Arribant a Hendaia i començant l'aventura
PRIMERA PART; L'ARRIBADA A SAINT JEAN PIED DU PORT
Els trens de rodalies no funcionen a la part sud de Barcelona, perquè estan construint l'arribada a la ciutat del tren d'alta velocitat, per lo que temia que ens portarien fins a l'estació de Tarragona en autocar, com estaven fent els dies precedents i començar allà el viatge en tren. L'Elvira m'ha acompanyat fins a l'estació de Sants.
A les 21,30, no obstant, ens van avisar que ja podíem començar l'accés al tren, a la via 11, lo qual ens va omplir d'alegria a tots els viatgers, per el fet d'agafar directament el tren i evitar els transbords amb l'autocar.
El tren, un exprés dels antics, va sortir uns minuts tard, sobre les 22,10, en lloc de les 22,00 en punt, hora prevista de sortida.
A la meva cambreta, érem 5 persones. A la meva banda, tenia una senyora a cada costat, i davant nostre dos nois joves, un a cada banda, lo qual em va anar molt be, perquè em va permetre estirar be les cames.
A causa de les obres que s'estan realitzant en aquestes dates, per l'arribada del TAV a Barcelona, el nostre tren, en lloc de circular per el camí de sempre, es va desviar per l'interior, per Martorell, fins anar a parar, finalment, a l'estació de Sant Vicenç de Calders, i ja, des d'allà, seguir el trajecte normal.
Jo, tot i que em dirigia a Pamplona, encara no tenia massa clar què faria, on començaria. Em feia una gran il·lusió començar el camí a la població basca francesa de Sant Joan Peu de Port (SJPP), i per fer-ho tenia dues opcions; arribar a Pamplona a l'hora prevista, les 05,35 del mati, esperar fins a les 18,00 hores per agafar l'autocar que em portaria a Roncesvalles i, un cop allà, a les 20,00 hores agafar un taxi que em portés a la població francesa, o, arribat a Pamplona, agafar un taxi que m'hi portés directament, opció bastant cara, perquè val uns 85 euros.
També pensava en un altre possibilitat; Començar a Pamplona, en direcció a Logronyo, deixant unes caselles sense segellar a la credencial, per quan podés fer aquesta part de la ruta en millors condicions. Quines son aquestes millors condicions? Arribar a Pamplona en el tren de les 12,35, agafar l'autobús a RONCESVALLES i allà, agafar un taxi fins a St. Joan. Però a mida que el tren avançava, vaig recordar uns escrits d'un pelegrí de Madrid, que va fer tren fins Hendaia, un altre fins a Baiona, i un final, fins a St. Joan. Aleshores, vaig anar a buscar el revisor i li vaig preguntar si podia allargar el viatge fins a Hendaia. Em va dir que si.
Aquesta opció, a més, em va permetre dormir una estona més, ja que el tren arribaria a la meva destinació a les 08,10 del matí, en lloc de les 05,35 de la matinada.
Efectivament, vam arribar a Hendaia sobre les 08,15, després de passar per Donostia i Irun.
A Hendaia tenia que treure el bitllet per anar a Baiona. Amb el meu francès de batxillerat, vaig entendre'm perfectament amb els encarregats de vendre'ls. Tenia que donar-me pressa, perquè el tren cap a Baiona, que es direcció Toulouse, sortia a les 08,38 hores. Em quedaven pocs minuts. Tot i l'angoixa, vaig arribar a temps d'agafar-lo. A més, va venir en retard, per una avaria a la locomotora. Es veu que el mal funcionament dels trens, passa a tot arreu, no només a Barcelona.
Tot anava prou be, però a Baiona va canviar la sort. Quan va arribar el tren a aquesta ciutat, vaig comprovar que encara faltaven 5 hores perquè sortís el tren cap a Sant Joan Peu de Port. Llàstima, perquè se'n anava en orris començar avui mateix la ruta. Em passaria el dia muntat en trens.
Vaig preguntar a una taxista per el preu per anar a St. Joan i em va dir que uns 150 euros, o sigui que res, a comprar el bitllet i esperar.
Com que tenia tant de temps per endavant, vaig decidir anar a conèixer la ciutat. La part antiga es molt bonica. Es també una autèntica ciutat basca, amb les seves cases típiques, blanques amb franges vermelles.
Mentre em dirigeixo al centre històric de la població, m'atura un home que s'identifica com a danès, per desitjar-me “buen camino”, així, en espanyol. Em pregunta si soc espanyol, i jo li dic que no, que soc català. No sap ben be de què li parlo, perquè, per ell, deu tenir clar que per el meu accent, dec ser espanyol. Això si, m'ha fet molta il·lusió que em saludés. Ja estic ficat de ple en el camí de Sant Jaume, la gent ja ho nota.
El patró de la ciutat es Sant Lleó. Es a qui està dedicada la seva catedral, molt diferent a les que havia vist abans. Es una catedral ogival, començada l'any 1240. Està formada per dues torres còniques, de 85 metres d'alçada. Visito també l'església de Sant Andreu, on per cert, estaven fent missa en basc (fan el mateix a les esglésies de la Catalunya Nord, fer missa en català?).
A la meva cambreta, érem 5 persones. A la meva banda, tenia una senyora a cada costat, i davant nostre dos nois joves, un a cada banda, lo qual em va anar molt be, perquè em va permetre estirar be les cames.
A causa de les obres que s'estan realitzant en aquestes dates, per l'arribada del TAV a Barcelona, el nostre tren, en lloc de circular per el camí de sempre, es va desviar per l'interior, per Martorell, fins anar a parar, finalment, a l'estació de Sant Vicenç de Calders, i ja, des d'allà, seguir el trajecte normal.
Jo, tot i que em dirigia a Pamplona, encara no tenia massa clar què faria, on començaria. Em feia una gran il·lusió començar el camí a la població basca francesa de Sant Joan Peu de Port (SJPP), i per fer-ho tenia dues opcions; arribar a Pamplona a l'hora prevista, les 05,35 del mati, esperar fins a les 18,00 hores per agafar l'autocar que em portaria a Roncesvalles i, un cop allà, a les 20,00 hores agafar un taxi que em portés a la població francesa, o, arribat a Pamplona, agafar un taxi que m'hi portés directament, opció bastant cara, perquè val uns 85 euros.
També pensava en un altre possibilitat; Començar a Pamplona, en direcció a Logronyo, deixant unes caselles sense segellar a la credencial, per quan podés fer aquesta part de la ruta en millors condicions. Quines son aquestes millors condicions? Arribar a Pamplona en el tren de les 12,35, agafar l'autobús a RONCESVALLES i allà, agafar un taxi fins a St. Joan. Però a mida que el tren avançava, vaig recordar uns escrits d'un pelegrí de Madrid, que va fer tren fins Hendaia, un altre fins a Baiona, i un final, fins a St. Joan. Aleshores, vaig anar a buscar el revisor i li vaig preguntar si podia allargar el viatge fins a Hendaia. Em va dir que si.
Aquesta opció, a més, em va permetre dormir una estona més, ja que el tren arribaria a la meva destinació a les 08,10 del matí, en lloc de les 05,35 de la matinada.
Efectivament, vam arribar a Hendaia sobre les 08,15, després de passar per Donostia i Irun.
A Hendaia tenia que treure el bitllet per anar a Baiona. Amb el meu francès de batxillerat, vaig entendre'm perfectament amb els encarregats de vendre'ls. Tenia que donar-me pressa, perquè el tren cap a Baiona, que es direcció Toulouse, sortia a les 08,38 hores. Em quedaven pocs minuts. Tot i l'angoixa, vaig arribar a temps d'agafar-lo. A més, va venir en retard, per una avaria a la locomotora. Es veu que el mal funcionament dels trens, passa a tot arreu, no només a Barcelona.
Catedral de Baiona
Vam passar per les conegudes poblacions de St. Joan de Llum, Biarritz, etc.Tot anava prou be, però a Baiona va canviar la sort. Quan va arribar el tren a aquesta ciutat, vaig comprovar que encara faltaven 5 hores perquè sortís el tren cap a Sant Joan Peu de Port. Llàstima, perquè se'n anava en orris començar avui mateix la ruta. Em passaria el dia muntat en trens.
Vaig preguntar a una taxista per el preu per anar a St. Joan i em va dir que uns 150 euros, o sigui que res, a comprar el bitllet i esperar.
Com que tenia tant de temps per endavant, vaig decidir anar a conèixer la ciutat. La part antiga es molt bonica. Es també una autèntica ciutat basca, amb les seves cases típiques, blanques amb franges vermelles.
Mentre em dirigeixo al centre històric de la població, m'atura un home que s'identifica com a danès, per desitjar-me “buen camino”, així, en espanyol. Em pregunta si soc espanyol, i jo li dic que no, que soc català. No sap ben be de què li parlo, perquè, per ell, deu tenir clar que per el meu accent, dec ser espanyol. Això si, m'ha fet molta il·lusió que em saludés. Ja estic ficat de ple en el camí de Sant Jaume, la gent ja ho nota.
El patró de la ciutat es Sant Lleó. Es a qui està dedicada la seva catedral, molt diferent a les que havia vist abans. Es una catedral ogival, començada l'any 1240. Està formada per dues torres còniques, de 85 metres d'alçada. Visito també l'església de Sant Andreu, on per cert, estaven fent missa en basc (fan el mateix a les esglésies de la Catalunya Nord, fer missa en català?).
una façana molt basca a Baiona
Vaig continuar passejant, però amb la motxilla a l'esquena, es fa molt pesat. I diràs, “et queixes del pes de la motxilla, per passejar per la ciutat, i demà faràs 26 quilòmetres sense problemes”?. Sí, em queixo, perquè la motxilla en una passejada molesta molt, perquè el pas es molt lent.
Finalment, vaig tornar a la zona de l'estació, on es troba l'església del esperit sant, on també vaig entrar per visitar-la.
Sobre les 13,00 h., vaig posar-me a dinar en un restaurant del costat mateix de l'estació. Vaig menjar “arròs negre”, de la marca paella d'or, coneguda també a Barcelona. De postres, crema al caramel, molt bona.
Mentre dinava, vaig carregar el meu mòbil particular.
Vaig dinar al restaurant QUAI N1.
Després, més espera a la mateixa estació, fins les 15,07. moment en que sortia el tren a St. Joan Peu de Port. Abans, vaig comprar unes galetes, per portar-les a sobre, en els propers dies.
A les 16,30 vaig arribar a la meva destinació, a Sant Joan Peu de Port, població que en basc es diu DONIBANE GARAZI, una de les principals poblacions de IPARRALDE (el nom del país basc a França).
L'estació es troba una mica lluny del centre de la població, però després de consultar un planell i de seguir algunes persones, vaig arribar al centre històric, al carrer de la Ciutadella. Allà ja es respirava l'ambient muntanyenc, excursionista i de pelegrinatge. Es un ambient amb joves i grans, sa i esportiu. De seguida vaig trobar la oficina de l'associació dels amics del Camí de St. Jaume. Vaig enregistrar-me, van segellar-me la credencial (la primera d'aquest segon pelegrinatge a Santiago) i em van assignar el llit número 12.
El llit 12, era la banda de dalt d'una llitera, al costat mateix d'una finestra que no tancava be. Per mi era la primera vegada que compartia habitació amb altres persones i no sabia ben be com actuar. Vaig saludar l'altre gent, una parella d'una italiana i un portuguès, un noi del centre d'Europa, un alemany, etc. després vaig estendre el sac de dormir sobre el llit i vaig posar la coixinera al coixí. Tot seguit, vaig anar a fer un tomb per la ciutadella, les muralles i arcs que envolten el castell. Tot molt medieval, molt bonic. Vaig fer unes quantes fotos.
Finalment, vaig tornar a la zona de l'estació, on es troba l'església del esperit sant, on també vaig entrar per visitar-la.
Sobre les 13,00 h., vaig posar-me a dinar en un restaurant del costat mateix de l'estació. Vaig menjar “arròs negre”, de la marca paella d'or, coneguda també a Barcelona. De postres, crema al caramel, molt bona.
Mentre dinava, vaig carregar el meu mòbil particular.
Vaig dinar al restaurant QUAI N1.
Després, més espera a la mateixa estació, fins les 15,07. moment en que sortia el tren a St. Joan Peu de Port. Abans, vaig comprar unes galetes, per portar-les a sobre, en els propers dies.
A les 16,30 vaig arribar a la meva destinació, a Sant Joan Peu de Port, població que en basc es diu DONIBANE GARAZI, una de les principals poblacions de IPARRALDE (el nom del país basc a França).
L'estació es troba una mica lluny del centre de la població, però després de consultar un planell i de seguir algunes persones, vaig arribar al centre històric, al carrer de la Ciutadella. Allà ja es respirava l'ambient muntanyenc, excursionista i de pelegrinatge. Es un ambient amb joves i grans, sa i esportiu. De seguida vaig trobar la oficina de l'associació dels amics del Camí de St. Jaume. Vaig enregistrar-me, van segellar-me la credencial (la primera d'aquest segon pelegrinatge a Santiago) i em van assignar el llit número 12.
cartell a la porta de l'alberg, a SJPP
Vaig haver d'esperar que s'inscriguessin els altres pelegrins que havien arribat amb el mateix tren que jo, i després que tots estiguéssim “fitxats”, ens van portar al refugi.El llit 12, era la banda de dalt d'una llitera, al costat mateix d'una finestra que no tancava be. Per mi era la primera vegada que compartia habitació amb altres persones i no sabia ben be com actuar. Vaig saludar l'altre gent, una parella d'una italiana i un portuguès, un noi del centre d'Europa, un alemany, etc. després vaig estendre el sac de dormir sobre el llit i vaig posar la coixinera al coixí. Tot seguit, vaig anar a fer un tomb per la ciutadella, les muralles i arcs que envolten el castell. Tot molt medieval, molt bonic. Vaig fer unes quantes fotos.
un altre alberg a SJPP
Potser he de recordar que el pelegrinatge a Santiago, no comença només a RONCESVALLES, o a Sant Joan Peu de Port, sinó que ve de tot Europa. Aquesta entrada a Sant Joan, es diu porta de Santiago. A continuació d'aquesta porta, s'arriba al carrer de la ciutadella, que travessa tota la part antiga de la població, fins a l'altre banda, enfilant el carrer d'Espanya, carrer ple de comerços, que desemboca a la porta d'Espanya, on comença la ruta de Napoleó, es a dir, el camí de Sant Jaume per la muntanya.
La ciutadella, es a dir, el castell, està envoltada de muralles (segles XV – XVII). A l'altre banda del poble, està l'església de Nostre Senyora DU BOUT DU PONT.
Després vaig tornar i em vaig dutxar.
La ciutadella, es a dir, el castell, està envoltada de muralles (segles XV – XVII). A l'altre banda del poble, està l'església de Nostre Senyora DU BOUT DU PONT.
Després vaig tornar i em vaig dutxar.
El refugi es, en realitat, una casa antiga, una casa típica de poble, i el porta una senyora ja gran, molt amable. Li diuen la “mamma” dels pelegrins. Després d'utilitzar els primers albergs, me'n faig creus quan pago 30 o 40 euros per una pensió o un hotel. No cal. Es pot anar pel mon sense luxes, no passa res si no tens la tele per tu sol, ni tan sols passa res si no tens cap tele. Es més; es millor no veure la tele. Què hi ha més enriquidor que les experiències que t'aporten d'altres pelegrins i d'altres muntanyencs?.
Després de dutxar-me, vaig anar a donar un altre volta pel poble, però en aquesta ocasió ja amb la intenció de sopar.
Finalment, vaig anar a sopar a un restaurant al costat del riu Nive. L'anècdota fou que quan el cambrer es va interessar per el que volia sopar, li vaig recitar un menú que no valia, perquè, ja ho posava a la carta, era el menú infantil. Quan em va aclarir la situació, li vaig dir que val, però que per mi era igual, perquè em sentia jove. Em va mirar una mica malament... Els francessos tenen poc sentit de l'humor.
Vaig sopar confit d'ànec, i de postres un tros de pastís. L'ànec estava realment bo.
Em va cridar molt l'atenció el fet que, mentre em dirigia al restaurant, aquells carrers del poble estaven plens de gent, mentre que quan vaig sortir, ja no es veia un ànima.
Després de sopar, vaig anar a donar un altre passejada, fins les 21,00, que vaig entrar al refugi.
Encara hi havia gent. Al menjador, hi havia pelegrins que s'havien fet el sopar ells mateixos, a la cuina. Vaig estar una estona amb ells, encara que sense entendre quasi res, perquè ells no parlven el francès de batxillerat, com jo.
Abans de dormir, em vaig prendre la meitat d'una pastilla. Vaig voler posar en pràctica una "defensa preventiva" als possibles roncs dels compnays d'alberg.
Després de dutxar-me, vaig anar a donar un altre volta pel poble, però en aquesta ocasió ja amb la intenció de sopar.
Finalment, vaig anar a sopar a un restaurant al costat del riu Nive. L'anècdota fou que quan el cambrer es va interessar per el que volia sopar, li vaig recitar un menú que no valia, perquè, ja ho posava a la carta, era el menú infantil. Quan em va aclarir la situació, li vaig dir que val, però que per mi era igual, perquè em sentia jove. Em va mirar una mica malament... Els francessos tenen poc sentit de l'humor.
Vaig sopar confit d'ànec, i de postres un tros de pastís. L'ànec estava realment bo.
Em va cridar molt l'atenció el fet que, mentre em dirigia al restaurant, aquells carrers del poble estaven plens de gent, mentre que quan vaig sortir, ja no es veia un ànima.
Després de sopar, vaig anar a donar un altre passejada, fins les 21,00, que vaig entrar al refugi.
Encara hi havia gent. Al menjador, hi havia pelegrins que s'havien fet el sopar ells mateixos, a la cuina. Vaig estar una estona amb ells, encara que sense entendre quasi res, perquè ells no parlven el francès de batxillerat, com jo.
Abans de dormir, em vaig prendre la meitat d'una pastilla. Vaig voler posar en pràctica una "defensa preventiva" als possibles roncs dels compnays d'alberg.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada