24-04-2010
Benvolguts,
Com tots sabeu, fer el camí de Sant Jaume es una de les meves aficions, es una cosa que faig que m'agrada, i com penso que les coses que t'agraden es bo compartir-les amb les persones estimades, us he connectat al meu blog, perquè pogueu seguir les meves aventures. També podeu participar, enviant missatges o comentaris.
Espero que us agradi.
Com podreu veure, ara estic a 0'Cebreiro, a uns 150 quilòmetres de Santiago. Quan segueixi i pengi les etapes que aniré fent, estareu puntualment informats.
Petonets a tothom
jordi

29-03-2010, estació de Sárria

29-03-2010

DIA DE TORNADA A CASA.

http://www.youtube.com/watch?v=yns3MDYP6wE



Aquesta nit dormo regular, perquè no vull fer tard per agafar el bus. L’Elvira em diu que procuri estar a la parada a les 06,30, perquè si passa abans i no hi soc, pot marxar i deixar-me allà. Ja ens va passar a Doblin, que va passar 2 o 3 minuts abans que arribéssim i no es va esperar a sortir a la seva hora. Em vaig aixecar a les 05,30 i vaig preparar la motxilla. Quan havia acabat, em vaig estirar sobre el llit. Vestit, esperant l’hora de marxar. Tenia gana, i vaig menjar-me unes pastes que portava de l’hostal de AMBASMESTAS, sucades amb mel, del mateix lloc. Vam tenir bronca, però m’ho vaig cobrar.
A les 06,15 vaig marxar i caminant poc a poc, vaig dirigir-me a la parada, que per sort, estava molt a la vora de l’hostal.
Allà ja hi havia dues noies andaluses, que començaven aleshores el seu camí de Santiago, des de O'CEBREIRO fins a Santiago. Poc a poc, es va anar incorporant més gent, tots excursionistes, la majoria dels quals també amb destinació O'CEBREIRO.
Es curiós també, el que em va costar ahir baixar des de O'CEBREIRO fins a PEDRAFITA patint, coix, i en canvi avui, amb el bus hem trigat, literalment, 2 minuts en pujar-hi.
Sobre les 08,00 he arribat a Sàrria i m’he dirigit directament a l’estació del tren. Al preguntar-li per els horaris, el taquiller semblava que em deia que hi havia bitllet per un tren que sortia al cap d’una hora, però després m’ha dit que no, que només n’hi havia per el de les 19,57, es a dir, el mateix de demà, però avui. Potser al demanar-li el canvi de bitllet, (m’havia d’abonar el bitllet de demà), no era possible amb el tren de les 9,00. No se, es igual, llàstima de no sortir amb el proper tren, perquè significava quedar-me 12 hores a l’estació, però no podia fer res més. Els peus em feien mal, plovia, no hi ha consigna, es a dir, em veia obligat a sortir, si ho feia, amb la motxilla a l’esquena. Tot problemes.
De fet si que vaig sortir a donar una volta, amb la motxilla, buscant un ciber, però no el vaig trobar. Vaig esperar-me a l’estació fins a l’hora de dinar. L’únic passa temps era veure l’arribada dels diferents trens i llegir un diari que quasi me'l aprenc de memòria.
A les 13,30 h, vaig anar a dinar al restaurant de l’hotel Roma, on ja havíem estat amb l’Elvira i el Gerard la primera vegada que vaig passar per aquí. Es un restaurant amb certa categoria, on els cambrers van d’uniforme i on un cuiner fa la carn a la brasa davant de tothom. Tot i així, el menú es económic.
El cambrer que em va rebre, em va mirar de dalt a baix; botes trencades i brutes, sense afaitar, un drapaire, deuria pensar.
Després de dinar, tornem a l’estació. Mira què costaria muntar un servei generalitzat de consignes a les estacions de trens, per ajudar als viatgers que s’han de passar hores esperant un tren. Diuen que les han tret per evitar actes terroristes, però jo més aviat penso que es deixadesa. Si volen evitar actes terroristes, que passin les motxilles per un escànner i ja està. Però no. Es més fàcil no fer res. Al cap i a la fi, a l'estació de Sants sí que n'hi ha de consigna.
A mitja tarda vaig demanar un entrepà per l’hora del sopar.
Finalment, puntual, ha arribat el meu tren i m’he assegut al meu seient, cotxe 19, 3c. El que m’ha fet una sensació estranya ha sigut anar d’esquena al sentit del viatge. Es com si realment hagués fet un viatge d’anada i tornada, que tots aquells paisatges que es podrien veure a l’anada, els veuria passar ara cap enrere.
De seguida me’n vaig anar al bar, a menjar-me l’entrepà i demanar un tallat.
Passo la nit com sempre, dormint i despertant-me, però es normal. Intento una possibilitat d’avançar l’hora d'arribar a Les Cases, i es baixar a l’estació de CAMP DE TARRAGONA, però el revisor no m’assegura que pugui enllaçar be amb l’estació de Tarragona normal. Al final, decideixo seguir fins a Barcelona.
A l’estació de Sants el primer que faig es comprar el bitllet de tren cap a Vinaròs, i després me’n vaig a esmorzar.
Quan estic a la via 9 esperant el tren de Vinaròs, me’n adono compte que m’he oblidat el pal de caminar al tren de Sàrria. Quina llàstima! Veig el tren allà al final, però no puc anar a buscar-lo perquè el de Vinaròs està a punt de venir.
La veritat es que em sap molt de greu, perquè aquest pal representava l'enllaç amb els italians, els que vam fer plegats el camí de El Salvador i que un veí de Buiza, ens van donar un pal diferent a cada un de nosaltres. Quan torni a Barcelona després de la Setmana Santa, miraré a veure si el puc recuperar.
A les 12,30, arribo a Vinaròs, i acaba aquesta part del meu camí de St. Jaume II. En total he fet 115 quilòmetres en aquests quatre dies de ruta, comptant també amb els quilòmetres que he fet de més.

Vintidosena etapa

28-03-10, CTR d'AMBASMESTAS

Vintidosena etapa, AMBASMESTAS – O'CEBREIRO - PEDRAFITA DE CEBREIRO, 26 qms, 8,00 hores (7 qms extres d’anada i tornada a AMBASMESTAS i 4 de baixar a PEDRAFITA), total, 11 més.
Al menys una cosa positiva; com sempre, l’hostal està tancat al mati, però han deixat cafè, llet, taronjada i pastes per la gent que matina. Prenc el meu esmorzar i me’n vaig. Anava tant concentrat amb el que m’esperava aquest dia, la pujada a O'CEBREIRO, que m’equivoco de carretera. Vaig caminant tranquil·lament, fent fotos i bromes, quan, de cop, me’n adono que fa molta estona que no veig cap senyal. Passo per un poble, QUINTELA, i em dic, “aquest nom no em sona”, recordant els noms dels pobles per on he de passar. Consulto el llistat i efectivament, no surt per enlloc.
Son les 09,00 del mati i no trobo a ningú. Truco a l’Elvira, però no pot ajudar-me, perquè no li funciona Internet, a banda que la conversa es talla freqüentment, perquè hi ha poca cobertura. Sort que, al final, em trobo amb un home que està passejant un gos, allà, en un camp llunyà, i em dirigeixo a ell a crits, preguntant-li per el camí. Total, que m’he equivocat, que he agafat una carretera que no era, que he fet 3,50 quilòmetres de més (total, 7,00 qms) i que, finalment, he de donar la volta i tornar a AMBASMESTAS.
Ho faig amb resignació, no puc fer altre cosa. Sort que el retorn es de baixada, per lo que recupero la posició ràpidament. Sobre les 10,00 torno a estar a AMBASMESTAS (perdo unes dues hores), i ara si, agafo la direcció correcte. Em fixo en un cartell d’aquells del ministeri de treball, el pla E. Diu que fan un arranjament entre el poble de AMBASMESTAS i VEGA, posen fanals per il·luminar el camí i te un pressupost de 60.000 euros. Total, que per 10 milions de pessetes, posen uns quants fanals (la distància entre els dos pobles no arriba als 2 quilòmetres), o sigui, quants fanals han posat en total, 20? I això val 10 milions?
En aquest poble, fent cas dels consells de l’home del gos, entro a un forn i em compro un parell de trossos d’empanada, un de carn i l’altre de tonyina. Ja començava a tenir gana i em menjo el de carn, sense aturar-me, caminant. Els peus cada vegada em fan més mal. Penso en la pujada que m’espera, i al mateix temps, m’estimo més no pensar-hi.

Vega de Valcarce

Sort que el temps es bo. No plou i tampoc fa calor. S’està be. Els pobles es van succeint, petits, un darrera l’altre. El proper poble es RUITELAN, després LAS HERRERIAS, LA FABA, LA LAGUNA.
A continuació enganxo un escrit que he fet només dedicat a la pujada LAS HERRERIAS – O CEBREIRO.
.............

“LA GRAN PUJADA” LAS HERRERIAS – O'CEBREIRO. Març 2010

Ja vens una mica cansat, perquè vulguis o no, portes uns quants pobles seguits, tots en pujada. Però es a partir de LAS HERRERIAS, quan comença la pujada pròpiament dita, al Cebreiro.
Abans, quan has deixat la població de RUITELAN, que vas caminant, en certa pujada per la carretera, et trobes una senyal que t’indica que agafis un camí a ma esquerra, que et porta en direcció LAS HERRERIAS, en baixada. Sempre em passa que quan em trobo en aquests moments, que veus que has de baixar, però que a continuació has de pujar, que penso en quina llàstima de baixada, si després l’has de tornar a pujar!. Però clar, així es com es camina per aquestes muntanyes, amb pujades i amb baixades.
A LAS HERRERIAS, a la mateixa entrada, passem per un minúscul pont romà i agafem el carrer principal, que travessa el poble. Aquests pobles que em vaig trobant, tots tenen un carrer principal, allargat. Es com si al moment de fundar-los, els habitants anessin fent les seves cases al bell mig del Camí de Sant Jaume, per no perdre de vista a cap pelegrí que travessés el poble.
També en aquest moment, em passen tres pelegrins que venien darrera meu. La meva velocitat es mínima, perquè porto els dos peus lesionats, amb petites butllofes i ferides als dits. Des d’ahir que els peus no em segueixen, o sigui que agafo una velocitat de creuer mínima. Més que de creuer, es una velocitat de pneumàtic salvavides.
Al final del poble, el carrer per el que venia enllaça amb aquella carretereta que he deixat al principi. Es en una cruïlla, on hem de girar a l’esquerra, seguint les fletxes grogues. Davant, la casa d’un pagès que segueix treballant, sense fer-nos massa cas.  Quina sensació deuen tenir aquesta gent, al veure tants i tants pelegrins i caminants, passant per davant de casa seva, un dia, i un altre, i així sempre?.

Es a partir d’aquest moment, quan el camí asfaltat comença a enfilar-se. Al cap d’un moment, miro cap a munt i veig els tres pelegrins a certa distància i també ja, a certa alçada.
Tant anem pujant, que aviat deixem d’escoltar l’aigua del riu. Al cap d’una estona, ens trobem amb un altre desviació, també cap a l’esquerra. Ens diu un cartell que els pelegrins que anem caminant, que agafem el camí de l’esquerra, i els que vagin en bicicleta, que segueixin per la carretereta per on veníem. Aquella desviació ens ha de portar a LA FABA. Encara que comença de baixada, de seguida s'enfila. Es un camí pedregós, amb grans roques que de vegades fan com d’esglaons. La pujada, per mi, es molt lenta, però procuro no aturar-me, perquè quan m’aturo, encara que sigui poc, el dolor als peus es multiplica. Em fan unes punxades molt doloroses, així que ja dic, vaig tirant poc a poc. Davant meu, una japonesa s’atura a treure’s el polar, perquè l’esforç ens feia suar.
Un altre dificultat era l’aigua que m’anava trobant en petits tolls de les pluges d’aquests dies. Avui, per sort, el dia s’ha aixecat sense núvols, encara que ara, pujant, semblava que s’anava tapant.

Las Herrerias

Els 3,5 quilòmetres que hi ha des de LAS HERRERIAS fins a LA FABA, se’m van fer eterns. Però com tot en aquesta vida, tot arriba. L’arribada a LA FABA, es una primera victòria. Ja falta menys!. Quan estic fent pujades intenses, sempre em dic, entre mi, el mateix; “falten 3 quilòmetres, estic caminant, o sigui que ja falta menys”. Aquí, el qui no es consola es perquè no vol.
A LA FABA si que em vaig aturar, perquè volia omplir l’ampolla d’aigua, a la font del poble. Vaig tornar a llegir el mateix cartell que m’anava trobant a totes les fonts que passava: “AIGUA NO TRACTADA”. Vaig renegar, davant d’un pelegrí que també estava allà. No entenia que, d’alguna manera, et veiessis impedit de veure aigua d’aquelles fonts, perquè clar, si posen aquell cartell, qualsevol se la juga!
El pelegrí em va explicar el motiu; es veu que una vegada, un pelegrí va denunciar a l’ajuntament de VILLAFRANCA DEL BIERZO, perquè havia begut aigua d’una font i es va intoxicar. I clar, la solució, en lloc d’analitzar i tractar l’aigua, per fer-la potable, s’estimen més rentar-se les mans (potser no amb aquesta aigua), posant aquest cartell.
Ara que hi penso, potser seria bo saber si l’alcalde, o algun regidor o familiar o conegut d’ells, te interessos d’hostaleria per la zona, perquè clar, si tens set i no pots veure aigua de les fonts, hauràs d’entrar als bars que et vagis trobant.
Jo vaig omplir l’ampolla, per si un cas. (però també he de confessar que no en vaig veure).
Després de menjar-me un parell d’avellanes que em va donar aquell company de ruta, de seguida vaig seguir el meu camí.
La distància fins a O'Cebreiro, encara es més llarga. A la sortida de La FABA hi ha un cartell que indica que falten 4,7 quilòmetres. Vaig comptar el temps emprat fins a O CEBREIRO. Per assolir aquests 4,7 quilòmetres, vaig necessitar 108 minuts, o el que es el mateix, 23 minuts per quilòmetre, es a dir, el doble del meu ritme normal.

Pujada a La Faba

En general, a partir d’aquí el desnivell no es tant espectacular com fins ara. També puja, però es més portable, sobretot al principi. Vaig tenir ganes i humor de fer algunes fotografies. Però quan m’acostava a LAGUNA, la cosa torna a complicar-se. Tornen a venir trossos de camí de molt fort desnivell, que em deixen sense respiració. Sort que un ex pelegrí, o un ángel de la guarda encarregat dels pelegrins, va posar una màquina de begudes fresques a l’entrada del poble. I dic un ángel, perquè no només va posar la màquina, sinó que la manté endollada a la llum i plena de llaunes. A més, les begudes a 1 euros, lo més econòmic que he trobat al llarg del camí.
Aquí sí que em vaig aturar a assaborir lentament aquesta beguda isotònica. Molt lentament. Fins i tot em va passar un grup de genets (no eren pelegrins) i uns quants pelegrins caminant.
Després d’acabar-me la beguda, vaig iniciar de nou el meu camí. Vaig deixar enrere el poble i continuar anant pujant, camí amunt. Falten 2 quilòmetres. Al poc, em trobo amb una senyal, la primera, que m’indica que falten 153,3 quilòmetres per arribar a Santiago.
Ara el camí es ple d’aigua. La neu que hi ha a banda i banda, es va desfent i formant petits tolls per tot arreu, que fan que, finalment, deixi d’esquivar-los. Ara, amb els peus mullats, ja em es igual, tiro pel dret. Ara només tinc un objectiu: arribar. El peus estant mullats i plens de fang, així que cap a munt, sense mirar on els poso. Quan estan mullats, ja no es poden mullar més, oi?.
El camí segueix pujant, però ja es molt més portable. Abans, ens trobem amb la senyal que tots estem esperant; acabem d’entrar a Galícia, la comunitat del nostre destí, ja no n’hi ha més.

Entrem a Galicia

Finalment, ja dic, després de 108 minuts de forta pujada, arribo a O'CEBREIRO, a 1300 metres d’alçada, un lloc impressionant, sobretot per el que significa arribar-hi. Cebreiro es també un lloc d’inici de la peregrinació de molts gallecs, que pugen fins aquí per començar el seu camí. Es també un lloc com Montserrat, que molta gent hi arriba caminant, formant part d’algunes rutes excursionistes, i d’altres els típics “pixa pins”, gent urbanita que van d’excursió a un lloc típic, com aquest, que ho es del tot. Cebreiro te les típiques palloses gallegues, cases amb sostre de palla, de forma el·líptica, on abans convivien els humans i els animals (per aprofitar-se de la seva calor), l’església de Sta. Maria do Cebreiro, del Segle IX, infinitat de cases de pedra, molt típiques de la zona, etc. Lo important al arribar, segellar la credencial a l’església (hi ha una dona només per posar el segell), i de seguida, anar a la tasca, a reposar líquids perduts en la pujada.

Palloza, casa típica a O Cebreiro

.........
L’altre vegada tenia tant de fred, que vaig demanar un “caldo” gallec, però avui he demanat un altre acuarius.
L’Elvira no havia trobat cap hostal a O'CEBREIRO, per lo que encara tenia que caminar més de quatre quilòmetres, fins a arribar a PEDRAFITA DO CEBREIRO, a l’hostal El Peregrino.

l'ermita de Sta. Maria d'O Cebreiro

Aquesta caminada, encara que fou en baixada, em va anar molt malament. El meu pas ja era mínim, no podia, no arribava. Mentre caminava, pensava que demà ni parlar-ne de fer el camí de tornada caminant (perquè el desplaçament que feia fins a PEDRAFITA era cap a enrere, per la carretera però enrere). Demanaria un taxi que em portés fins a O CEBREIRO, o potser, pensant-ho be, fins al ALTO DO POIO. En fi, ja veurem.
Arribo a PEDRAFITA i encara que el vaig passar de llarg, de seguida vaig trobar l’hostal. Abans, vaig prendre un altre acuarius a una màquina instal·lada a una gasolinera.
L’habitació era freda, sense TV, però molt acollidora. Això si, vaig dutxar-me be, sense que ningú m’estigués esperant, ja que el bany era compartit. Vaig rentar la roba, com sempre. Després, a dormir una estona, a descansar d’aquests peus que em feien aquell mal.
A l’arribada, fou quan m’explicaren que no calia demanar un taxi per pujar a O'CEBREIRO, que a les 06,45 del mati passa un bus que et deixa dalt. Ostres!, menys mal que m’ho han dit, no hi vaig pensar en això del bus, doncs clar, millor, més barat, clar. Que tonto!. A l’hora de sopar, però em va venir a la ment, així, de cop. “Escolti, senyora, fins on arriba aquests bus que agafaré demà”? Perquè la meva idea ja he dit abans, era potser arribar fins al Alto do POIO. I em va dir, “fins a Sàrria”. Dic, que? Ostres,! Ja està decidit; me’n vaig fins a Sàrria, dono la caminada per acabada i intento tornar demà, avançant un dia. Els peus no m’aguanten, em fan molt de mal, en realitat no puc més. Torno demà, ja estava decidit. Seguir a partir de O'CEBREIRO, per quan torni, també està molt be, i mira, altres vegades he avançat, i ara necessito acabar abans, doncs no passa res, ho faig. També tinc moltes ganes d’abraçar a l’Elvira, la trobo a faltar.
Després de sopar, truco a l’Elvira i li explico els meus plans. Lo dolent? Es possible que no trobi bitllet de tren. Però val, si passa això, malauradament hauré de buscar una habitació i esperar-me 24 hores. Però al menys ho intento.
Ara us incorporo un enllaç a you tube:

http://www.youtube.com/watch?v=yns3MDYP6wE

Vintiuena etapa,

27-03-10, el riu Valcarce

Vintiuena etapa, CACABELOS – AMBASMESTAS, 22 qms, 7 hores.
M’han sortit algunes petites butllofes que m’impedeixen caminar a un ritme alt. A més, també les espatlles em fan mal, del pes de la motxilla. I lo que més m’emprenya de les coses que porto, es que més de la meitat no les estic fent servir. Quan arribo a la tarda als hostals, em rento la roba i la poso a assecar als radiadors, per lo que l’endemà faig servir la mateixa. Porto els mateixos mitjons i la mateixa samarreta i el mateix polar que el primer dia. La resta, dins la motxilla, sense fer-la servir. Segur que si no la portés, aleshores la trobaria a faltar.
Entre la gent que em vaig trobant, crida molt la atenció el meu pal (el de Buiza). La veritat es que es molt original. Pesa més que els pals telescòpics, però va be. Es un bon record.
He sortit a les 09,00 del mati, perquè tinc poc recorregut.
Per primera vegada, matina amb un bon sol i sembla que no plourà. Aviat agafo un camí de terra, a la dreta de la carretera, que passa per entremig dels camps de vinya de la zona. Es un camí magnífic, fàcil de caminar, que em porta directament a VILLAFRANCA DEL BIERZO. Quan arribo a aquest poble, en primer lloc passo per la església de Santiago, on està la Puerta del Perdón. Segons es diu, els pelegrins malalts, que no poden continuar cap a Santiago, si passen per aquesta porta, tenen els seus pecats perdonats. L’església es austera, com a mi m'agraden, sense guarniments, molt buida al seu interior. Una església es un lloc on resar, no calen ors ni plates, ni joies, ni luxes. Jesús era pobre, perquè l'Església ha d'ésser rica?.

l'església de Santiago, a Villafranca del Bierzo

Després travesso el poble per un carrer principal i després de travessar el riu per un pont de pedra, m’aturo a menjar-me un entrepà per dinar.
A VILLAFRANCA hi ha una doble variant; seguir el camí original, que es seguir per la carretera, o pujar per la muntanya, en un recorregut, segons les guies, bastant dur. M’hagués agradat agafar aquest, perquè l’altre ja el vaig fer la primera vegada, però estava cansat i amb mal als peus, així que vaig decidir seguir el camí més fàcil, que es carretera amunt.
A la sortida del poble, em vaig trobar amb un bon grup de nois i noies que havien començat a Ponferrada. M’han passat volant.

una parella treballant la terra

A partir d’aquí, el camí es torna avorrit. Han habilitat una mena de carril-pelegrí, separat de la carretera per una mitjana de formigó. Anem passant pobles que no tenen cap cosa a destacar; PEREJE, TRABADELO, etc.
A LA PORTELA hi ha una bona àrea de servei, amb un hotel, i aprofito per comprar-me un acuarius a la màquina de refrescs. Era l'hora de dinar, i divertit veure les famílies disposades a entrar al restaurant, ven vestides, "de diumenge", mentre nosaltres, els pelegrins, anem fets uns "drapaires".
Allà, descansant, em trobo amb una parella de ciclistes que ja ens havíem vist abans i xerrem una estona. Ells es queden allà i jo segueixo una mica més, ja que el meu destí està molt a la vora d’allà.

un Sant Jordi a La Portela

Sobre les 16,00 h he arribat a AMBASMESTAS, al mateix CTR que l’altre vegada. Ara ja no son dels mateixos propietaris, i es nota. D’entrada, tot es veu més desordenat, més brut. Quan vaig passar la primera vegada, em va semblar molt be, tenia ganes de tornar-hi i inclòs havia dit que m’agradaria tornar-hi amb l’Elvira. Ara, no.

al fons, Ambasmestas

El noi que em va atendre, ja, d’entrada es va equivocar, i em va donar una habitació ocupada, amb bosses i maletes. Menys mal que no estaven els ocupants, perquè vaja quina gràcia els hagués fet si em veuen entrar! Vaig haver de baixar fins al bar, a dir-li que s’havia equivocat.
Em va donar la habitació correcte i em va dir que pujaria de seguida a muntar la TDT de la TV, però no, em va donar temps a treure les coses de la motxilla i de dutxar-me tranquil·lament.
Sobre les 20,30 me’n vaig a sopar. M’agrada molt el primer, sopa de cocido. Em deixen la perola i em serveixo un altre plat. M’expliquen que el que la fa molt bona es el “botillo”, una mena de xoriço de la zona.
La bronca arriba tot seguit. Després de sopar, li demano al Lluís (el noi que em va atendre a l’entrada), el compte. Fa números i em crida, que vagi al passadís, cosa que m’estranya, jo li estic demanant el compte al bar. Allà, com aquell que diu i no diu, em diu que val 75 euros entre tot. Jo faig un crit, què?. Dic que no estic d’acord i em poso a alçar-li la veu, em demana que em calmi, i li dic que no, que allò no val el que em diu i que no li penso pagar. Res de 50 euros la habitació, més iva, més sopar. Que vinc d’altres llocs i que els preus no passen de 30 euros la habitació. Em poso fort, tenso la corda al màxim. Li demano que m’ensenyi la llista de preus, i em diu que encara no la te. M’ensenya la tarifa que posa a una agència de reserves, lo qual no em serveix, allò no es la tarifa oficial aprovada per estaments oficials. Val, veig que m’enganya i li ho faig saber. Estic molt indignat i no m’importa si passa gent per allà. La bronca es forta. Se que si mantenc el tipus, aconseguiré un bon descompte. Li demano que vull parlar amb el propietari, i em diu que es ell. Finalment, es disculpa, que m’ha comptat temporada alta quan encara no ho es i que m’ha comptat com una habitació doble, quan soc jo sol. Acaba la discussió dient-me que li pagui el que consideri just, i li dono 50 euros entre tots els conceptes, bar, sopar, dormir i l'esmorzar de l'endemà.

Vintena etapa

26-03-10, El Acebo

26-03-2010
Vintena etapa, EL ACEBO – CACABELOS, 32 qm, en 9,00 hores.
Com deia ahir, aquests hostals – albergs, a primera hora estan tancats, per lo que t’obliguen a sortir sense prendre res calent. Jo estic d’acord, però, els costaria molt tenir una màquina de cafès amb llet, d’aquelles que funcionen amb monedes? Tenen por de fer-se la competència ells mateixos? Si tens al teu abast màquines de refresc per tot arreu, perquè no n’hi ha de cafès?
En fi. Ja dic, sortim sense res calent al cos. Son les 07,20 h. El mati es fresc i està ennuvolat. Decideixo anar caminant per la carretera, al menys de moment, per esquivar el fang dels camins.
Abans de sortir de El Acebo, em trobo amb el monument al pelegrí ciclista que va morir en un accident en aquest poble.

monument al ciclista, a El Acebo

 Aviat comença la mateixa nevada d’ahir, neu gel, amb la mateixa evolució: primer veus que s’acosta una massa de núvol, que sembla boira, i quan la tens a sobre, et cau la nevada. Després, com que anem baixant pràcticament des de ahir a la tarda, després de la Creu de Ferro, la neu es transforma en pluja (cota cada vegada més baixa). Vaig ben preparat; impermeable per la motxilla i l’impermeable blau per mi. El tallavent el porto dins la motxilla (encara més pes).
A Molinaseca trobo el bar que em salva el mati. Em menjo un entrepà de truita de patates, (d’ahir, la truita), perquè no tenen ous per fer-ne una de francesa, ni està oberta la llauna de tonyina, i clar, no l’obriran per mi per fer-me un entrepà. (això m'ho diu la senyora).
En aquest bar endollo la pila de la màquina de fer fotos per carregar-la.

Xerro una estona amb un noi que fa el camí des de SJPP en bicicleta. Diu que en aquests dies ho està passant malament, a causa del fred, la pluja, la neu. Es jove, la seva núvia l’acompanyà en furgoneta fins al principi de la seva aventura. Diu que no ha tingut cap entrebanc amb la bicicleta. Per aliviar-li el fred a les mans, la mestressa del bar li dona uns guants oblidats per algun altre pelegrí.
Em fa certa enveja, perquè dies abans de sortir, vaig intentar llogar-ne una a Mundicamino, però el fet de no tenir hostal u alberg el dia que l’hauria de recollir, ho va impedir. Però també penso que amb aquest temps, anar en bicicleta també serà d’allò més dur.

Molinaseca

Segueixo, i continua plovent. Com que la dona del bar li diu al ciclista que si passa per un poble que es diu Campo, son 2 quilòmetres més, en prenc nota, i segueixo directa cap a Ponferrada, per la carretera. Com totes les poblacions grans, es emprenyador travessar-les. Hi ha que vigilar de no perdre les senyals de vista. Arribo al seu mític castell templari, molt bonic i en molt bon estat. No entro, perquè hi ha que pagar, però des de fora es veu preciós. Ens trobem uns quants pelegrins fent fotos i gaudint d’aquell edifici. Continua plovent. Entro a la plaça de la església de la Encina, patrona de la ciutat, segueix la sessió de fotos i continuo el camí que, i m’estranya, no ens porta per sota del rellotge, un altre monument de Ponferrada. No se el motiu, ens desvia per un carrer paral·lel, traient-nos de la ciutat. L’altre vegada sí que hi vam passar-hi.

El castell de Ponferrada

Cada vegada em costa més caminar, perquè el mal als peus comença a ser rigorós. No son butllofes com les de les altres vegades, però quasi.

Vaig travessant pobles, COLUMBRIANOS, FUENTES NUEVAS, fins que arribo a CAMPONARAYA, on ja necessito descansar i em sec a una parada d’autobús, on m’hi estic una bona estona. La motxilla em pesa d'allò més.
Després d'un descans de deu minuts, decideixo continuar el meu camí. El poble on passaré la nit només està a 6 quilòmetres, o sigui que au!, a caminar, que està núvol i pot ploure en qualsevol moment.

petita ermita a Columbrianos

Després de sortir del poble, el camí es separa de la carretera, per un camí paral·lel a ella, de terra, d’entrada molt més còmode de caminar-hi, perquè t’estalvies els cotxes i camions que passen per la carretera a tota pastilla, però també ha significat un problema, perquè només d’entrar-hi, s’ha posat a ploure de valent, amb una tempesta impressionant, per lo que l’aigua baixava per aquell camí de terra que de vegades semblava un riu. M’he posat ple de fang i m’entrava aigua a les botes. Ja, al final, m’era igual on posava els peus, sense tractar d’esquivar res, perquè estava mullat del tot els mitjons, les botes i els peus.
A les 16,30 h he arribat a CACABELOS, i de seguida al Hostal Sta. Maria (aquest cop m’he acostumat malament, vaig a hostals).
Després de la dutxa i la bugada, m’estiro una estona a descansar. A les 20,30 me’n vaig a sopar a un restaurant que m’aconsella la recepcionista. També m’explica que a les 23,00 h surt una processó de Setmana Santa, on hi participa la seva filla, que toca el bombo. Li dic que hi aniré.

el riu Valcarce

Del sopar m’agrada molt el primer plat, (callos amb faves) i no tant el segon (palaia farcida de marisc).
Trobo a faltar a l’Elvira i al Gerard, que avui se’n van a Les Cases. Em reuniré amb ells el proper dia 31, l’aniversari del Gerard.
Al final, no vaig a la processó, perquè quan ja estava al carrer, comença a ploure.

Dinovena etapa

25-03-10, camí de Sta. Catalina de Somoza

25-03-2010
Dinovena etapa, ASTORGA – EL ACEBO, 37 QMS., en 10 hores. Mitjana de 3,7 qms a la hora.
A les 5,45 del mati, a l’hora prevista, arribo a Astorga. M’amoïna no saber si exactament la estació que arriba es Astorga, perquè no ho anuncien fins que falten 5 minuts per arribar i en aquells moments m'acabava de despertar; però es que també es emprenyador no saber per quina porta s’haurà de sortir, perquè aquests trens tenen les sortides a dreta i esquerra, de manera alterna. Sort que em trobo amb el revisor, que m’ho aclareix. Noto que em mira estranyat, i em pregunta on estava assegut, i es que jo portava bitllet d’anada i tornada a Sàrria. Sempre ho faig així, es més econòmic treure anada i tornada, encara que l’anada sigui més a la vora que la tornada, que treure els dos bitllets individualment. Val, es més econòmic si no gaudeixes de tarifes especials, com per exemple la tarifa web o exprés, clar. La tarifa normal es més cara, això si, te l’avantatge que si has d’anul·lar el bitllet, o canviar-lo de dia, el cost es mínim. I això, al final de la caminada, em va anar molt be. No obstant, en el viatge de tornada, una empleada em va explicar que això, si ho faig, que avisi al revisor, perquè clar, per exemple, hi ha estacions que son més curtes que la composició d’alguns trens, i quan et venen el bitllet, tenen en compte aquest fet. Clar, es possible que no avisant-los, em donin un seient en un vagó que, en aquella estació on he de baixar, quedi fora de l'andana . Pensant amb això, no se si també pot passar que si saben que no està previst que baixi ningú ni pugi ningú, el tren passi de llarg l’estació on tenies previst baixar, per exemple si va amb retard i te els semàfors en verd. En fi, ho tindré en compte.
Quan baixo del tren, veig que està plovent amb força. A l’estació d’Astorga no hi ha ningú. També busco els serveis, per canviar-me de roba per començar la caminada, però no n’hi ha, així que finalment em decideixo a canviar-me a la mateixa estació.
Tenia previst avisar un taxi que em portés a Santa Catalina, perquè aquest tros ja l’havia fet el passat mes de Desembre, però després m’ho he pensat millor i he decidit repetir el trajecte. Tampoc es massa i es molt aviat.
Així que a les 06,15 en punt em poso en marxa. Camino per els carrers d’Astorga, buscant les senyals. Per trobar-les, me’n vaig fins a la Catedral. Allà les trobo de seguida.
Començo la caminada, passant per els mateixos llocs que l’altre vegada (les altres, comptant l’any 2006); l’ermita de ECCE HOMO, el pont sobre l’autopista. I tot això, plovent, de vegades bastant fort.
A les 08,15 arribo a Santa Catalina, desitjant arribar al alberg d’en Gaspar, per prendre un cafè, però com tots els albergs i bars, a aquella hora està tancat.

El cansament de passar la nit del viatge, i, sobretot, el pes de la motxilla, es determinant a l'hora d'agafar ritme; per exemple, quan vaig fer aquest tros el dia 05 de Desembre 09, que caminava sense motxilla, vaig estar, des d'Astorga fins a Sta. Catalina, 1,35 hores (mitja de 6,33 qms/h), mentre que avui, carregat, n'he estat dues hores exactes.
Els albergs matinen, però només de sortida. Si tenen servei de bar, no el posen en marxa fins a mig mati, així que res, segueixo endavant.

el bar COWBOY, a El Ganso

Abans d’arribar a El Ganso, surt un sol brillant. Tanta pluja i ara surt el sol. Menys mal, amb sol l’ànim millora. A El Ganso trobo un bar molt especial que he vist diverses vegades a les guies del camí. Es diu COWBOY. Està decorat a base de barrets i plaques de policies. Un home, per cert, d’aquells típics masclistes que expliquen acudits sobre dones, bastant denigrants. De fet li dic, “escolti, això es masclista”. Diu que si, però que val, ho veu normal.
Em prenc una bona truita de patates i segueixo.
Aquell home de El Ganso em diu que només falten 12 quilòmetres fins a Foncebadon, (tenia previst aturar-me a Rabanal del Camino), per lo que em dic que val, passarem de llarg Rabanal. A més, fa bon temps, em trobo be, es aviat, etc.
Passat Rabanal, el camí es separa de la carretera i entra en un bosc. Es fa un passeig bastant agradable. En aquest camí, a la seva banda dreta, separant un camp de conreu, hi ha una reixa tota plena de creus, posades per antics pelegrins, fetes amb branques dels arbres. En el meu primer pelegrinatge, també en vaig penjar una.

Rabanal del Camino

El temps canvia molt ràpid. Quan estic a punt d’arribar a Foncebadon, immediatament després de passar uns pelegrins que s’havien aturat per descansar, justament quan estava filmant, que dic “mira, s’acosta boira”, en realitat era un “banc” de neu. De cop i volta, el cel es tapa i comença una bona nevada. Es neu gel, dura, que amb la ventada que s’ha aixecat, com una ventisca, et pica a la cara i t’has de protegir amb les mans.
Foncebadon era, fins fa poc, un poble gairebé abandonat, amb les cases derruïdes. De fet, quan hi vaig passar fa cinc anys, no hi havia ningú, però el ressorgiment del camí de Sant Jaume, ha fet que es muntessin tres albergs, un d’ells també donant servei d’hostal.

Foncebadon

En aquell moment prenc un altre decisió; segueixo, me’n vaig a El Acebo. De moment ha deixat de nevar, per tant, passo de llarg aquest poble i segueixo. Ara em queden 14-15 quilòmetres.
Segurament ha sigut una decisió equivocada; es cert que avanço, i a priori em trobo be, però vaig massa carregat per fer tants quilòmetres el primer dia. Després, aquest esforç extra, em passarà factura. Quan comences una ruta d'uns quants dies, les primeres jornades han d'ésser de "posta de contacte". Fer 40 qms de cop i carregat, es una animalada.
Pocs minuts després de sortir de Foncebadon, arribo a un dels llocs mítics del camí de Sant Jaume, la Creu de Ferro. Es tracta d’un gran màstil de fusta, clavat al terra i que dalt de tot està acabat amb una creu de ferro. Als peus, aquest pal està submergit en un monticle de petites pedres, ja que diu la tradició que cada pelegrí ha de portar una pedra de casa seva, per demanar a Santiago la seva protecció per assolir correctament l’arribada a la Catedral. Com l’altre vegada, l’Elvira m’havia preparat una petita pedra de la terrassa, on va escriure la inscripció JORDI-ELVIRA, Març 2010. La Creu de Ferro es un dels punts més alts de tot el camí, 1504 metres sobre nivell del mar.

la pedra que porto de casa, per la Creu de Ferro

L’Arribada a la Creu de Ferro està acompanyada també d’una bona nevada amb un fort vent. No vaig poder quedar-me massa estona, perquè pràcticament no m’hi veia i em costava aguantar l’equilibri, del fort vent que feia.

la Creu de Ferro (nevant)

Després arribo a Manjarín, un poble abandonat. Només hi ha una mena de cabana, habitada per un tal Tomàs i un parell d’ajudants. Han transformat aquell cau en una mena de refugi templari. Aquest Tomàs es vesteix com un templari, amb la túnica blanca i la creu templaria brodada al davant. També es alberg, però no l’aconsellen, perquè es molt rudimentari, sense aigua calenta, sense llum. Està pensat per gent que es pren el camí com quelcom més autèntic i primitiu que jo. No obstant, com que quan passo fan sonar la campana que avisa del meu pas, em decideixo a entrar i m’hi estic una bona estona, intentant protegir-me de la petita nevada que s’està produint en aquell moment i baixant la motxilla de les meves ja cansades espatlles. Em donen cafè i galetes (diuen gratis), però tenen una mena de guardiola per els donatius. Poso 2,00 euros i em quedo xerrant una mica amb l’ajudant, perquè en Tomàs no surt per res.

l'alberg de Manjarin

Diuen que no tenen llum, però quan arribo, a banda de les campanades, posen música gregoriana. No se on tenen endollat l’aparell corresponent.
El que he de reconèixer es la voluntat d’aquestes persones, de viure en un lloc com aquest, fent una veritable vida ermitana.
Ens fem algunes fotografies i decideixo continuar. Encara queda una bona estona per El Acebo, i no se què passarà amb el temps. Pot empitjorar, millor anar tirant. Què deuen haver fer els pelegrins que he passat just abans d’arribar a Foncebadon, quedar-s’hi en aquell poble?.
Després de pujar una mica, arriba ja la baixada, que es mantindrà fins demà, al arribar a Ponferrada.
A les 16,15 hores, per fi, després de 37 quilòmetres, arribo a El Acebo. Al final, tot i portar els estris pertinents per passar la nit al alberg, em decideixo a demanar una habitació individual. Al cap i a la fi, al mati tenia previst agafar un taxi i al final no l’he demanat. Els diners els utilitzo doncs, per agafar una habitació.
Estic molt cansat i em fan mal les espatlles, del pes de la motxilla. El primer que faig es dutxar-me i rentar-me els mitjons i la samarreta, per poder utilitzar-los l’endemà. Després, m’estiro al llit, intentant dormir-me una mica. Parlo amb alguns clients i també amb el Jordi, que em truca interessar-se per com em va.
Sobre les 20,30 h baixo a sopar. Mira quina casualitat, que l'altre vegada que vaig passar per aquí, el 14-10-06, al igual que avui, jugaven el RM contra el Getafe i feien el partit per la tv. Aquell dia, mentre pagava amb la targeta Visa del FCB, el Getafe li va marcar un gol (no recordo com van acabar), mentre que avui, el RM l'ha guanyat de golejada.

El Acebo

No tinc massa gana, i demano el que podria semblar un caprici; faves amb cloïsses, però no m’agrada, està massa concentrat, fa olor a all i les faves son massa grans. Em deixo més de la meitat. La cambrera no em pregunta el motiu i jo tampoc dic res. No tinc ganes de discutir.

24-03-2010
SEGUINT EL MEU CAMÍ DE SANT JAUME.
Només d’arribar a casa, després de fer alguna visita, l’Elvira i jo comencem a preparar la motxilla. Sempre em passa igual. La preparem, buscant posar només les coses imprescindibles, i després veiem que queda plena fins dalt. Com sempre. Mai sabré posar només lo realment important, per evitar que pesi més de lo estrictament necessari. I mira que n'és d'important el pes. D’entrada no et dones compte. Pot pesar 10 u 11 quilos i l’aixeques amb normalitat, quan fas aquella prova de veure quant pesa, però clar, després la portes penjada a les espatlles, comences a caminar i els quilòmetres es van acumulant i al final del dia, notes que et fan mal, que no les pots bellugar.
Miro els horaris del trens de rodalies. He d’agafar el de les 19,30 com a màxim, per arribar be de temps. Darrerament, m’agrada més arribar amb el temps just, perquè sinó, les esperes se'm fan eternes.
Quan arriba l’hora, els meus estimats Elvira i Gerard, m’acompanyen fins a l’estació de Viladecans, on em compro una T-10. El tren arriba puntual.
Arribo a l’estació de Sants a les 19,50 i a aquella hora, ja s’ha format la cua prèvia a l’accés a la via 5, on ja està aturat el tren hotel que em portarà a Astorga. Aleshores penso, potser que no t’ho prenguis amb tanta calma al arribar a les estacions, perquè si hagués tingut algun problema de retard, hagués pogut perdre el tren, o si més no, arribar amb el temps massa just.
Quan vaig treure els primers bitllets, amb sortida el dia 26, vaig poder reservar el seient individual, però quan vaig canviar, per sortir avui dia 24, per poder estar a Les Cases per passar la Setmana Santa, amb l’Elvira i el Gerard, i celebrar amb ells el 18è aniversari del noi, en aquest cas la reserva la van fer els de RENFE directament, i m’han donat finestra, però en un seient compartit amb un altre passatger. No obstant, aquests seients son tant amples, que no ens molestem l’un a l’altre. Potser la inevitable necessitat de sortir del seient, que l'has de molestar per passar.

En aquest tren cuiden be al passatger de butaca; antifaç per evitar la llum per si vols dormir, taps per les orelles, manta, aigua, equip d'higiene bucal.
Al poc de sortir, a les 20,20 h previstes, el tren ja assoleix els 200 quilòmetres a la hora.
De seguida em menjo l’entrepà que m’ha preparat l’Elvira i em preparo per passar una nit llarga, amb aquell run-run típic de la marxa del tren.