19 Juny 2010, COMENÇO LA DARRERA ETAPA DEL MEU SEGON CAMÍ DE SANT JAUME

DIA 19 Juny 2010

Estic molt nerviós, aquesta nit i l'anterior m'ha costat molt dormir, pensant amb la propera sortida, la caminada que m'ha de dur a la Plaça de l'Obradoiro, a Santiago. Sempre em passa el mateix, em prenc algunes coses com si fossin la primera vegada, amb la mateixa il·lusió, amb els mateixos nervis, com el primer dia.

I es que el Camí de Sant Jaume te alguna cosa molt especial, t'enganxa, et crida. He de reconèixer que aquest crit, aquesta invitació a anar-hi, només la sentim els que l'estem fent, o l'hem fet recentment. Els altres, i jo ho entenc, ens miren com a mig sonats, però on aneu a caminar 20 o 30 quilòmetres al dia (o més), amb aquesta calor, o amb aquest fred, no veus que està plovent, que diu que nevarà? Només es salven d'aquesta incredulitat, els nostres familiars més directes, l'esposa per exemple, la meva estimada Elvira, que veu com dia a dia miro detalls del camí, llegeixo comentaris d'altres pelegrins, segueixo infinitat d'adreces web relacionades amb el camí, m'escric amb altres pelegrins per intercanviar-nos experiències, explico coses, fets que m'han passat, experiències pròpies, que en definitiva, fan que també ella, d'alguna manera, formi part d'aquest camí meu, es una banda inseparable de mi, el seu recolzament i el seu ànim em son vitals per gaudir encara més de la meva caminada per la ruta de les estrelles.

Per els altres no, clar, només som una colla de babaus a qui ens agrada caminar, i poc més. D'alguna manera, fins i tot em dona una sensació que tenen certa enveja, que en tant poc (caminar), en tinguem prou per ser feliços. Oi que teniu una mica d'enveja, de veure'ns feliços fent el que fem? No necessitem grans viatges, només sortint de casa i dirigir-nos a Santiago en tenim prou; el nostre goig està en arribar, en planificar la següent etapa (que per altre banda, la portem planificada des de fa temps), en animar-nos els uns  els altres, en desitjar-nos decenes de vegades al dia "buen camino", en trobar el menú del pelegrí be de preu i un alberg en condicions.

I tot això sense cap càrrega religiosa que ens hi porti. Respectem la tradició,els monuments, les legendes, i després cada un de nosaltres es lliure de creure o no, o d'agafar només allò que li agradi, o que més l'interessi.

En fi, nois, gaudim així i seguirem fent-ho.

La meva prioritat era preparar una motxilla amb poca càrrega, per evitar el tradicional mal d'espatlles que m'agafa quan faig aquestes sortides llargues, en quilòmetres i dies de durada.

Amb l'Elvira estirem la roba que te moltes possibilitats d'acompanyar-me en aquesta aventura; samarretes, calçotets, mitjons, tovallola, pijama. Sabó per rentar la roba, un altre per rentar-me jo i un xampú per el cabell? No, amb aquesta pastilla de sabó, n'hi ha prou per les tres coses, cos, cap i roba. Colònia? no, no vaig convidat a cap casament. L'olor del sabó es....boníssima.

Impermeable? No, la setmana passada va estar plovent cada dia, i ara s'esperen dies de sol. Però per si un cas, m'emporto el de la motxilla, mai se sap, els documents importants han d'estar a bon resguard (credencial, bitllet de tornada). No me'n porto l'impermeable, però si la parca vermella, que fa diversos serveis; per la pluja i per el fred.

En fi, després d'escollir coses i rebutjar-ne unes altres, fem la motxilla. El que està clar es que no puc endur-me la de la UME, que es molt petita i la que volia per companya en aquests darrers dies, perquè m'emporto unes sabatilles esportives per quan arribi, perquè vull cremar les botes, que ja estan molt atrotinades i han fet el seu servei més que de sobres.

Ara que parlo de la UME, me'n recordo dels meus companys que avui hauran fet la etapa reina del CBH, al Pirineu. Demà faran la segona part.

Total, pesa menys que la darrera vegada, però no et pensis, no vaig vuit. En tot cas, i això es lo greu, quan escric ara, que ja he tornat a casa, us he de confessar que: de 3 samarretes, només en vaig fer servir 1 (la usava durant el dia, la rentava a la tarda, i la tornava a usar l'endemà), així cada dia. De 5 parells de mitjons, només en vaig fer servir 2 (com sempre, alhora), també fent-los passar per la “rentadora manual”; els dos calçotets, ok; el pantaló llarg i la camisa, guardats només per el viatge (d'anada i tornada); la parca, ok;

Com sempre, els meus estimats Elvira i Gerard m'acompanyen fins a l'estació de Viladecans, de rodalies, per agafar un tren que em porti fins a Sants.

Aquí em teniu, esperant el rodalies. Porto cara de pocs amics, a veure qui s'atreveix a riure's de la meva motxilla!.

Aquesta vegada, a diferència de l'anterior, he sortit abans cap a Sants, no he volgut anar tant just de temps com l'altre vegada.

De fet, quan arribo a Sants, dins l'espai reservat per els viatgers d'aquests trens, em poso dels primers per embarcar, quan ho indiquin. El darrer cop que vaig agafar aquest tren, era del últims de la fila.

Torno a no entendre com senyores que no poden, arrosseguen maletes que fins i tot podrien amagar-s'hi dins. Ara que hi penso.... no portaran el marit dins la maleta? No, normalment a aquestes edats, els marits ja estan enterrats. Després, la cantarella de sempre, escolti jove, que podria pujar-me la maleta allà dalt de tot, si us plau? Allà? no, no, més amunt. Sraaaaaa. En fi, sort que, per protegir-se, abans et diuen jove!!

També em crida molt l'atenció el fet que el meu vagó, el cotxe 19, com sempre que faig aquest recorregut, de 20 places només som 8 passatgers. I dic això, perquè RENFE no havia posat preus tarifa web, que potser es lo normal per animar a la gent a viatjar. Em pensava que si no ho havia fet, era perquè anava ple. En tot cas, després, ja de matinada, quan m'he despertat d'un son, he vist que anàvem plens del tot, es a dir, que la gent ha anat pujant a partir de Saragossa.

Al arribar al vagó, m'he enfilat per veure la visera de les maletes, no fos que, per casualitat, estigués el meu pal, aquell tant especial que em va regalar un veí d'un poble d'Astúries i que em vaig deixar l'altre vegada. En el meu interior, encara que donant-li una possibilitat mínima, pensava que si el vaig reclamar i no va sortir, fins i tot podria donar-se el cas que encara estigués allà. Ja dic, difícil, però en aquesta vida tot hi ha que provar-ho.

Al poc de sortir, m'he anat al vagó bar per menjar-me l'entrepà que portava de casa, acompanyat d'una bona cervesa. Aviat el tren agafa els 200 quilòmetres a la hora, això si, aquesta velocitat només l'agafa en aquest primer tram de trajecte, perquè per Castella, Lleó i Galicia no hi arriba.

La temperatura al tren era molt alta només sortir de l'estació, marcant 30 graus, però al llarg de la nit ha anat baixant, fins a situar-se en 10 graus, el que provocava que fes un fred quasi hivernal. M'ha anat molt be una manta que ens han donat, per tapar-me una mica durant la nit.

Per acompanyar-me, m'he endut el mp4 del Gerard, amb música del seu grup preferit. La idea principal es de fer-lo servir als albergs, en contrapartida als roncadors professionals, soroll per soroll, millor bona música.

Abans d'arribar a Lugo, me'n vaig al servei, a posar-me la roba per caminar (samarreta i pantalons curts), i la vaselina corresponent (als llocs corresponents)