carrer principal, a SJPP

01-11-2007.

Primera jornada, Sant Joan Peu de Port – Roncesvalles 27 quilòmetres, mitja de 3,37 qm/h.
M'he despertat sobre les 5,00 del mati i he aprofitat per anar a fer-li una visita a messieu roque.. Després m'he posat al llit un altre cop, fins les 06,00, quan la gent s'ha començat a aixecar. Ara estem a 791 quilòmetres de Sant Jaume.
Es curiós que la gent, quant s'aixeca, procura no fer sorolls. Semblem ànimes en pena, movent-nos per l'alberg en silenci.
He preparat be la motxilla, he plegat el sac i sobre les 07,15 m'he posat en marxa. Hem sortit la parella de francesa i portuguès, un altre francès i jo. Quan hem passat pel costat del forn, el portuguès ha comprat una barra de pa i me'n ha donat un tros. Després, amb el francès, hem entrat a una botiga de queviures, i he comprat un bon tros de formatge.
A partir d'aquest moment, començava la caminada.

com diu el cartell, aquest es el camí que va seguir Napoleó (i jordi vilajuan)

Hi ha dos camins a seguir per dirigir-nos a RONCESVALLES. La de muntanya, i la de la carretera. Quina creus que he agafat?.
Això mateix, la de la muntanya, l'anomenada ruta de Napoleó. L'altre es la més adient quan fa mal temps, o hi ha molta neu, o vas en bicicleta. Sinó, es millor agafar el camí de Napoleó, perquè es més autèntic i més bonic. Això si, es més dur, perquè hi ha rampes molt més empinades. A l'altre ruta, la primera part es més plana, però els darrers 5,0 quilòmetres son molts més durs.
De seguida he avançat al francès i després a la parella. Tot el camí es de molta pujada, de vegades més forta, d'altres més suportable, però sempre pujant. De fet, passem de 100 metres a 1450 al coll de Lepoeder.

La Verge d'Orisson

Més o menys a meitat del camí, he arribat a un lloc on hi ha l'estàtua de la Verge d'Orisson. Aquí he esmorzat una mica de pa amb formatge.
A partir d'aquí venen uns quatre quilòmetres més tranquils, també de pujada, però més suportable.
En un moment donat, m'he emportat un bon esglai, perquè he vist que el camí em portava cap una muntanya on, al cim, caminaven dos muntanyencs. M'he pensat que havia de pujar fins allà, però per sort, no. Ells seguien un altre ruta que no te res a veure amb el camí. Es la travessa dels Pirineus per els cims.
Passats els 19 quilòmetres, s'arriba a la font anomenada de'n Roland.

la Font de Roland

He canviat l'aigua de les cantimplores. Poc després s'arriba a Navarra, (no Espanya) i a partir d'aquí ja tot es baixada. Avans d'iniciar la baixada, he menjat una mica.

Mentre dinava, han passat pel meu costat uns quants excursionistes que venien de RONCESVALLES.

entrem a Navarra

Tot seguit, el camí passa pel mig d'un bosc molt espès. Tant, que en un primer moment, m'he perdut i no trobava les senyals. Ja ho aconsellen en un escrit que em van donar a SJPP, que es millor evitar passar pel bosc. De fet, en un primer moment que havia pres la decisió de seguir, portava un camí equivocat. Per sort, m'he aturat i he girat cua, fins a trobar un altre cop la darrera senyal. Des d'allà, he tingut la sort de trobar de nou les senyals. Es que a més, no baixava ningú. En un moment donat, ja he volgut comprovar si tenia prou aigua, per si em retardava més del compte. Per a futurs pelegrins; si us trobeu en aquest bosc, fixeu-vos be, perquè sempre des de l'arbre on tindreu una senyal (en compte, son senyals de GR), podreu veure la següent més enllà.
Finalment, a les 15,00 he arribat a RONCESVALLES.

entrem a Roncesvalles

Ha sigut una jornada dura, sobretot, perquè es la primera i el cos no està acostumat a aquest esforç.
Només arribar a RONCESVALLES, he entrat al hostal La Posada, per demanar un refresc, i de pas, apuntar-me al sopar del pelegrí, molt més econòmic que si sopo directament de la carta.
M'he tingut que esperar fins a les 16,00 h., hora en que obren la oficina del pelegrí. A aquesta hora, he entrat, m'han segellat i m'han inscrit. He sigut el primer, per lo que he pogut escollir llit.
L'alberg es grandiós, tot d'una nau, com aquells hospitals antics on els llits (en aquest cas, lliteres), estan alineats un al costat de l'altre.
Es curiós el que fa una sola jornada. Quan he arribat i m'he instal·lat, ja em sentia tot un veterà.
I com el dia anterior, després d'estendre el sac, he agafat els estris i m'he anat a dutxar.
Després de la dutxa, he tornat al bar i m'he pogut connectar a Internet. He pogut escriure un missatge a l'Elvira, comprovar el correu, llegir diaris, etc.
A les 18,00, he assistit a la missa a l'església de Sta. Maria. Normalment, aquesta es una missa dedicada als pelegrins, però en aquesta data, la missa era dedicada als difunts. Això si, el mossèn ha fet un recordatori als pelegrins i ens ha desitjat “buen camino”. No m'ha agradat, i l'escriuré per protestar, perquè ha fet la benedicció en diversos idiomes, inclòs el basc, però no en català.

El Silo de Roldan

Acte seguit, els capellans ens van portar fins al Silo de Carlomagno, on van fer una oració.
Després de la missa, a les 20,00 estava programat el sopar. Els de La Posada, ens convoquen a tots a la mateixa hora, a les 20,00, suposo que per no “estar pel mig”, quan sopin els que paguen potser quatre vegades més que nosaltres. Per mi encantat, lo important es el preu i que la qualitat del sopar fou molt satisfactòria.
En total, érem 17 pelegrins sopant en aquell restaurant. Suposo que en l'altre, n'hi hauria més.
La meva taula era la més internacional, perquè la formàvem 12 persones, de tres continents diferents; Amèrica, Àsia i Europa. No vaig anotar els noms, però érem una parella de Madrid, un altre de Bilbao, dos homes més de Madrid, un mexicà, un nord americà, un coreà, una italiana, un portuguès i jo. Per sopar ens van donar una crema de verdures, molt bona (vam repetir uns quants) i una truita de riu amb patates fregides. Per veure, aigua i vi. De postres, gelat amb pastís. Tot molt bo.
Es que a més, aquest hostal, l'any 1995 tenia una distinció Michelin.
Acabat el sopar, vaig tornar al alberg, ja que, a més, això si, son molt estrictes amb els horaris, i a les 22,00 h., tanquen els llums i tothom ha d'estar al llit.
Abans d'anar a sopar, vaig estar-me una estona dins de l'alberg, llegint un diari, i anava veient els pelegrins que anaven arribant. Un d'ells, novell del tot, portava tot l'equip nou, i de marca, això si. A més, per acabar-ho d'adobar, portava dues motxilles. Ves a saber què portava, però, t'imagines la jornada d'avui amb dues motxilles?. No durarà gaire. Per això deia que em sentia tot un veterà. Salvant les distàncies, aquesta postura veterana, em recordava la meva època de veterà al servei militar, quan em trobava a la nau del meu pavelló, i veia com entraven els nous reclutes.

l'alberg de Roncesvalles

En aquest alberg, les instal·lacions son millors que en el d'ahir. Les dutxes i els serveis, son molt més complerts i nous. El porten dos “hospitalers” estrangers.
La mitja d'avui ha sigut de 3,50 quilòmetres/hora,