Vintiquatrena etapa

21-06-10 FONFRIA – SÀRRIA, 34 QUÍLOMETRES

Es curiós com en els albergs, la gent es tant solidària, que quan s'aixequen, o ens aixequem, perquè faig el mateix, anem tots amb molt de compte, movent-nos poc a poc per no molestar als altres, quan normalment, tots ens anem aixecant un darrera l'altre. Però d'entrada, els primers semblem ànimes en pena, movent-nos quasi flotant.

Sobre les 6,50 ja estava a recepció, a prendre'm un petit esmorzar. Vaig prendre'm un tallat, una llesca de torrada amb margarina i melmelada i una taronjada. Poc després, ja vaig començar aquesta segona etapa.

Al poc de sortir, vaig coincidir amb un italià, amb qui vam estar caminant junts una estona. Quan em va preguntar d'on era, i dir-li, “de Barcelona”, va dir: ah! Espanyol!. Aleshores li vaig dir, no senyor, espanyol, no, soc català. De seguida em va calar i va voler fer-me un discurs sobre els beneficis de la unitat, d'anar tots junts, que només els països grans se'n surten, i li vaig dir que val, però moltes vegades, i Espanya es un exemple, els països s'han fet grans usant la guerra, la violència, conquerint territoris, no associant-se voluntàriament. Total, que en pocs moments se'm va disculpar, perquè no podia seguir el meu ritme, i que em deixava. Tenia tota la pinta de ser un votant de'n Berlusconi. A veure, acabes de conèixer una persona i ja li planteges opcions radicalment oposades a les seves? Si no t'agraden, mutis i a la gàbia, que al cap i a la fi, tu li has donat peu, associant el ser català a ser espanyol.

aquesta foto me la va fer l'italià

A Triacastela se't presenta la possibilitat de seguir fins a Sàrria per dos camins; per Sant Gil, i per Samos. Vaig escollir aquest últim, perquè volia que em segelleixin la credencial els monjos del Monestir de Samos, molt majestuós i bonic.

A més, el recordava de quan van venir l'Elvira i el Gerard a buscar-me la primera vegada que vaig passar per aquí.

Sortint de Triacastela, em va passar una cosa curiosa. Com l'altre vegada, caminant cap a Oviedo, respirant per la boca em va entrar una petita mosca. La vaig notar que m'entrava directa a la gola. Immediatament vaig veure aigua, a veure si me l'empassava, però no, es va quedar dins la gola, i em va provocar molta estona de una tos intensa, fins que, finalment, en una d'aquestes tos, em va sortir i la vaig poder escopir. A partir d'aquest moment, ja no vaig tossir més.

el monestir de Samos, al fons

L'arribada a Samos es espectacular, perquè, de cop i volta, baixant per la muntanya, se't presenta el Monestir allà abaix. Molt bonic.

Al monestir vaig entrar a segellar, juntament amb altre gent, principalment, nois joves que feien una excursió de fi de curs.

Després de Samos, i d'atendre una trucada d'un client, vaig continuar cap a Sàrria. No obstant, a diferència de la primera vegada, que vaig fer tot el trajecte de Samos a Sàrria per la carretera, per arribar el més aviat possible, per rebre la meva família, vaig seguir una desviació ala dreta, que al mateix temps que t'indiquen les sagetes grogues del camí, es també una ruta de petit recorregut (un PR). El que no tenia previst era la llargada d'aquesta desviació. Mundicamino t'explica que efectivament es una alternativa, millor que la opció de la carretera, però no diu que son 3 o 4 quilòmetres de més, i clar, vaig anar confiat en que trigaria més o menys igual que l'altre vegada, unes dues hores, quan en realitat foren quasi quatre. El resultat, molta sed. Vaig haver de racionar-me l'aigua que em quedava, fent cada cop glops més curts. A més, i això ja ve de moltes etapes enrere, a les fonts que et vas trobant, posa un cartell on indiquen: “aigua no tractada”, per lo que a veure qui s'atreveix a beure'n. La dificultat en aquest tros era justament aquest, la manca d'aigua, perquè, per altre banda, el paisatge era espectacular, molt bonic, immensament millor que anar seguint per la carretera.

aquest camí alterna també moments de bona ombra

La caminada cada vegada se'm feia més pesada, perquè feia molta calor i ja estàvem sobre les 13,00 – 14,00 hores, a ple sol. No obstant, l'ensurt del dia (després n'hi hauria un altre), fou quan vaig voler fotografiar un hórreo bastant vell, que em vaig acostar tranquil·lament, i que, de cop i volta, de sota del hórreo em surt una bèstia de gos, que semblava un os, que sort que estava lligat a una cadena, perquè si m'enxampa, podria haver-me fet força mal. Quina bèstia de bèstia!!.

d'aquí em va sortir el gos

aquest es el hórreo d'on em va sortir el gos. La cadena, no es veu. Quan se'm ha llençat el gos, he pegat un crit bestial. Per uns moments vaig tenir por de que el gos trenqués la cadena i se'm llancés a sobre.

Abans d'entrar a Sàrria, a una aldea que es diu Perros, (no se si el gos del hórreo te alguna cosa a veure amb el nom d'aquest poble), m'he aturat a un bar, a dinar, i a refrescar-me. M'he menjat pop i una mica d'empanada. I també dues cerveses ben fresques.

a Galicia, vaques per tot arréu

Ja en millor disposició, he continuat cap a Sàrria, amb molta calor. L'alberg que tenia reservat, està a la banda històrica de la ciutat, dalt d'un turó, a l'altre banda de l'entrada.

Mentre caminava, pensava que no em caldrà esperar per tornar a casa fins dimecres, que podré avançar-ho al dilluns, com a mínim. Fent el canvi, perdré l'import del bitllet d'avió (44 euros), però arribaré abans a casa i els dos dies menys de ruta, també em suposarà un estalvi (albergs, menjars, bars).

Finalment he arribat a l'alberg de Sàrria, un que es diu Alberg Internacional, i ben cert que ho es, perquè la senyora que m'ha atès, atenia també en anglès, francès i italià.

Abans de res, m'he connectat a Internet, per veure si hi havia bitllets de tren, de Vigo a BCN, per el proper dilluns. Al veure que si, ja m'he decidit. Trucaria a l'Elvira perquè el reservés directament a renfe. Allà li donaran un número de reserva, que es el que faré servir per retirar-lo.

Com es habitual, lo primer de tot ha sigut gaudir d'una bona dutxa (aquesta vegada, si). Una bona estona sota l'aigua, gaudint molt d'aquest moment, i després, també com sempre, rentant la roba i estenent-la al sol.

No obstant, em notava que em feia mal el costat.

M'he vestit i sense descansar, m'he dirigit a l'estació del tren, mentre trucava a l'Elvira per demanar-li que em reservés bitllet per dilluns i que m'enviés el localitzador per missatge de mòbil. El tema era arribar a l'estació i tenir la reserva preparada.

Quan he arribat, encara no estava l'empleat de renfe, i m'he estat al bar, prenent una ampolla d'acuarius.

Mentre esperava que obrissin la taquilla, he rebut el missatge, al mateix temps que cada vegada em feia més mal la banda del ronyó esquerra, el mateix que fa unes setmanes em va portar a l'hospital de St. Boi. Després d'obtenir el bitllet, vaig tornar a l'alberg, però aquest cop vaig agafar un taxi, perquè no podia caminar. Em feia mal el ronyó i a més, portava xancles sense mitjons, per lo que m'estava jugant a que em sortissin butllofes a causa de caminar sense mitjons, amb el peu directament sobre la goma de les xancles.

A l'alberg m'he volgut estirar una estona, però el dolor no em deixava descansar, així que m'he decidit a buscar un taxi que em portés al centre de la seguretat social. Allà, després de les preguntes de rigor, m'han fet una anàlisi d'orina i de seguida m'han fet el mateix diagnòstic que a St. Boi, estava tenint un còlic nefrític. La infermera em va dir que es veia força sang a la orina. Allà mateix, em van posar una via amb un medicament. Em van tractar molt be, ràpid i be. Poc a poc, el dolor va anar desapareixent. Al cap d'uns 30/40 minuts, vaig sortir del centre, content, perquè ja no em feia mal. El primer que vaig fer fou entrar a la farmàcia a comprar el medicament que em van receptar (buscapina), i després, potser per l'eufòria de trobar-me be, vaig comprar-me un quart de quilo de cireres, (de el Bierzo), molt bones.

després, per tornar a l'alberg, vaig agafar un altre taxi.

Sobre les 20,30 m'he posat a sopar, al mateix alberg. M'han donat sopa de caldo i carn de porc. Molt bon sopar. Al mateix temps, he vist el partit d'Espanya contra Hondures. Han guanyat.

després de sopar, per fer una mica de temps, m'he anat a donar una volta per els voltants de l'alberg.

A les 22,30, ja estava al llit, perquè es l'hora límit per tancar els llums. Això sí que ho tenen els albergs. Son escrupolosos amb els horaris, cosa que em sembla be. Tots hem de matinar l'endemà.

No obstant, he passat mala nit, perquè el dolor al costat m'ha tornat. Al final, m'he pres primer un iboprufeno, i després una pastilla de les que m'han receptat. Al final, s'ha passat i m'he quedat adormit.