Vintisisena etapa

 23-06-10, PORTOMARIN – MELIDE, 40,00 QUILÒMETRES

Aquesta vegada, he sortit de l'alberg a les 07,00 en punt, només prenent-me un tallat d'una màquina expenedora, sense participar de l'esmorzar del bar de l'alberg. El pa estava massa dur, igual que la margarina, que de tant dura (d'estar a la nevera), no s'escampa be per el pa.

En aquests dies està fent tanta calor, que m'he d'aturar diverses vegades a algun bar, o màquines de refrescos, a comprar-me aigua o acuarius. Lo important es no passar aigua.

La sortida de Portomarin es a través d'una petita i estreta passarel·la metàl·lica, que travessa el riu Miño. Ja a l'altre banda, tenim una bona estona d'una pujada sostinguda, la qual ens hem de prendre sense pressa, es qüestió d'anar tirant.

paisatge sortint de Portomarin

Sobre les 10,00 m'he aturat a esmorzar a un encantador bar - alberg que m'he trobat al mig del camí. M'he tornat a menjar la ja tradicional truita a la francesa, amb un parell de llesques de pa i acuarius. També he comprat aigua, per portar les ampolles plenes d'aigua fresca.

La caminada ha sigut bastant plàcida i durant el mati estava pensant que quedar-me a Palas de Rei, on havia reservat alberg, era potser massa aviat, però val, ja tenia feta la reserva. He arribat a Palas a les 11,45 i per no fer-li lleig a l'alberg, estava decidit a quedar-me, però m'ha vingut la excusa perfecte per passar de llarg; quan he arribat a l'alberg, ja hi havien varies persones esperant a les portes, que obrissin. He preguntat i m'han dit que obrien a les 13,00 hores, per lo que ja tenia l'excusa perfecte per marxar, jo si que he vingut, però l'alberg estava tancat. Ahhh!!!! segueixo caminant.

Abans de continuar, a un super de Palas de Rei m'he comprat fruita diversa, per anar tirant.

L'únic dolent de continuar es que el següent poble en condicions ja era Melide, a uns 15 quilòmetres, es a dir, a unes 3,50 /4,00 hores de caminada, però mira, em trobava be, i encara que sabia que passaria calor, valia la pena fer aquest esforç, amb la idea que quan més a la vora estigui de Santiago, millor. No obstant, abans de res, el que he fet ha sigut trucar per telèfon a l'alberg de Melide, i quan m'han confirmat que em reservaven plaça, he començat la segona part de la caminada d'avui.

paisatge del camí

D'entrada he caminat per frondosos i frescos boscos, tot i que també, alternant-los amb camins ben assolellats. La fruita, a la hora de iniciar la marxa, ja s'estava fent malbé, per lo que n'he menjat una mica i he hagut de llençar la resta. Les cireres, per exemple, aviat s'han consumit, i portava un bon suc de cireres per la bossa de plàstic.

En aquest tros, he tingut una necessitat evacuativa d'urgència al mig de la muntanya. Possiblement la barreja de la fruita i de l'aigua, han ajudat força. Sort que aquí, a la muntanya, bellugada amb un bastó, no fa pudor. (allò).

A partir d'aquestes hores del migdia, la calor es fa insuportable. Es imprescindible beure aigua i refrescar-se, perquè es pot agafar una insolació. Una vegada, anant cap a Montserrat, em va agafar el que diem una “pájara”, que es quasi com un tall de digestió, produït per la manca d'aigua i sucre al cos.

un dia els Vilajoan hauríem d'anar a aquest poble, a buscar les nostres arrels

El que he tingut molta sort ha sigut amb el bon comportament que he tingut amb els peus. No he patit cap butllofa. Només una petita ferida produïda per una ungla, la qual vaig reparar correctament, i res més. Es ven cert que aquestes botes m'han funcionat força be.

Aquest es el cartell que anem trobant per les fonts de Galícia. No hi ha dret, perquè, sobretot ara, a l'estiu, la calor i la sed son fortes, i quan arribes a una font i et trobes un cartell com aquest, la veritat es que te'n recordes de la Xunta una bona estona.

Abans d'arribar a Melide, es passa per un denominat bosc dels pelegrins, on hi ha dues fonts, una a l'entrada i un altre a la sortida, on m'he pogut rentar be la cara i llençar-me força aigua per el cap, deixant-lo ben mullat i refrescant-me d'allò més. Crec que aquesta remullada m'ha donat la darrera empenta per arribar a Melide.

Només d'entrar al poble, m'he aturat a les escales d'un bar, a veure'm un altre llauna d'acuarius. Hi ha moments en que me'n beuria 3 o 4 de seguits.

Buscant l'alberg, he passat per davant de la Pulperia Ezequiel, molt famosa en el mon dels pelegrins per el seu pop. Després aniria a menjar-me'n una ració.

Preguntant per la gent del poble, m'han enviat fins a les portes de l'alberg. El que passa es que estava tancat. Aleshores he preguntat a un home i m'ha dit que me'l he deixat enrere, justament a l'entrada del poble. Dic, que? Ara he d'anar enrere? Justament estava parlant amb aquell home, taxista de professió, que per cert, m'ha dit que de Portomarin a Melide hi ha 50 quilòmetres, no quaranta, cosa que discrepo, segons les guies, davant mateix de les portes d'una pensió. I he pensat, mira, preguntem si tenen habitació i si en tenen, em quedo. I efectivament, n'hi havia una de lliure, per lo que, sense pensar-m'ho, m'he quedat.

O sigui que la segona carbassa a un alberg el mateix dia, però també justificat, perquè quan he trucat per reservar, no m'han dit res que havia de dirigir-me cap a l'alberg provisional, que es el que funciona en aquests moments.

Al menys, quedar-me en aquest hotel m'ha servit per organitzar-me be la motxilla, gaudir d'una bona dutxa que repetiria al vespre, dormir sense que ningú estigui roncant per els voltants, etc. Si fes la peregrinació tota sencera, potser el meu pla seria justament aquest, per exemple, sis dies d'alberg i un d'hotel.

Després de dutxar-me i relaxar-me una estona, m'he anat a donar una volta. M'he comprat una samarreta del camí de Santiago i un barret d'ala ample contra el sol, però després he tingut que tornar-lo, perquè m'anava massa petit, el meu cap no hi cabia.

Després no he volgut deixar passar la oportunitat de provar el pop de Casa Ezequiel. Eren sobre les 19,00, per tant, bona hora per menjar sense aglomeracions. Quan he entrat a l'establiment, que es immens, només estàvem unes 8 o 10 persones, tots pelegrins, alguns en bicicleta.

Realment, el pop estava boníssim, potser un pèl massa picant, amb una bona ampolla de vi de ribeiro al costat. Malauradament, el vi no estava tot lo fresc que m'agrada, però millor, perquè ha sigut la excusa perfecte per veure'n només una mica, sense passar-me.

Un dels ciclistes, m'ha fet aquesta fotografia:

aquí em teniu, gaudint d'un bon plat de pop a la gallega, amb l'ampolla de ribeiro ben a la vora. Aquest seria el meu sopar.

Tot seguit, després de tornar a la botiga, perquè em canviessin el barret, ja m'he tornat cap a l'hotel. No obstant, mirant les noticies per televisió, deien que potser plouria en els propers dies, i he tornat a sortir per comprar-me un impermeable d'aquests bàsics.

Ja poca cosa més. He estat mirant el planell de la jornada de demà i ja de seguida a dormir. També en aquesta ocasió m'ha costat agafar el son, i era que el coixí era massa estret.