Vintisetena etapa

24-06-10, MELIDE – ARCA PEDROUZO, 32,00 QUILÒMETRES

A les 07,00 del mati ja estava al bar de la pensió de Melide, esmorzant. M'he menjat el menú normal del mati, canviant en aquest cas el pa, per un croissant calent, també amb margarina i melmelada, tallat i suc de taronja.

Aquestes etapes que estic fent aquests dies, la primera vegada que vaig fer el camí, vaig canviar una mica d'estratègia, també per avançar el màxim possible.

En la primera ocasió, tenia previst el fi d'etapa a Palas de Rei, com en la etapa d'ahir. Només que en lloc de reservar en un alberg, ho vaig fer en un hotel de l'entrada del poble. Quan em vaig instal·lar, després de dinar al mateix lloc, com que em trobava be, vaig decidir seguir caminant, sense motxilla, clar, fins el següent poble important, que era justament Melide, com ahir. Aleshores, un cop era a Melide, vaig agafar un taxi que em retornés a l'hotel, i vaig quedar amb ell per l'endemà, a primera hora, perquè em recollís a Palas i em deixés a Melide, des d'on havia de continuar caminant.

En la següent etapa, vaig fer el mateix; vaig caminar des de Melide fins a Arzúa, vaig deixar les coses a l'habitació de l'hotel, i també, després de dinar vaig seguir caminant, fins a Arca Pedrouzo, lloc on acabo la etapa d'avui. També en aquell moment, un taxi em va portar des de Arca fins a Arzúa, i l'endemà, des d'Arzúa fins a Arca Pedrouzo.

un hórreo

Sobre les 10,00 del mati he arribat a Arzúa, i he trobat un bar a la plaça del poble, on m'he menjat la corresponent truita a la francesa i reposant l'aigua de les ampolles.

Des de la taula, he reservat l'alberg a Arca Pedrouzo, i s'han estranyat que truqués tant tard des d'Arzúa, clar, ells no sabien que venia de Melide.

camí a Arzúa

Ja em l'estómac ple, he continuat. Quan he reiniciat la marxa, l'Elvira m'ha trucat per explicar-me l'accident de tren que es va produir ahir a la nit, a l'estació de tren de Castelldefels, en ocasió de la revetlla de Sant Joan. Es veu que va arribar un tren de rodalies, procedent de Barcelona, i en aquesta estació va baixar molta gent, quasi tots molt joves, que es disposaven a passar la revetlla a la platja, quan, degut a la quantitat de gent que hi havia, alguns van voler travessar les vies directament, sense veure que per l'altre banda, amagat per el seu propi tren, venia un altre procedent del sud, que els va atropellar. En total, van morir 13 nois i noies, i uns quants ferits. En el primer moment, l'Elvira estava molt nerviosa, perquè teníem al Jordi i al Gerard, justament passant la revetlla a la platja de Castelldefels. Però be, gràcies a Deu, no els hi va passar res.

Després ja m'he disposat a continuar, amb la tranquil·litat que significa saber que tinc l'alberg reservat.

La caminada es divertida, travessant boscos i caminant per entre mig de corredoiras, envoltades d'espesa vegetació. Ja començava a tenir sed i calor, quan he passat per Salceda, on m'he aturat a un bar de carretera. En aquell lloc hi havia un autocar de la universitat de Navarra, on viatjaven un grup de nois, d'uns 16-18 anys, amb certa deficiència psíquica, amb monitors no massa més grans que ells, que també estaven fent el camí. M'ha emocionat comprovar com uns nois joves, ja dic, 20 anys tope, dediquen la seva vida, o part d'ella, a cuidar d'altres nois, malalts, que necessiten absolutament tota la seva atenció, i estan pendents, de si han d'anar al servei, o que es vegin la seva llauna d'acuarius.

El camí de Sant Jaume t'ensenya coses d'aquestes. Aquesta vida també es solidària amb el més necessitats, hi ha qui es dedica a l'altre sense reconeixements, d'una manera lliure i desinteresada. Potser es normal trobar monitors professionals dedicats a diverses atencions a les necessitats de les persones, però nois de 20 anys, acompanyant altres de quasi la mateixa edat, i estant pendents d'ells, no es tant normal.

Per altre banda, també estant ja molt a la vora de Santiago, ens anem trobant moltes famílies que fan el seu camí. Per exemple, una família composada per el pare, la mare, dos fills de menys de 11 anys i els seus avis, tots sis caminant, amb una petita motxilla a l'esquena, suposo que amb cotxe de suport, o autocar. Ens estem trobant molts pelegrins així, però que per mi valen igual. Entenc que lo important es l'esperit, les ganes de fer el camí, el ficar-se de ple en ell. No tothom pot dedicar 10 dies, o 35 com els que el fan complert. Això si, clar, tanta gent com ens estem trobant en aquests dies, ho col·lapsa tot, els albergs, els bars, però tots aquests inconvenients, es supera'n de seguida.

Quan he arribat a Pedrouzo, he vist que l'alberg estava un pèl lluny i he volgut trucar a una pensió, però com que no hi havia lloc, he desistit de buscar-ne un altre, i m'he dirigit ja directament a l'alberg.

Després de la inscripció preceptiva, (12 euros, el més car de tots), m'han portat a ensenyar-me quina era la meva llitera, on estaven els banys, etc.

Com sempre, després de deixar les coses a la vora del meu llit, m'he anat a dutxar i, com l'altre dia, m'ha passat el mateix, de tant calenta que sortia l'aigua, no he pogut gaudir d'una dutxa refrescant i reparadora. Ja dic, pot ser casualitat, o una estratègia perquè la gent surti aviat de sota l'aigua?.

Després, a rentar la roba i penjar-la al sol.

Avui era també un dia de forta calor, no es podia estar ni a l'ombra. M'he vestit i m'he anat a donar una volta per el poble. Després, al mateix alberg, m'he connectat a Internet i he pogut parlar una bona estona amb l'Elvira, que justament , en aquell moment estava connectada al messenger. També he aprofitat per enviar-me algunes notes per correu, com a recordatori per aquest escrit que estic fent. En aquells moments, des que he arribat fins que m'he posat a l'ordinador, m'he begut 3 acuarius. No m'he volgut estirar, perquè feia molta calor i la llitera estava sota el terrat.

He passat una part de la tarda assegut a la terrassa, a l'ombra d'aquell sol que queia, mirant com la gent arribava i es posava a rentar la roba, i pensava un altre cop em la quantitat de gent que hi havia, i la diferència entre persones, es a dir, d'alguns estrangers o espanyols, o catalans, que veus que venen carregats fins d'alt, que porten ja més de 30 dies, amb la roba desgastada, amb la cara cansada, i uns altres, que acaben de començar, que porten pocs quilòmetres. Es quan veus a aquelles senyores, cansades, amb la seva cigarreta entre els dits, però contentes per haver fet aquells 10 quilòmetres, que possiblement per elles sigui el màxim que han caminat mai d'una tirada.

Es la massificació del camí, ideal per els hotels i albergs privats, on tot val, autocars, cotxes. En tot cas, també es el que volen les institucions, la Xunta, quan diuen o presumeixen de l'arribada de X pelegrins. En fi, com deia abans, penso que si la gent te ganes de participar, que ho faci, que tothom hi te dret, cada un a la seva mida, a les seves possibilitats.

A última hora de la tarda, m'he anat al poble, a sopar. He trobat un bar on he menjat, de primer, un pernil amb meló boníssim.

Després, un altre cop cap a l'alberg. La responsable de l'alberg ens preguntava a quina hora sortiríem demà, per veure a quina hora s'hi han de posar. Clar, si la gent li diu a les 7,00, per exemple, per elles millor, no cal aixecar-se més aviat. Jo l'he dit a les 06,15.

Tot i que quan m'he posat al llit, a la terrassa encara hi havia gent xerrant, de seguida que s'han tancat els llums, la gent ha anat callant i posant-se també a dormir.