZO. Quan arribo a aquest poble, en primer lloc passo per la església de Santiago, on està la Puerta del Perdón. Segons es diu, els pelegrins malalts, que no poden continuar cap a Santiago, si passen per aquesta porta, tenen els seus pecats perdonats. L’església es austera, com a mi m'agraden, sense guarniments, molt buida al seu interior. Una església es un lloc on resar, no calen ors ni plates, ni joies, ni luxes. Jesús era pobre, perquè l'Església ha d'ésser rica?.
A VILLAFRANCA hi ha una doble variant; seguir el camí original, que es seguir per la carretera, o pujar per la muntanya, en un recorregut, segons les guies, bastant dur. M’hagués agradat agafar aquest, perquè l’altre ja el vaig fer la primera vegada, però estava cansat i amb mal als peus, així que vaig decidir seguir el camí més fàcil, que es carretera amunt.
A la sortida del poble, em vaig trobar amb un bon grup de nois i noies que havien començat a Ponferrada. M’han passat volant.
A LA PORTELA hi ha una bona àrea de servei, amb un hotel, i aprofito per comprar-me un acuarius a la màquina de refrescs. Era l'hora de dinar, i divertit veure les famílies disposades a entrar al restaurant, ven vestides, "de diumenge", mentre nosaltres, els pelegrins, anem fets uns "drapaires".
Allà, descansant, em trobo amb una parella de ciclistes que ja ens havíem vist abans i xerrem una estona. Ells es queden allà i jo segueixo una mica més, ja que el meu destí està molt a la vora d’allà.
Em va donar la habitació correcte i em va dir que pujaria de seguida a muntar la TDT de la TV, però no, em va donar temps a treure les coses de la motxilla i de dutxar-me tranquil·lament.
Sobre les 20,30 me’n vaig a sopar. M’agrada molt el primer, sopa de cocido. Em deixen la perola i em serveixo un altre plat. M’expliquen que el que la fa molt bona es el “botillo”, una mena de xoriço de la zona.
La bronca arriba tot seguit. Després de sopar, li demano al Lluís (el noi que em va atendre a l’entrada), el compte. Fa números i em crida, que vagi al passadís, cosa que m’estranya, jo li estic demanant el compte al bar. Allà, com aquell que diu i no diu, em diu que val 75 euros entre tot. Jo faig un crit, què?. Dic que no estic d’acord i em poso a alçar-li la veu, em demana que em calmi, i li dic que no, que allò no val el que em diu i que no li penso pagar. Res de 50 euros la habitació, més iva, més sopar. Que vinc d’altres llocs i que els preus no passen de 30 euros la habitació. Em poso fort, tenso la corda al màxim. Li demano que m’ensenyi la llista de preus, i em diu que encara no la te. M’ensenya la tarifa que posa a una agència de reserves, lo qual no em serveix, allò no es la tarifa oficial aprovada per estaments oficials. Val, veig que m’enganya i li ho faig saber. Estic molt indignat i no m’importa si passa gent per allà. La bronca es forta. Se que si mantenc el tipus, aconseguiré un bon descompte. Li demano que vull parlar amb el propietari, i em diu que es ell. Finalment, es disculpa, que m’ha comptat temporada alta quan encara no ho es i que m’ha comptat com una habitació doble, quan soc jo sol. Acaba la discussió dient-me que li pagui el que consideri just, i li dono 50 euros entre tots els conceptes, bar, sopar, dormir i l'esmorzar de l'endemà.
M’han sortit algunes petites butllofes que m’impedeixen caminar a un ritme alt. A més, també les espatlles em fan mal, del pes de la motxilla. I lo que més m’emprenya de les coses que porto, es que més de la meitat no les estic fent servir. Quan arribo a la tarda als hostals, em rento la roba i la poso a assecar als radiadors, per lo que l’endemà faig servir la mateixa. Porto els mateixos mitjons i la mateixa samarreta i el mateix polar que el primer dia. La resta, dins la motxilla, sense fer-la servir. Segur que si no la portés, aleshores la trobaria a faltar.
Entre la gent que em vaig trobant, crida molt la atenció el meu pal (el de Buiza). La veritat es que es molt original. Pesa més que els pals telescòpics, però va be. Es un bon record.
He sortit a les 09,00 del mati, perquè tinc poc recorregut.
Per primera vegada, matina amb un bon sol i sembla que no plourà. Aviat agafo un camí de terra, a la dreta de la carretera, que passa per entremig dels camps de vinya de la zona. Es un camí magnífic, fàcil de caminar, que em porta directament a VILLAFRANCA DEL BIERZO. Quan arribo a aquest poble, en primer lloc passo per la església de Santiago, on està la Puerta del Perdón. Segons es diu, els pelegrins malalts, que no poden continuar cap a Santiago, si passen per aquesta porta, tenen els seus pecats perdonats. L’església es austera, com a mi m'agraden, sense guarniments, molt buida al seu interior. Una església es un lloc on resar, no calen ors ni plates, ni joies, ni luxes. Jesús era pobre, perquè l'Església ha d'ésser rica?.
l'església de Santiago, a Villafranca del Bierzo
Després travesso el poble per un carrer principal i després de travessar el riu per un pont de pedra, m’aturo a menjar-me un entrepà per dinar.A VILLAFRANCA hi ha una doble variant; seguir el camí original, que es seguir per la carretera, o pujar per la muntanya, en un recorregut, segons les guies, bastant dur. M’hagués agradat agafar aquest, perquè l’altre ja el vaig fer la primera vegada, però estava cansat i amb mal als peus, així que vaig decidir seguir el camí més fàcil, que es carretera amunt.
A la sortida del poble, em vaig trobar amb un bon grup de nois i noies que havien començat a Ponferrada. M’han passat volant.
una parella treballant la terra
A partir d’aquí, el camí es torna avorrit. Han habilitat una mena de carril-pelegrí, separat de la carretera per una mitjana de formigó. Anem passant pobles que no tenen cap cosa a destacar; PEREJE, TRABADELO, etc.A LA PORTELA hi ha una bona àrea de servei, amb un hotel, i aprofito per comprar-me un acuarius a la màquina de refrescs. Era l'hora de dinar, i divertit veure les famílies disposades a entrar al restaurant, ven vestides, "de diumenge", mentre nosaltres, els pelegrins, anem fets uns "drapaires".
Allà, descansant, em trobo amb una parella de ciclistes que ja ens havíem vist abans i xerrem una estona. Ells es queden allà i jo segueixo una mica més, ja que el meu destí està molt a la vora d’allà.
un Sant Jordi a La Portela
Sobre les 16,00 h he arribat a AMBASMESTAS, al mateix CTR que l’altre vegada. Ara ja no son dels mateixos propietaris, i es nota. D’entrada, tot es veu més desordenat, més brut. Quan vaig passar la primera vegada, em va semblar molt be, tenia ganes de tornar-hi i inclòs havia dit que m’agradaria tornar-hi amb l’Elvira. Ara, no.
al fons, Ambasmestas
El noi que em va atendre, ja, d’entrada es va equivocar, i em va donar una habitació ocupada, amb bosses i maletes. Menys mal que no estaven els ocupants, perquè vaja quina gràcia els hagués fet si em veuen entrar! Vaig haver de baixar fins al bar, a dir-li que s’havia equivocat.Em va donar la habitació correcte i em va dir que pujaria de seguida a muntar la TDT de la TV, però no, em va donar temps a treure les coses de la motxilla i de dutxar-me tranquil·lament.
Sobre les 20,30 me’n vaig a sopar. M’agrada molt el primer, sopa de cocido. Em deixen la perola i em serveixo un altre plat. M’expliquen que el que la fa molt bona es el “botillo”, una mena de xoriço de la zona.
La bronca arriba tot seguit. Després de sopar, li demano al Lluís (el noi que em va atendre a l’entrada), el compte. Fa números i em crida, que vagi al passadís, cosa que m’estranya, jo li estic demanant el compte al bar. Allà, com aquell que diu i no diu, em diu que val 75 euros entre tot. Jo faig un crit, què?. Dic que no estic d’acord i em poso a alçar-li la veu, em demana que em calmi, i li dic que no, que allò no val el que em diu i que no li penso pagar. Res de 50 euros la habitació, més iva, més sopar. Que vinc d’altres llocs i que els preus no passen de 30 euros la habitació. Em poso fort, tenso la corda al màxim. Li demano que m’ensenyi la llista de preus, i em diu que encara no la te. M’ensenya la tarifa que posa a una agència de reserves, lo qual no em serveix, allò no es la tarifa oficial aprovada per estaments oficials. Val, veig que m’enganya i li ho faig saber. Estic molt indignat i no m’importa si passa gent per allà. La bronca es forta. Se que si mantenc el tipus, aconseguiré un bon descompte. Li demano que vull parlar amb el propietari, i em diu que es ell. Finalment, es disculpa, que m’ha comptat temporada alta quan encara no ho es i que m’ha comptat com una habitació doble, quan soc jo sol. Acaba la discussió dient-me que li pagui el que consideri just, i li dono 50 euros entre tots els conceptes, bar, sopar, dormir i l'esmorzar de l'endemà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada