Vintitresena etapa,

 PEDRAFITA – O CEBREIRO – FONFRIA, 17 QUILÒMETRES.

20 Juny 2010

El tren ha arribat a Lugo molt puntual, sobre les 09,20 del mati. A aquella hora de diumenge, no es veia un ànima per els carrers. Com que m'havia preparat un planell a casa, m'ha sigut fàcil trobar l'estació dels autobusos, per agafar-ne un que em portés a Pedrafita (lloc on vaig acabar la darrera vegada). El camí m'ha portat vorejant les muralles de la ciutat, molt boniques. He arribat be a l'estació dels autobusos, i després de treure el bitllet, m'he anat al bar a prendre'm un tallat amb una pasta.

les muralles de Lugo

El meu autobús es un que fa el trajecte Santiago – Valladolid, de l'empresa ALSA. Abans de marxar, he estat carregant una estona el mòbil, perquè estava quelcom baix.

Més o menys a l'hora prevista, he arribat a Pedrafita. Al treure la motxilla del maleter, una senyora em pregunta si vaig a O Cebreiro, i al dir-li que si, em diu que ella també, i que si vull compartir un taxi. Li dic que no, que es un passeig i que vaig caminant.

Aquesta etapa puc definir-la com de “transició, d'escalfament”. Curta, perquè tinc temps de sobres i a més, no vull llançar-me des del primer dia a fer grans quilometrades, perquè després rebo les conseqüències als peus.

Darrera meu una de les palloses millor conservades de O Cebreiro

Realment, no te res a veure pujar fins a O Cebreiro des de Las Herrerias, que des de Pedrafita. En cinquanta minuts em planto al poblat més mític del camí de St. Jaume. Per el camí, hem pujat plegats una estona, un parell de ciclistes que venen des de St. Jean i jo, perquè tot i que la pujada es molt més assequible que per l'altre banda, per els ciclistes també es complicada. Quan s'han posat a la meva alçada, han baixat i hem seguit tots tres junts, caminant. Després, mentre caminàvem, un altre grup de 8-10 ciclistes, aquests en bicicletes de carretera, amb furgoneta de recolzament, ens han passat i aquests dos s'han sumat a la expedició.

l'ermita de Sta. Maria, de O Cebreiro

He arribat sobre les 12,10, just al moment que començava la missa a l'ermita de Sta. Maria. Allò estava ja ple de gent, molts pelegrins, como es lògic, però també d'excursionistes de cap de setmana, amb senyores vestides que semblava que anaven de bateig. Per què la gent es vestirà de vint i un botó quan fa una excursió a un lloc rústic com aquest?

Després també m'he fixat en alguns d'aquests personatges, que arriben fins aquí amb el seu AUDI A6 o muntats en un bon BMW, que et miren com si formessis part de l'espectacle que han vingut a veure. Mira, una palloza!!! mira, papa, mira, un peregrino!!!! I la dona li diu al seu marit, amb la boca petita, mirant-nos de reüll, “Mariano, este será un peregrino de verdad? “. I el marit li contesta, “no se, Almudena, quizás si, no ves que lleva un palo i una cáscara de vieira en la mochila?”

Durant la missa, la noia que s'encarrega de segellar les credencials, me'n ha venut 3, una per mi, per ara, perquè no tinc prou forats vuits per anar segellant fins a Santiago,(demanen dos segells al dia per donar-te la compostela) amb la credencial actual, i dues més, per properes sortides.

M'ha agradat molt arribar a O Cebreiro en un dia així, assolellat, per gaudir plenament del paisatge, de les cases de pedra, de les palloses, per poder passejar tranquil·lament, sense haver de protegir-me de la pluja o del fred. De fet, aquesta es la tercera vegada que hi arribo. La primera, feia un fred que pelava, i la segona, plovia la tira.

vista des de O Cebreiro

Abans de posar-me a dinar, truco a l'alberg de demà, a Sàrria, a reservar llitera. Als albergs municipals, o de la Xunta, no es poden reservar places, però als privats, si. I en aquests dies d'estiu, que han acabat les escoles i que es any Xacobeo, hi ha molta gent fent el camí i podria tenir problemes per trobar lloc. De fet, en aquesta trucada buscant alberg a Sàrria, en el primer que truco, em diuen que no tenen places per demà. Els albergs privats son més cars que els públics, que fins i tot poden ser gratuïts, però també val la pena pagar-ho (8-10 euros) i tenir la possibilitat de reservar. Per altre banda, els privats normalment tenen millors equipaments.

Per dinar menjo un bon plat de brou i un bistec, molt bo. En aquest restaurant vaig menjar-me una tassa de brou gallec la primera vegada, amb un fred i una pluja bestial.

Dinant, uns nois de la creu roja, em venen una butlleta per el sorteig de l'or d'un dia d'aquests. Compro la butlleta, no per el sorteig, sinó per la tasca d'ells.

Abans de continuar, pregunto en una botiga el preu d'un impermeable que m'agrada, i que te la mateixa (o semblant) roba de la parca, però em diu que val 35 euros, i li dic que no, gràcies. Un altre abús. Estava buscant un impermeable, no una caçadora anti bales.

Ara ja si, continuo. A diferència de l'altre vegada, en lloc de continuar per la carretera, agafo un camí de terra que surt des de la banda dreta de l'alberg de O Cebreiro, preciós, que s'enfila bastant per el mig d'un bosc, sempre portant la carretera a la meva dreta. M'agrada molt gaudir d'aquella olor que fan els boscos de pins, que em recorden tant els boscos de La Palma.

Les vaques de Liñares

El camí desemboca en un altre de més ample que ve de l'esquerra, i ja fins a un poblet molt petit que es diu Liñares. A l'entrada, em trobo amb el primer ramat de vaques, dels molts que em trobaré en aquests dies.

Està fent molta calor, i això que estem bastant alts, però el sol pica fort. A més, segueixen les pujades, primer al alto de St. Roque, i després al del Poio. De totes maneres, m'estimo més que faci bon temps, que faci sol i gaudir plenament de la sortida, que no que ens plogui.

monument al pelegri, al Alto de San Roque

El primer cop que vaig venir per aquí, anava tant xop de la pluja, que tota la roba que portava dins la motxilla, se'm va mullar del tot. Vaig dormir a un hostal de El Alto del Poio. Sort de la llar de foc d'aquest hostal, que vaig poder assecar tota la roba.

no es un pagès, es un "espanta ocells" molt ben treballat

Finalment, sobre les 16,30, arribo a Fontfria, a l'alberg que havia reservat ahir des de casa. El primer de tot, comprar-me una llauna d'acuarius, per refrescar-me, perquè venia desfet, per la calor.

Em van preguntar si volia habitació individual, perquè a banda d'alberg, també es un CTR, però els vaig dir que no. En aquesta darrera part del camí, he volgut fer-ho en albergs, es més autèntic i més econòmic. A més, estic a l'atur i he de vigilar les despeses. Aquest es diu alberg Reboleiro, de Fonfria.

Després d'inscriure'm, he fet el mateix procediment de sempre, en tots els albergs; dutxa i bugada. Val la pena arribar aviat, per poder rentar la roba i posar-la al sol. Si arribes massa tard, pots trobar-te que el sol se'n vagi abans que la roba s'assequi completament.

Vaig poder escollir la llitera, i finalment vaig agafar la que estava més a la vora de la porta dels lavabos. Així estaria al costat, si tenia “urgències”.

Abans de sopar, em vaig estirar una estona a la llitera, sense dormir, descansant.

Als albergs no pots ser un tiquismiquis. Comparteixes espai amb altres usuaris i del que es tracta es de mantenir un gran respecte per l'altre, no interferint en el seu descans, entendre que tots som iguals, homes i dones, en el sentit que un home pot dormir a la llitera de baix, i una dona pot dormir a la de dalt, per exemple. També, s'ha de ser respectuós a les zones comunes, com els serveis o dutxes (normalment separant homes i dones), procurant no embrutar, netegant l'aigua que potser es bessi de la dutxa, i fent servir l'escombreta al lloc corresponent.
A la dutxa em vaig trobar amb un problema, i es que pràcticament només em sortia aigua calenta. Vaig poder rentar-me be, però sense poder gaudir d'allò conegut com "una bona dutxa", d'aquells 5 o 6 minuts, quan deixes caure l'aigua i et relaxes complertament. I després em va passar el mateix en un altre alberg. Serà una estratègia per evitar, precissament, aquests moments de "glória", on, lògicament, deixes anar molta aigua?. Espero que no, sincerament. No estem en sequera.

A les 19,30 van fer un sopar que li diuen “de pelegrins”. Ens van posar a tots els 20 que estàvem a l'alberg en una taula llarga. De primer, ens van donar estofat i de segon, macarrons amb xoriço. Per el preu que ens van cobrar, i sobretot comparant-lo, per exemple amb el dinar d'avui, m'ha semblat un pèl car. A més, el segon plat ens l'hem menjat utilitzant el mateix plat que en el primer. I també, macarrons de segon, que ves a saber si tots eren fets per aquella ocasió, o n'hi havia del sopar d'ahir. En fi. El que vull dir es que tal qual, en un preu de 4 o 5 euros, dius val, mateix plat, macarrons, etc, val, es un preu mòdic. Però els 9,00 euros que costa, em dona que podrien servir per alguna cosa més. El que si em va semblar molt bo fou la tarta de Santiago que ens van donar per postre. Hi ha una dita castellana, que diu: "el peregrino no exige, agradece", però resulta que estem al segle XXI, i ara, el peregrino, el que no es, es tonto.

No obstant aquestes experiències, aquests albergs que estic utilitzant estan força be, amb bones instal·lacions, nets, amples, amb bons serveis. Això si, a partir de Sàrria, molt massificats.

Dins l'alberg no hi havia cobertura al mòbil. Per trucar a casa, vaig haver de baixar fins la carretera, on per cert, hi havia un altre pallosa espectacular.

pallosa al costat de l'alberg de Fonfria

Després, com que estava cansat, ja em vaig posar al llit. No a dormir, però si a escoltar música i relaxar-me una estona. El meu llit estava també al costat de la porta d'entrada al dormitori, però normalment, la gent entra i surt amb molta cura, evitant en lo possible molestar als demés.

Així som els pelegrins, educats i molt respectuosos els uns amb els altres.