Vintivuitena etapa

25-06-10, ARCA PEDROUZO – SANTIAGO, 21,0OO QMS.

M'he despertat a les 05,30 del mati, possiblement per els nervis de la imminent arribada a Santiago. De seguida m'he baixat de la llitera, i en lloc de vestir-me allà, ja que era molt aviat, m'he agafat totes les meves coses, les he envoltat al sac de dormir, i m'he anat al servei.

D'aquesta manera, he pogut organitzar be la motxilla, plegar el sac i vestir-me, sense molestar ningú.

Sobre les 06,00 ja estava a recepció, i m'he pres el meu esmorzar corresponent, com el de cada dia.

Quan m'he posat a caminar, pràcticament encara era de nit. Quina sensació més bona la de començar aquest dia, quasi encara de nit, veient les formes dels arbres, les siluetes, endevinant les formes, més que veient-les.

Tot i l'hora, quantitat de pelegrins ens anàvem trobant per el camí, tots en cara de satisfacció, d'alegria, perquè ja s'acostava el moment de l'arribada a la plaça de l'Obradoiro, de Santiago. Més de desitjar-nos “buen camino”, que es crit de guerra entre nosaltres quan ens saludem, aquest mati ens dèiem “buen paseo”, en al·lusió al poc que ens quedava per arribar.

Tot i així, eren 21 quilòmetres els que encara teníem per endavant, amb una presencia destacada d'asfalt. Ja tant a la vora d'una gran ciutat, es difícil mantenir camins de terra, encara que penso que en aquest cas, els organismes competents haurien de fer un esforç per transformar més espai de terra, però clar, es complicat, perquè, per exemple, el camí passa per davant de la RTG, la televisió gallega, i una mica més endavant, per TVE, televisió espanyola. També, per les afores de l'aeroport.

Poc abans d'arribar a Santiago, m'he fet aquesta foto.

m'han fet aquesta foto uns pelegrins alemanys

A les tres hores justes de sortir de l'alberg, he arribat a les instal·lacions del Monte del Gozo, ja al costat mateix de Santiago. Aquest nom ve del goig que feia als pelegrins quan arribaven a aquest turó, des d'on ja es veuen les torres de la catedral. Ara es un gran centre turístic, amb un gran alberg de la Xunta, amb capacitat per unes 1000 persones.

Monte del Gozo

A aquestes hores, sobre les 09,15 del mati, ja estava ple de gent, molts pelegrins, i d'altres turistes que venen en autocars. Jo, la veritat, des d'aquest lloc no he vist les torres, no se si es ara els edificis les tapen, o què, però en fi..

a partir d'aquest punt, ja estem a Santiago. En uns minuts de baixada, ens trobem ja amb aquest cartell:

ja hi som!!

Aquí ja comença a guanyar-te la emoció. Se m'han posat els pels de punta, quan, després d'aquest cartell, que ja ens trobàvem dins la ciutat de Santiago, un grup de 8 o 10 pelegrins han fet una rotllana, com la que fan els jugadors del FCB abans de començar un partit, com saludant o agraint el haver arribat fins aquí. En un altre moment, una parella creuava els seus peus, un d'ell, un d'ella, per fer-se una foto. Tot molt emotiu.

No obstant, des que entres a Santiago, fins que arribes a la Catedral, la passejada es encara molt llarga. He passat per davant de l'alberg que tenia reservat per avui i he dubtat d'entrar a deixar la motxilla, però no, m'he decidit a arribar a la catedral carregat com cada dia. (i menys mal!!).

Sobre les 11,00, finalment he arribat a la plaça de l'Obradoiro i he pogut gaudir solemnement de la meva arribada caminant, per segon cop, a aquesta plaça de la catedral de Santiago. Allà, he fet algunes fotografies i també he demanat que me'n fessin alguna, per deixar clara constància d'aquest moment històric:

què us sembla? CIUTADANS DE CATALUNYA, ESTIMATS FAMILIARS,, JA SOC AQUÍ!!!!!!

Aquest moment es molt difícil d'explicar, perquè son sensacions que no tenen nom, s'ha de viure. Jo no se escriure ni descriure ni explicar què es sent quan et trobes en un moment així, amb la carn de gallina pul·lulant per tot arreu. No ho intentaré, no soc un escriptor capaç de fer sentir emocions als seus lectors. Només soc jo, que ha arribat fins aquí i que m'he sentit molt feliç. Això si, us puc animar a intentar-ho, a participar, no cal pensar en fer 800 quilòmetres, només uns quants dies, només una part de la vostre vida, petita, però intensa.

En aquesta plaça, em sentia com quan el FCB guanya algun títol important i sortim a celebrar-ho. Que anem d'aquí cap allà. Anava a un reco de la plaça, tot seguit cap a un altre. Em vaig asseure al terra, repenjat sobre la paret, veient com arribava la gent, com s'abraçaven, com llençaven fotos en totes direccions. També, en aquesta plaça em sentia com a casa meva, com propietari d'alguna part d'aquell espai, una part invisible, però meva, me l'havia guanyat.

Val, després, he preguntat per on donaven la credencial, perquè no me'n recordava, i m'he dirigit cap allà. (el segon carrer a ma dreta), m'ha dit un senyor. Ja veuràs una cua. I,efectivament, la cua arribava al carrer.

Però es igual, paciència, ja hem arribat, què més volem? Vaig fer la cua necessària fins que em va tocar plantar-me davant del mostrador on una noia em va atendre. Motivos? Religiosos., claro (sinó, no et donen la compostela). Va comprovar que tot estigués correcta, i finalment em va donar la meva compostela, es a dir, el document que acredita que he fet el camí de Santiago. No te cap valor, però per mi, en te molt. De moment, ja en tinc dos.

Pujant aquesta escala es on et donen la compostela. La foto m'ha sortit moguda, potser per la emoció d'estar a punt de rebre-la.

Després, amb el diploma, títol, compostela, certificat, document acreditatiu, o digues-li com vulguis, fou el torn d'anar a la catedral. Hi havia una altre cua, i m'hi vaig posar, clar, però al poc un policia em va avisar que no podia entrar amb motxilla, que per mides de seguretat està prohibit, per lo que vaig haver de sortir i dirigir-me a una consigna de motxilles (quin sistema d'ordre deuen fer servir, per controlar tantes motxilles?).

cua per entrar a la catedral

Un cop lliure de la motxilla, (i del pes), vaig retornar a la cua. Vaig entrar a la catedral i em vaig situar al fons, en linea recte amb el botafumeiro, o sigui, que si el posaven en marxa, estaria davant mateix.

El botafumeiro, abans de posar-se en marxa.

Eren quasi les 12,00 i jo albergava certa esperança que, justament al final d'aquella missa que començava aleshores, i que es deia la Missa del Pelegrí, engegarien el famós botafumeiro. Vaig estar-m'hi tota la missa. Al començament, el mossèn va fer un recital del lloc d'on proveníem els pelegrins d'avui (ho saben per les dades de les credencials). Després va celebrar la missa i, ja al final, després d'explicar-nos que, antigament, l'us del botafumeiro es devia a fer mitigar, amb l'encens, la mala olor que desprenien els pelegrins, després de tants dies caminant, (clar, abans la gent no es dutxava cada dia com ara, tot i així, en un dia com avui, amb tanta calor, per molt que t'hagis dutxat el dia anterior, la olor es notable), ens va dir que seguidament el posaven en marxa. Aquell moment es indescriptible. Tothom es va apinyar, ajuntar al centre del temple, per poder gaudir de l'espectacle. Uns frares, 7 o 8, agafen una super corda, immensa de grossa, i després d'omplir-lo amb l'encens, el comencen a balancejar, de manera que amb l'impuls de la seva força, el botafumeiro s'enfila i se'n gronxa davant i enrere, de fet com un gronxador de parc, desprenent el fum de l'encens, i notant nosaltres aquella olor característica, i aquell fum escampant-se per aquell lloc.

Al acabar, vaig preguntar a un guàrdia de seguretat per on s'anava a fer l'abraçada al Sant, i em va indicar on estava la cua. Un altre cua!!

La imatge de Santiago, sobre la denominada Porta Santa. Aquesta porta només la obren els anys Sants, es a dir, com aquest any 2010, que la festivitat de Sant Jaume cau en diumenge. La cua per l'abraçada al Sant era justament sota aquesta imatge.

Aquí vaig estar-m'hi potser uns altres 30/40 minuts, esperant el meu torn. Quan em va tocar, vaig pujar, seguint la cua, per darrera del cambril de la imatge del Sant, i l'abraçada, molt emocionant, es fa per darrera. Aquell es potser el moment més màgic, quan el tens agafat, i li demanes per la teva casa i per la teva família. També, per tots aquells que en un moment u altre, sabent que estava fent la peregrinació, em van demanar que me'n recordés d'ells en aquest moment. No us preocupeu, en Santi no us fallarà.

Al costat mateix del cambril de Santiago, està la nostre cap espiritual de Catalunya:

Al sortir de la catedral, ja vaig entendre que en aquell moment acabava la meva peregrinació. S'ha acabat un altre cicle.

Era hora d'anar a dinar, i per celebrar-ho, em vaig passar una mica, ja que vaig demanar, calamars a la romana, ensaladilla russa, pop i una vieira. Au, aprofita que ve baixada!!

Seguidament, vaig fer les coses pendents. Vaig anar a recollir la motxilla, vaig passar per una oficina de la Caixa, i, la millor decisió, vaig anar, caminant, fins a l'estació del tren, a veure què en treia. Avui era un dia de vaga a renfe, per tant, em pensava que ni m'atendrien, encara que vaig pensar que si hi havia alguna possibilitat, seria anant-hi, no trucant per telèfon.

Només d'arribar a l'estació, sortia un tren ivaig pensar, home, al menys no els han anulat tots, els trens.

Al taquiller li vaig demanar que volia anar a Barcelona, si tindria algun bitllet per avui, o demà. La meva idea era agafar un tren que em portés a Vigo i després enllaçar amb el de Barcelona, però ell em va proposar un altre possibilitat, que era anar a A Corunya i agafar allà el tren a BCN, perquè tindria 45 minuts de marge, mentre que si agafava la opció de Vigo, només en tindria 15. Total, que per sort vaig poder agafar un bitllet cap a BCN per aquella mateixa nit, l'últim que quedava A més, em van abonar l'import del tren que vaig treure l'altre dia a Sàrria, i per aquest bitllet d'avui, per el fet de ser pelegrí i tenir la compostela, em van fer un 20% de descompte, o sigui que tot be.

Abans d'agafar els trens, vaig anar al servei de l'estació, em vaig rentar, vaig canviar-me de roba i vaig anular la reserva que tenia feta a l'alberg de Santiago.

La veritat, no m'esperava sortir avui cap a casa. L'Elvira i jo mateix ens vam posar molt contents de poder avançar a avui el retorn, en lloc del proper dilluns.

Avançant el retorn no he pogut anar fins a Finisterre a cremar les botes, però clar, davant la possibilitat aquesta de tornar avui, no hi ha colorI

I fins aquí la meva experiència.

Fins la propera.....

Vintisetena etapa

24-06-10, MELIDE – ARCA PEDROUZO, 32,00 QUILÒMETRES

A les 07,00 del mati ja estava al bar de la pensió de Melide, esmorzant. M'he menjat el menú normal del mati, canviant en aquest cas el pa, per un croissant calent, també amb margarina i melmelada, tallat i suc de taronja.

Aquestes etapes que estic fent aquests dies, la primera vegada que vaig fer el camí, vaig canviar una mica d'estratègia, també per avançar el màxim possible.

En la primera ocasió, tenia previst el fi d'etapa a Palas de Rei, com en la etapa d'ahir. Només que en lloc de reservar en un alberg, ho vaig fer en un hotel de l'entrada del poble. Quan em vaig instal·lar, després de dinar al mateix lloc, com que em trobava be, vaig decidir seguir caminant, sense motxilla, clar, fins el següent poble important, que era justament Melide, com ahir. Aleshores, un cop era a Melide, vaig agafar un taxi que em retornés a l'hotel, i vaig quedar amb ell per l'endemà, a primera hora, perquè em recollís a Palas i em deixés a Melide, des d'on havia de continuar caminant.

En la següent etapa, vaig fer el mateix; vaig caminar des de Melide fins a Arzúa, vaig deixar les coses a l'habitació de l'hotel, i també, després de dinar vaig seguir caminant, fins a Arca Pedrouzo, lloc on acabo la etapa d'avui. També en aquell moment, un taxi em va portar des de Arca fins a Arzúa, i l'endemà, des d'Arzúa fins a Arca Pedrouzo.

un hórreo

Sobre les 10,00 del mati he arribat a Arzúa, i he trobat un bar a la plaça del poble, on m'he menjat la corresponent truita a la francesa i reposant l'aigua de les ampolles.

Des de la taula, he reservat l'alberg a Arca Pedrouzo, i s'han estranyat que truqués tant tard des d'Arzúa, clar, ells no sabien que venia de Melide.

camí a Arzúa

Ja em l'estómac ple, he continuat. Quan he reiniciat la marxa, l'Elvira m'ha trucat per explicar-me l'accident de tren que es va produir ahir a la nit, a l'estació de tren de Castelldefels, en ocasió de la revetlla de Sant Joan. Es veu que va arribar un tren de rodalies, procedent de Barcelona, i en aquesta estació va baixar molta gent, quasi tots molt joves, que es disposaven a passar la revetlla a la platja, quan, degut a la quantitat de gent que hi havia, alguns van voler travessar les vies directament, sense veure que per l'altre banda, amagat per el seu propi tren, venia un altre procedent del sud, que els va atropellar. En total, van morir 13 nois i noies, i uns quants ferits. En el primer moment, l'Elvira estava molt nerviosa, perquè teníem al Jordi i al Gerard, justament passant la revetlla a la platja de Castelldefels. Però be, gràcies a Deu, no els hi va passar res.

Després ja m'he disposat a continuar, amb la tranquil·litat que significa saber que tinc l'alberg reservat.

La caminada es divertida, travessant boscos i caminant per entre mig de corredoiras, envoltades d'espesa vegetació. Ja començava a tenir sed i calor, quan he passat per Salceda, on m'he aturat a un bar de carretera. En aquell lloc hi havia un autocar de la universitat de Navarra, on viatjaven un grup de nois, d'uns 16-18 anys, amb certa deficiència psíquica, amb monitors no massa més grans que ells, que també estaven fent el camí. M'ha emocionat comprovar com uns nois joves, ja dic, 20 anys tope, dediquen la seva vida, o part d'ella, a cuidar d'altres nois, malalts, que necessiten absolutament tota la seva atenció, i estan pendents, de si han d'anar al servei, o que es vegin la seva llauna d'acuarius.

El camí de Sant Jaume t'ensenya coses d'aquestes. Aquesta vida també es solidària amb el més necessitats, hi ha qui es dedica a l'altre sense reconeixements, d'una manera lliure i desinteresada. Potser es normal trobar monitors professionals dedicats a diverses atencions a les necessitats de les persones, però nois de 20 anys, acompanyant altres de quasi la mateixa edat, i estant pendents d'ells, no es tant normal.

Per altre banda, també estant ja molt a la vora de Santiago, ens anem trobant moltes famílies que fan el seu camí. Per exemple, una família composada per el pare, la mare, dos fills de menys de 11 anys i els seus avis, tots sis caminant, amb una petita motxilla a l'esquena, suposo que amb cotxe de suport, o autocar. Ens estem trobant molts pelegrins així, però que per mi valen igual. Entenc que lo important es l'esperit, les ganes de fer el camí, el ficar-se de ple en ell. No tothom pot dedicar 10 dies, o 35 com els que el fan complert. Això si, clar, tanta gent com ens estem trobant en aquests dies, ho col·lapsa tot, els albergs, els bars, però tots aquests inconvenients, es supera'n de seguida.

Quan he arribat a Pedrouzo, he vist que l'alberg estava un pèl lluny i he volgut trucar a una pensió, però com que no hi havia lloc, he desistit de buscar-ne un altre, i m'he dirigit ja directament a l'alberg.

Després de la inscripció preceptiva, (12 euros, el més car de tots), m'han portat a ensenyar-me quina era la meva llitera, on estaven els banys, etc.

Com sempre, després de deixar les coses a la vora del meu llit, m'he anat a dutxar i, com l'altre dia, m'ha passat el mateix, de tant calenta que sortia l'aigua, no he pogut gaudir d'una dutxa refrescant i reparadora. Ja dic, pot ser casualitat, o una estratègia perquè la gent surti aviat de sota l'aigua?.

Després, a rentar la roba i penjar-la al sol.

Avui era també un dia de forta calor, no es podia estar ni a l'ombra. M'he vestit i m'he anat a donar una volta per el poble. Després, al mateix alberg, m'he connectat a Internet i he pogut parlar una bona estona amb l'Elvira, que justament , en aquell moment estava connectada al messenger. També he aprofitat per enviar-me algunes notes per correu, com a recordatori per aquest escrit que estic fent. En aquells moments, des que he arribat fins que m'he posat a l'ordinador, m'he begut 3 acuarius. No m'he volgut estirar, perquè feia molta calor i la llitera estava sota el terrat.

He passat una part de la tarda assegut a la terrassa, a l'ombra d'aquell sol que queia, mirant com la gent arribava i es posava a rentar la roba, i pensava un altre cop em la quantitat de gent que hi havia, i la diferència entre persones, es a dir, d'alguns estrangers o espanyols, o catalans, que veus que venen carregats fins d'alt, que porten ja més de 30 dies, amb la roba desgastada, amb la cara cansada, i uns altres, que acaben de començar, que porten pocs quilòmetres. Es quan veus a aquelles senyores, cansades, amb la seva cigarreta entre els dits, però contentes per haver fet aquells 10 quilòmetres, que possiblement per elles sigui el màxim que han caminat mai d'una tirada.

Es la massificació del camí, ideal per els hotels i albergs privats, on tot val, autocars, cotxes. En tot cas, també es el que volen les institucions, la Xunta, quan diuen o presumeixen de l'arribada de X pelegrins. En fi, com deia abans, penso que si la gent te ganes de participar, que ho faci, que tothom hi te dret, cada un a la seva mida, a les seves possibilitats.

A última hora de la tarda, m'he anat al poble, a sopar. He trobat un bar on he menjat, de primer, un pernil amb meló boníssim.

Després, un altre cop cap a l'alberg. La responsable de l'alberg ens preguntava a quina hora sortiríem demà, per veure a quina hora s'hi han de posar. Clar, si la gent li diu a les 7,00, per exemple, per elles millor, no cal aixecar-se més aviat. Jo l'he dit a les 06,15.

Tot i que quan m'he posat al llit, a la terrassa encara hi havia gent xerrant, de seguida que s'han tancat els llums, la gent ha anat callant i posant-se també a dormir.

Vintisisena etapa

 23-06-10, PORTOMARIN – MELIDE, 40,00 QUILÒMETRES

Aquesta vegada, he sortit de l'alberg a les 07,00 en punt, només prenent-me un tallat d'una màquina expenedora, sense participar de l'esmorzar del bar de l'alberg. El pa estava massa dur, igual que la margarina, que de tant dura (d'estar a la nevera), no s'escampa be per el pa.

En aquests dies està fent tanta calor, que m'he d'aturar diverses vegades a algun bar, o màquines de refrescos, a comprar-me aigua o acuarius. Lo important es no passar aigua.

La sortida de Portomarin es a través d'una petita i estreta passarel·la metàl·lica, que travessa el riu Miño. Ja a l'altre banda, tenim una bona estona d'una pujada sostinguda, la qual ens hem de prendre sense pressa, es qüestió d'anar tirant.

paisatge sortint de Portomarin

Sobre les 10,00 m'he aturat a esmorzar a un encantador bar - alberg que m'he trobat al mig del camí. M'he tornat a menjar la ja tradicional truita a la francesa, amb un parell de llesques de pa i acuarius. També he comprat aigua, per portar les ampolles plenes d'aigua fresca.

La caminada ha sigut bastant plàcida i durant el mati estava pensant que quedar-me a Palas de Rei, on havia reservat alberg, era potser massa aviat, però val, ja tenia feta la reserva. He arribat a Palas a les 11,45 i per no fer-li lleig a l'alberg, estava decidit a quedar-me, però m'ha vingut la excusa perfecte per passar de llarg; quan he arribat a l'alberg, ja hi havien varies persones esperant a les portes, que obrissin. He preguntat i m'han dit que obrien a les 13,00 hores, per lo que ja tenia l'excusa perfecte per marxar, jo si que he vingut, però l'alberg estava tancat. Ahhh!!!! segueixo caminant.

Abans de continuar, a un super de Palas de Rei m'he comprat fruita diversa, per anar tirant.

L'únic dolent de continuar es que el següent poble en condicions ja era Melide, a uns 15 quilòmetres, es a dir, a unes 3,50 /4,00 hores de caminada, però mira, em trobava be, i encara que sabia que passaria calor, valia la pena fer aquest esforç, amb la idea que quan més a la vora estigui de Santiago, millor. No obstant, abans de res, el que he fet ha sigut trucar per telèfon a l'alberg de Melide, i quan m'han confirmat que em reservaven plaça, he començat la segona part de la caminada d'avui.

paisatge del camí

D'entrada he caminat per frondosos i frescos boscos, tot i que també, alternant-los amb camins ben assolellats. La fruita, a la hora de iniciar la marxa, ja s'estava fent malbé, per lo que n'he menjat una mica i he hagut de llençar la resta. Les cireres, per exemple, aviat s'han consumit, i portava un bon suc de cireres per la bossa de plàstic.

En aquest tros, he tingut una necessitat evacuativa d'urgència al mig de la muntanya. Possiblement la barreja de la fruita i de l'aigua, han ajudat força. Sort que aquí, a la muntanya, bellugada amb un bastó, no fa pudor. (allò).

A partir d'aquestes hores del migdia, la calor es fa insuportable. Es imprescindible beure aigua i refrescar-se, perquè es pot agafar una insolació. Una vegada, anant cap a Montserrat, em va agafar el que diem una “pájara”, que es quasi com un tall de digestió, produït per la manca d'aigua i sucre al cos.

un dia els Vilajoan hauríem d'anar a aquest poble, a buscar les nostres arrels

El que he tingut molta sort ha sigut amb el bon comportament que he tingut amb els peus. No he patit cap butllofa. Només una petita ferida produïda per una ungla, la qual vaig reparar correctament, i res més. Es ven cert que aquestes botes m'han funcionat força be.

Aquest es el cartell que anem trobant per les fonts de Galícia. No hi ha dret, perquè, sobretot ara, a l'estiu, la calor i la sed son fortes, i quan arribes a una font i et trobes un cartell com aquest, la veritat es que te'n recordes de la Xunta una bona estona.

Abans d'arribar a Melide, es passa per un denominat bosc dels pelegrins, on hi ha dues fonts, una a l'entrada i un altre a la sortida, on m'he pogut rentar be la cara i llençar-me força aigua per el cap, deixant-lo ben mullat i refrescant-me d'allò més. Crec que aquesta remullada m'ha donat la darrera empenta per arribar a Melide.

Només d'entrar al poble, m'he aturat a les escales d'un bar, a veure'm un altre llauna d'acuarius. Hi ha moments en que me'n beuria 3 o 4 de seguits.

Buscant l'alberg, he passat per davant de la Pulperia Ezequiel, molt famosa en el mon dels pelegrins per el seu pop. Després aniria a menjar-me'n una ració.

Preguntant per la gent del poble, m'han enviat fins a les portes de l'alberg. El que passa es que estava tancat. Aleshores he preguntat a un home i m'ha dit que me'l he deixat enrere, justament a l'entrada del poble. Dic, que? Ara he d'anar enrere? Justament estava parlant amb aquell home, taxista de professió, que per cert, m'ha dit que de Portomarin a Melide hi ha 50 quilòmetres, no quaranta, cosa que discrepo, segons les guies, davant mateix de les portes d'una pensió. I he pensat, mira, preguntem si tenen habitació i si en tenen, em quedo. I efectivament, n'hi havia una de lliure, per lo que, sense pensar-m'ho, m'he quedat.

O sigui que la segona carbassa a un alberg el mateix dia, però també justificat, perquè quan he trucat per reservar, no m'han dit res que havia de dirigir-me cap a l'alberg provisional, que es el que funciona en aquests moments.

Al menys, quedar-me en aquest hotel m'ha servit per organitzar-me be la motxilla, gaudir d'una bona dutxa que repetiria al vespre, dormir sense que ningú estigui roncant per els voltants, etc. Si fes la peregrinació tota sencera, potser el meu pla seria justament aquest, per exemple, sis dies d'alberg i un d'hotel.

Després de dutxar-me i relaxar-me una estona, m'he anat a donar una volta. M'he comprat una samarreta del camí de Santiago i un barret d'ala ample contra el sol, però després he tingut que tornar-lo, perquè m'anava massa petit, el meu cap no hi cabia.

Després no he volgut deixar passar la oportunitat de provar el pop de Casa Ezequiel. Eren sobre les 19,00, per tant, bona hora per menjar sense aglomeracions. Quan he entrat a l'establiment, que es immens, només estàvem unes 8 o 10 persones, tots pelegrins, alguns en bicicleta.

Realment, el pop estava boníssim, potser un pèl massa picant, amb una bona ampolla de vi de ribeiro al costat. Malauradament, el vi no estava tot lo fresc que m'agrada, però millor, perquè ha sigut la excusa perfecte per veure'n només una mica, sense passar-me.

Un dels ciclistes, m'ha fet aquesta fotografia:

aquí em teniu, gaudint d'un bon plat de pop a la gallega, amb l'ampolla de ribeiro ben a la vora. Aquest seria el meu sopar.

Tot seguit, després de tornar a la botiga, perquè em canviessin el barret, ja m'he tornat cap a l'hotel. No obstant, mirant les noticies per televisió, deien que potser plouria en els propers dies, i he tornat a sortir per comprar-me un impermeable d'aquests bàsics.

Ja poca cosa més. He estat mirant el planell de la jornada de demà i ja de seguida a dormir. També en aquesta ocasió m'ha costat agafar el son, i era que el coixí era massa estret.

Vinticinquena etapa

22-06-10 SÀRRIA – PORTOMARIN, 23,00 QUILÒMETRES

M'he aixecat dels primers, a les 06,40 ja estava dempeus. Abans de sortir, al mateix bar de l'alberg, m'he pres el corresponent esmorzar de tallat, torrada i suc de taronja. Es necessari començar a caminar amb alguna cosa a l'estómac.

aquest es l'escut de Sàrria

El dia ha matinat amb força boira. La sortida de Sàrria es molt agradable. Es travessen uns boscos preciosos, molt plens i espesos, on segons el moment, semblava que encara no havia matinat.

Sortint de Sàrria, de seguida es passa per el costat d'aquest arbre, el qual també vaig fotografiar la primera vegada:

El cartell demana als caminants que el respectin. Es que es tot un símbol , es veu que es antiquíssim.

La boira poc a poc va anant desapareixent, i es va transformar en un altre dia assolellat. En aquests dies, caminar a partir de les 13,00 hores, es un suplici, perquè el sol s'intensifica al llarg del dia, i pateixes una forta calor. I aquesta calor, lògicament, et provoca molta sed.

En l'alberg de Lavandeira, em va passar un altre cosa curiosa; tenia gana, així que vaig pensar en descansar aquí. D'entre les coses que podia escollir per menjar, que al cap seria el meu dinar, vaig escollir una truita a la francesa. Aleshores la senyora em va pregunta, “el vol en entrepà o al plat”? I li vaig dir que al plat, perquè havia vist com eren els entrepans que feien, massa grans i tampoc tenia tanta gana. Aleshores en va avisar, que el preu de l'entrepà de truita eren de 2,80 euros, i que el d'una truita a la francesa també eren 2,80 euros. I que si amb la truita, volia pa, m'incrementaria el preu en 0,80 euros. Es a dir, l'entrepà valia 2,80 i el mateix, però en plat, 3,60 euros. Li vaig dir, “home, no ho entenc, potser es que la truita de l'entrepà es més petita que la del plat? I em va dir que no, que eren iguals.

No vaig voler entrar en discussió; li vaig dir, val, senyora, faci'm un entrepà de truita a la francesa, i quan me'l va portar, vaig treure la truita de dins el pa, el vaig posar al plat, li vaig demanar una forquilla, vaig utilitzar una mínima part del pa, i en vaig pagar 2,80. Mira que son rebuscats, aquesta gent!!.

això es diu una corredoira

la continuació cap a Portomarin fou molt tranquila. Tenia por que se'm repetís el dolor al costat, però no. El que si vaig fer des de primera hora, després d'haver llegit el prospecte, fou prendre'm 2 pastilles en lloc d'una. El prospecte et marca un màxim 10 al dia,i jo vaig anar prenent unes 6, per evitar nous dolors.

al fons, Portomarin

Sobre les 13,00 he arribat a Portomarin. Abans d'entrar-hi, s'ha de travessar un pont molt llarg, sobre el riu Miño. En aquesta zona hi ha el pantà de Belesar i submergit, està l'antic poble de Portomarin. Quan van decidir construir aquest pantà en aquesta zona, van crear el nou poble dalt d'un turó, on està ara, i van desmuntar, pedra per pedra l'església, per fer-la novament al nou emplaçament.

L'alberg de Portomarin es diu Alberg Ferramenteiro, i està situat davant mateix del pantà i del riu. Te una vista preciosa d'aquesta zona.

vista des de l'alberg

Aquí vaig comprovar el que es la massificació al camí. Fins a Sàrria, els pelegrins érem molts, però val, sense exagerar. Però en aquest alberg, que te molta capacitat, estava pràcticament ple de gom a gom. Hi havien grups de nois i noies joves, que justament portaven una etapa (havien començat a Sàrria, just per la compostela), i que potser eren 70 o 80, només ells, a més, durant la tarda i ja ven entrada la nit, encara anava arribant gent. Ja dic, una autèntica invasió.

Per la meva banda, vaig fer la rutina habitual; dutxa, (plàcida, llarga, fresca, renovadora, relaxant, ) i bugada, que, de moment seguint la normativa del primer dia, em permetia continuar amb la mateixa roba.

Després de la dutxa i de penjar la roba mullada al sol, me'n vaig anar al centre del poble, a buscar un caixer, perquè anava just de diners.

l'església de Portomarin

També vaig entrar a un super, a comprar-me una mica de fruita i me'n vaig anar a menjar-la a un parc amb molta ombra, assegut tranquil·lament a un banc. Allà vam coincidir amb alguns altres pelegrins i vam estar xerrant una bona estona de les nostres experiències, de les butllofes i de la massificació que s'estava produint als albergs. Abans de tornar, vaig entrar a visitar l'església. També a una botiga, a comprar-me un talla ungles.

Ja dins l'alberg, vaig connectar-me a Internet, per passar l'estona, però també per enviar-me correus amb apunts sobre el camí que estava fent, per no haver d'anar escrivint en una llibreta. D'aquesta manera, també em permetia coincidir amb l'Elvira i xerrar una estona amb ella. Quin invent aquest de Internet i del messenger, que pots escriure't amb tothom, estiguis a la distància que estiguis.

Després vaig tornar a sortir per anar a sopar. Vaig menjar-me un altre ració de pop, mentre veia la primera part d'un partit del mundial.

Al tornar a l'alberg, i fins l'hora de posar-nos a dormir, vaig estar a la sala, veient la segona part del partit de futbol.

Aquesta vegada em va costar molt dormir, perquè justament van coincidir uns quants roncadors per els voltants. Fins i tot una dona es va aixecar i en va despertar a un, avisant-lo de que roncava. L'home es va disculpar, però li va dir que no en podia fer res.

M'anava molt be escoltar música amb el mp4, esperant l'hora d'adormir-me.

Vintiquatrena etapa

21-06-10 FONFRIA – SÀRRIA, 34 QUÍLOMETRES

Es curiós com en els albergs, la gent es tant solidària, que quan s'aixequen, o ens aixequem, perquè faig el mateix, anem tots amb molt de compte, movent-nos poc a poc per no molestar als altres, quan normalment, tots ens anem aixecant un darrera l'altre. Però d'entrada, els primers semblem ànimes en pena, movent-nos quasi flotant.

Sobre les 6,50 ja estava a recepció, a prendre'm un petit esmorzar. Vaig prendre'm un tallat, una llesca de torrada amb margarina i melmelada i una taronjada. Poc després, ja vaig començar aquesta segona etapa.

Al poc de sortir, vaig coincidir amb un italià, amb qui vam estar caminant junts una estona. Quan em va preguntar d'on era, i dir-li, “de Barcelona”, va dir: ah! Espanyol!. Aleshores li vaig dir, no senyor, espanyol, no, soc català. De seguida em va calar i va voler fer-me un discurs sobre els beneficis de la unitat, d'anar tots junts, que només els països grans se'n surten, i li vaig dir que val, però moltes vegades, i Espanya es un exemple, els països s'han fet grans usant la guerra, la violència, conquerint territoris, no associant-se voluntàriament. Total, que en pocs moments se'm va disculpar, perquè no podia seguir el meu ritme, i que em deixava. Tenia tota la pinta de ser un votant de'n Berlusconi. A veure, acabes de conèixer una persona i ja li planteges opcions radicalment oposades a les seves? Si no t'agraden, mutis i a la gàbia, que al cap i a la fi, tu li has donat peu, associant el ser català a ser espanyol.

aquesta foto me la va fer l'italià

A Triacastela se't presenta la possibilitat de seguir fins a Sàrria per dos camins; per Sant Gil, i per Samos. Vaig escollir aquest últim, perquè volia que em segelleixin la credencial els monjos del Monestir de Samos, molt majestuós i bonic.

A més, el recordava de quan van venir l'Elvira i el Gerard a buscar-me la primera vegada que vaig passar per aquí.

Sortint de Triacastela, em va passar una cosa curiosa. Com l'altre vegada, caminant cap a Oviedo, respirant per la boca em va entrar una petita mosca. La vaig notar que m'entrava directa a la gola. Immediatament vaig veure aigua, a veure si me l'empassava, però no, es va quedar dins la gola, i em va provocar molta estona de una tos intensa, fins que, finalment, en una d'aquestes tos, em va sortir i la vaig poder escopir. A partir d'aquest moment, ja no vaig tossir més.

el monestir de Samos, al fons

L'arribada a Samos es espectacular, perquè, de cop i volta, baixant per la muntanya, se't presenta el Monestir allà abaix. Molt bonic.

Al monestir vaig entrar a segellar, juntament amb altre gent, principalment, nois joves que feien una excursió de fi de curs.

Després de Samos, i d'atendre una trucada d'un client, vaig continuar cap a Sàrria. No obstant, a diferència de la primera vegada, que vaig fer tot el trajecte de Samos a Sàrria per la carretera, per arribar el més aviat possible, per rebre la meva família, vaig seguir una desviació ala dreta, que al mateix temps que t'indiquen les sagetes grogues del camí, es també una ruta de petit recorregut (un PR). El que no tenia previst era la llargada d'aquesta desviació. Mundicamino t'explica que efectivament es una alternativa, millor que la opció de la carretera, però no diu que son 3 o 4 quilòmetres de més, i clar, vaig anar confiat en que trigaria més o menys igual que l'altre vegada, unes dues hores, quan en realitat foren quasi quatre. El resultat, molta sed. Vaig haver de racionar-me l'aigua que em quedava, fent cada cop glops més curts. A més, i això ja ve de moltes etapes enrere, a les fonts que et vas trobant, posa un cartell on indiquen: “aigua no tractada”, per lo que a veure qui s'atreveix a beure'n. La dificultat en aquest tros era justament aquest, la manca d'aigua, perquè, per altre banda, el paisatge era espectacular, molt bonic, immensament millor que anar seguint per la carretera.

aquest camí alterna també moments de bona ombra

La caminada cada vegada se'm feia més pesada, perquè feia molta calor i ja estàvem sobre les 13,00 – 14,00 hores, a ple sol. No obstant, l'ensurt del dia (després n'hi hauria un altre), fou quan vaig voler fotografiar un hórreo bastant vell, que em vaig acostar tranquil·lament, i que, de cop i volta, de sota del hórreo em surt una bèstia de gos, que semblava un os, que sort que estava lligat a una cadena, perquè si m'enxampa, podria haver-me fet força mal. Quina bèstia de bèstia!!.

d'aquí em va sortir el gos

aquest es el hórreo d'on em va sortir el gos. La cadena, no es veu. Quan se'm ha llençat el gos, he pegat un crit bestial. Per uns moments vaig tenir por de que el gos trenqués la cadena i se'm llancés a sobre.

Abans d'entrar a Sàrria, a una aldea que es diu Perros, (no se si el gos del hórreo te alguna cosa a veure amb el nom d'aquest poble), m'he aturat a un bar, a dinar, i a refrescar-me. M'he menjat pop i una mica d'empanada. I també dues cerveses ben fresques.

a Galicia, vaques per tot arréu

Ja en millor disposició, he continuat cap a Sàrria, amb molta calor. L'alberg que tenia reservat, està a la banda històrica de la ciutat, dalt d'un turó, a l'altre banda de l'entrada.

Mentre caminava, pensava que no em caldrà esperar per tornar a casa fins dimecres, que podré avançar-ho al dilluns, com a mínim. Fent el canvi, perdré l'import del bitllet d'avió (44 euros), però arribaré abans a casa i els dos dies menys de ruta, també em suposarà un estalvi (albergs, menjars, bars).

Finalment he arribat a l'alberg de Sàrria, un que es diu Alberg Internacional, i ben cert que ho es, perquè la senyora que m'ha atès, atenia també en anglès, francès i italià.

Abans de res, m'he connectat a Internet, per veure si hi havia bitllets de tren, de Vigo a BCN, per el proper dilluns. Al veure que si, ja m'he decidit. Trucaria a l'Elvira perquè el reservés directament a renfe. Allà li donaran un número de reserva, que es el que faré servir per retirar-lo.

Com es habitual, lo primer de tot ha sigut gaudir d'una bona dutxa (aquesta vegada, si). Una bona estona sota l'aigua, gaudint molt d'aquest moment, i després, també com sempre, rentant la roba i estenent-la al sol.

No obstant, em notava que em feia mal el costat.

M'he vestit i sense descansar, m'he dirigit a l'estació del tren, mentre trucava a l'Elvira per demanar-li que em reservés bitllet per dilluns i que m'enviés el localitzador per missatge de mòbil. El tema era arribar a l'estació i tenir la reserva preparada.

Quan he arribat, encara no estava l'empleat de renfe, i m'he estat al bar, prenent una ampolla d'acuarius.

Mentre esperava que obrissin la taquilla, he rebut el missatge, al mateix temps que cada vegada em feia més mal la banda del ronyó esquerra, el mateix que fa unes setmanes em va portar a l'hospital de St. Boi. Després d'obtenir el bitllet, vaig tornar a l'alberg, però aquest cop vaig agafar un taxi, perquè no podia caminar. Em feia mal el ronyó i a més, portava xancles sense mitjons, per lo que m'estava jugant a que em sortissin butllofes a causa de caminar sense mitjons, amb el peu directament sobre la goma de les xancles.

A l'alberg m'he volgut estirar una estona, però el dolor no em deixava descansar, així que m'he decidit a buscar un taxi que em portés al centre de la seguretat social. Allà, després de les preguntes de rigor, m'han fet una anàlisi d'orina i de seguida m'han fet el mateix diagnòstic que a St. Boi, estava tenint un còlic nefrític. La infermera em va dir que es veia força sang a la orina. Allà mateix, em van posar una via amb un medicament. Em van tractar molt be, ràpid i be. Poc a poc, el dolor va anar desapareixent. Al cap d'uns 30/40 minuts, vaig sortir del centre, content, perquè ja no em feia mal. El primer que vaig fer fou entrar a la farmàcia a comprar el medicament que em van receptar (buscapina), i després, potser per l'eufòria de trobar-me be, vaig comprar-me un quart de quilo de cireres, (de el Bierzo), molt bones.

després, per tornar a l'alberg, vaig agafar un altre taxi.

Sobre les 20,30 m'he posat a sopar, al mateix alberg. M'han donat sopa de caldo i carn de porc. Molt bon sopar. Al mateix temps, he vist el partit d'Espanya contra Hondures. Han guanyat.

després de sopar, per fer una mica de temps, m'he anat a donar una volta per els voltants de l'alberg.

A les 22,30, ja estava al llit, perquè es l'hora límit per tancar els llums. Això sí que ho tenen els albergs. Son escrupolosos amb els horaris, cosa que em sembla be. Tots hem de matinar l'endemà.

No obstant, he passat mala nit, perquè el dolor al costat m'ha tornat. Al final, m'he pres primer un iboprufeno, i després una pastilla de les que m'han receptat. Al final, s'ha passat i m'he quedat adormit.

Vintitresena etapa,

 PEDRAFITA – O CEBREIRO – FONFRIA, 17 QUILÒMETRES.

20 Juny 2010

El tren ha arribat a Lugo molt puntual, sobre les 09,20 del mati. A aquella hora de diumenge, no es veia un ànima per els carrers. Com que m'havia preparat un planell a casa, m'ha sigut fàcil trobar l'estació dels autobusos, per agafar-ne un que em portés a Pedrafita (lloc on vaig acabar la darrera vegada). El camí m'ha portat vorejant les muralles de la ciutat, molt boniques. He arribat be a l'estació dels autobusos, i després de treure el bitllet, m'he anat al bar a prendre'm un tallat amb una pasta.

les muralles de Lugo

El meu autobús es un que fa el trajecte Santiago – Valladolid, de l'empresa ALSA. Abans de marxar, he estat carregant una estona el mòbil, perquè estava quelcom baix.

Més o menys a l'hora prevista, he arribat a Pedrafita. Al treure la motxilla del maleter, una senyora em pregunta si vaig a O Cebreiro, i al dir-li que si, em diu que ella també, i que si vull compartir un taxi. Li dic que no, que es un passeig i que vaig caminant.

Aquesta etapa puc definir-la com de “transició, d'escalfament”. Curta, perquè tinc temps de sobres i a més, no vull llançar-me des del primer dia a fer grans quilometrades, perquè després rebo les conseqüències als peus.

Darrera meu una de les palloses millor conservades de O Cebreiro

Realment, no te res a veure pujar fins a O Cebreiro des de Las Herrerias, que des de Pedrafita. En cinquanta minuts em planto al poblat més mític del camí de St. Jaume. Per el camí, hem pujat plegats una estona, un parell de ciclistes que venen des de St. Jean i jo, perquè tot i que la pujada es molt més assequible que per l'altre banda, per els ciclistes també es complicada. Quan s'han posat a la meva alçada, han baixat i hem seguit tots tres junts, caminant. Després, mentre caminàvem, un altre grup de 8-10 ciclistes, aquests en bicicletes de carretera, amb furgoneta de recolzament, ens han passat i aquests dos s'han sumat a la expedició.

l'ermita de Sta. Maria, de O Cebreiro

He arribat sobre les 12,10, just al moment que començava la missa a l'ermita de Sta. Maria. Allò estava ja ple de gent, molts pelegrins, como es lògic, però també d'excursionistes de cap de setmana, amb senyores vestides que semblava que anaven de bateig. Per què la gent es vestirà de vint i un botó quan fa una excursió a un lloc rústic com aquest?

Després també m'he fixat en alguns d'aquests personatges, que arriben fins aquí amb el seu AUDI A6 o muntats en un bon BMW, que et miren com si formessis part de l'espectacle que han vingut a veure. Mira, una palloza!!! mira, papa, mira, un peregrino!!!! I la dona li diu al seu marit, amb la boca petita, mirant-nos de reüll, “Mariano, este será un peregrino de verdad? “. I el marit li contesta, “no se, Almudena, quizás si, no ves que lleva un palo i una cáscara de vieira en la mochila?”

Durant la missa, la noia que s'encarrega de segellar les credencials, me'n ha venut 3, una per mi, per ara, perquè no tinc prou forats vuits per anar segellant fins a Santiago,(demanen dos segells al dia per donar-te la compostela) amb la credencial actual, i dues més, per properes sortides.

M'ha agradat molt arribar a O Cebreiro en un dia així, assolellat, per gaudir plenament del paisatge, de les cases de pedra, de les palloses, per poder passejar tranquil·lament, sense haver de protegir-me de la pluja o del fred. De fet, aquesta es la tercera vegada que hi arribo. La primera, feia un fred que pelava, i la segona, plovia la tira.

vista des de O Cebreiro

Abans de posar-me a dinar, truco a l'alberg de demà, a Sàrria, a reservar llitera. Als albergs municipals, o de la Xunta, no es poden reservar places, però als privats, si. I en aquests dies d'estiu, que han acabat les escoles i que es any Xacobeo, hi ha molta gent fent el camí i podria tenir problemes per trobar lloc. De fet, en aquesta trucada buscant alberg a Sàrria, en el primer que truco, em diuen que no tenen places per demà. Els albergs privats son més cars que els públics, que fins i tot poden ser gratuïts, però també val la pena pagar-ho (8-10 euros) i tenir la possibilitat de reservar. Per altre banda, els privats normalment tenen millors equipaments.

Per dinar menjo un bon plat de brou i un bistec, molt bo. En aquest restaurant vaig menjar-me una tassa de brou gallec la primera vegada, amb un fred i una pluja bestial.

Dinant, uns nois de la creu roja, em venen una butlleta per el sorteig de l'or d'un dia d'aquests. Compro la butlleta, no per el sorteig, sinó per la tasca d'ells.

Abans de continuar, pregunto en una botiga el preu d'un impermeable que m'agrada, i que te la mateixa (o semblant) roba de la parca, però em diu que val 35 euros, i li dic que no, gràcies. Un altre abús. Estava buscant un impermeable, no una caçadora anti bales.

Ara ja si, continuo. A diferència de l'altre vegada, en lloc de continuar per la carretera, agafo un camí de terra que surt des de la banda dreta de l'alberg de O Cebreiro, preciós, que s'enfila bastant per el mig d'un bosc, sempre portant la carretera a la meva dreta. M'agrada molt gaudir d'aquella olor que fan els boscos de pins, que em recorden tant els boscos de La Palma.

Les vaques de Liñares

El camí desemboca en un altre de més ample que ve de l'esquerra, i ja fins a un poblet molt petit que es diu Liñares. A l'entrada, em trobo amb el primer ramat de vaques, dels molts que em trobaré en aquests dies.

Està fent molta calor, i això que estem bastant alts, però el sol pica fort. A més, segueixen les pujades, primer al alto de St. Roque, i després al del Poio. De totes maneres, m'estimo més que faci bon temps, que faci sol i gaudir plenament de la sortida, que no que ens plogui.

monument al pelegri, al Alto de San Roque

El primer cop que vaig venir per aquí, anava tant xop de la pluja, que tota la roba que portava dins la motxilla, se'm va mullar del tot. Vaig dormir a un hostal de El Alto del Poio. Sort de la llar de foc d'aquest hostal, que vaig poder assecar tota la roba.

no es un pagès, es un "espanta ocells" molt ben treballat

Finalment, sobre les 16,30, arribo a Fontfria, a l'alberg que havia reservat ahir des de casa. El primer de tot, comprar-me una llauna d'acuarius, per refrescar-me, perquè venia desfet, per la calor.

Em van preguntar si volia habitació individual, perquè a banda d'alberg, també es un CTR, però els vaig dir que no. En aquesta darrera part del camí, he volgut fer-ho en albergs, es més autèntic i més econòmic. A més, estic a l'atur i he de vigilar les despeses. Aquest es diu alberg Reboleiro, de Fonfria.

Després d'inscriure'm, he fet el mateix procediment de sempre, en tots els albergs; dutxa i bugada. Val la pena arribar aviat, per poder rentar la roba i posar-la al sol. Si arribes massa tard, pots trobar-te que el sol se'n vagi abans que la roba s'assequi completament.

Vaig poder escollir la llitera, i finalment vaig agafar la que estava més a la vora de la porta dels lavabos. Així estaria al costat, si tenia “urgències”.

Abans de sopar, em vaig estirar una estona a la llitera, sense dormir, descansant.

Als albergs no pots ser un tiquismiquis. Comparteixes espai amb altres usuaris i del que es tracta es de mantenir un gran respecte per l'altre, no interferint en el seu descans, entendre que tots som iguals, homes i dones, en el sentit que un home pot dormir a la llitera de baix, i una dona pot dormir a la de dalt, per exemple. També, s'ha de ser respectuós a les zones comunes, com els serveis o dutxes (normalment separant homes i dones), procurant no embrutar, netegant l'aigua que potser es bessi de la dutxa, i fent servir l'escombreta al lloc corresponent.
A la dutxa em vaig trobar amb un problema, i es que pràcticament només em sortia aigua calenta. Vaig poder rentar-me be, però sense poder gaudir d'allò conegut com "una bona dutxa", d'aquells 5 o 6 minuts, quan deixes caure l'aigua i et relaxes complertament. I després em va passar el mateix en un altre alberg. Serà una estratègia per evitar, precissament, aquests moments de "glória", on, lògicament, deixes anar molta aigua?. Espero que no, sincerament. No estem en sequera.

A les 19,30 van fer un sopar que li diuen “de pelegrins”. Ens van posar a tots els 20 que estàvem a l'alberg en una taula llarga. De primer, ens van donar estofat i de segon, macarrons amb xoriço. Per el preu que ens van cobrar, i sobretot comparant-lo, per exemple amb el dinar d'avui, m'ha semblat un pèl car. A més, el segon plat ens l'hem menjat utilitzant el mateix plat que en el primer. I també, macarrons de segon, que ves a saber si tots eren fets per aquella ocasió, o n'hi havia del sopar d'ahir. En fi. El que vull dir es que tal qual, en un preu de 4 o 5 euros, dius val, mateix plat, macarrons, etc, val, es un preu mòdic. Però els 9,00 euros que costa, em dona que podrien servir per alguna cosa més. El que si em va semblar molt bo fou la tarta de Santiago que ens van donar per postre. Hi ha una dita castellana, que diu: "el peregrino no exige, agradece", però resulta que estem al segle XXI, i ara, el peregrino, el que no es, es tonto.

No obstant aquestes experiències, aquests albergs que estic utilitzant estan força be, amb bones instal·lacions, nets, amples, amb bons serveis. Això si, a partir de Sàrria, molt massificats.

Dins l'alberg no hi havia cobertura al mòbil. Per trucar a casa, vaig haver de baixar fins la carretera, on per cert, hi havia un altre pallosa espectacular.

pallosa al costat de l'alberg de Fonfria

Després, com que estava cansat, ja em vaig posar al llit. No a dormir, però si a escoltar música i relaxar-me una estona. El meu llit estava també al costat de la porta d'entrada al dormitori, però normalment, la gent entra i surt amb molta cura, evitant en lo possible molestar als demés.

Així som els pelegrins, educats i molt respectuosos els uns amb els altres.

19 Juny 2010, COMENÇO LA DARRERA ETAPA DEL MEU SEGON CAMÍ DE SANT JAUME

DIA 19 Juny 2010

Estic molt nerviós, aquesta nit i l'anterior m'ha costat molt dormir, pensant amb la propera sortida, la caminada que m'ha de dur a la Plaça de l'Obradoiro, a Santiago. Sempre em passa el mateix, em prenc algunes coses com si fossin la primera vegada, amb la mateixa il·lusió, amb els mateixos nervis, com el primer dia.

I es que el Camí de Sant Jaume te alguna cosa molt especial, t'enganxa, et crida. He de reconèixer que aquest crit, aquesta invitació a anar-hi, només la sentim els que l'estem fent, o l'hem fet recentment. Els altres, i jo ho entenc, ens miren com a mig sonats, però on aneu a caminar 20 o 30 quilòmetres al dia (o més), amb aquesta calor, o amb aquest fred, no veus que està plovent, que diu que nevarà? Només es salven d'aquesta incredulitat, els nostres familiars més directes, l'esposa per exemple, la meva estimada Elvira, que veu com dia a dia miro detalls del camí, llegeixo comentaris d'altres pelegrins, segueixo infinitat d'adreces web relacionades amb el camí, m'escric amb altres pelegrins per intercanviar-nos experiències, explico coses, fets que m'han passat, experiències pròpies, que en definitiva, fan que també ella, d'alguna manera, formi part d'aquest camí meu, es una banda inseparable de mi, el seu recolzament i el seu ànim em son vitals per gaudir encara més de la meva caminada per la ruta de les estrelles.

Per els altres no, clar, només som una colla de babaus a qui ens agrada caminar, i poc més. D'alguna manera, fins i tot em dona una sensació que tenen certa enveja, que en tant poc (caminar), en tinguem prou per ser feliços. Oi que teniu una mica d'enveja, de veure'ns feliços fent el que fem? No necessitem grans viatges, només sortint de casa i dirigir-nos a Santiago en tenim prou; el nostre goig està en arribar, en planificar la següent etapa (que per altre banda, la portem planificada des de fa temps), en animar-nos els uns  els altres, en desitjar-nos decenes de vegades al dia "buen camino", en trobar el menú del pelegrí be de preu i un alberg en condicions.

I tot això sense cap càrrega religiosa que ens hi porti. Respectem la tradició,els monuments, les legendes, i després cada un de nosaltres es lliure de creure o no, o d'agafar només allò que li agradi, o que més l'interessi.

En fi, nois, gaudim així i seguirem fent-ho.

La meva prioritat era preparar una motxilla amb poca càrrega, per evitar el tradicional mal d'espatlles que m'agafa quan faig aquestes sortides llargues, en quilòmetres i dies de durada.

Amb l'Elvira estirem la roba que te moltes possibilitats d'acompanyar-me en aquesta aventura; samarretes, calçotets, mitjons, tovallola, pijama. Sabó per rentar la roba, un altre per rentar-me jo i un xampú per el cabell? No, amb aquesta pastilla de sabó, n'hi ha prou per les tres coses, cos, cap i roba. Colònia? no, no vaig convidat a cap casament. L'olor del sabó es....boníssima.

Impermeable? No, la setmana passada va estar plovent cada dia, i ara s'esperen dies de sol. Però per si un cas, m'emporto el de la motxilla, mai se sap, els documents importants han d'estar a bon resguard (credencial, bitllet de tornada). No me'n porto l'impermeable, però si la parca vermella, que fa diversos serveis; per la pluja i per el fred.

En fi, després d'escollir coses i rebutjar-ne unes altres, fem la motxilla. El que està clar es que no puc endur-me la de la UME, que es molt petita i la que volia per companya en aquests darrers dies, perquè m'emporto unes sabatilles esportives per quan arribi, perquè vull cremar les botes, que ja estan molt atrotinades i han fet el seu servei més que de sobres.

Ara que parlo de la UME, me'n recordo dels meus companys que avui hauran fet la etapa reina del CBH, al Pirineu. Demà faran la segona part.

Total, pesa menys que la darrera vegada, però no et pensis, no vaig vuit. En tot cas, i això es lo greu, quan escric ara, que ja he tornat a casa, us he de confessar que: de 3 samarretes, només en vaig fer servir 1 (la usava durant el dia, la rentava a la tarda, i la tornava a usar l'endemà), així cada dia. De 5 parells de mitjons, només en vaig fer servir 2 (com sempre, alhora), també fent-los passar per la “rentadora manual”; els dos calçotets, ok; el pantaló llarg i la camisa, guardats només per el viatge (d'anada i tornada); la parca, ok;

Com sempre, els meus estimats Elvira i Gerard m'acompanyen fins a l'estació de Viladecans, de rodalies, per agafar un tren que em porti fins a Sants.

Aquí em teniu, esperant el rodalies. Porto cara de pocs amics, a veure qui s'atreveix a riure's de la meva motxilla!.

Aquesta vegada, a diferència de l'anterior, he sortit abans cap a Sants, no he volgut anar tant just de temps com l'altre vegada.

De fet, quan arribo a Sants, dins l'espai reservat per els viatgers d'aquests trens, em poso dels primers per embarcar, quan ho indiquin. El darrer cop que vaig agafar aquest tren, era del últims de la fila.

Torno a no entendre com senyores que no poden, arrosseguen maletes que fins i tot podrien amagar-s'hi dins. Ara que hi penso.... no portaran el marit dins la maleta? No, normalment a aquestes edats, els marits ja estan enterrats. Després, la cantarella de sempre, escolti jove, que podria pujar-me la maleta allà dalt de tot, si us plau? Allà? no, no, més amunt. Sraaaaaa. En fi, sort que, per protegir-se, abans et diuen jove!!

També em crida molt l'atenció el fet que el meu vagó, el cotxe 19, com sempre que faig aquest recorregut, de 20 places només som 8 passatgers. I dic això, perquè RENFE no havia posat preus tarifa web, que potser es lo normal per animar a la gent a viatjar. Em pensava que si no ho havia fet, era perquè anava ple. En tot cas, després, ja de matinada, quan m'he despertat d'un son, he vist que anàvem plens del tot, es a dir, que la gent ha anat pujant a partir de Saragossa.

Al arribar al vagó, m'he enfilat per veure la visera de les maletes, no fos que, per casualitat, estigués el meu pal, aquell tant especial que em va regalar un veí d'un poble d'Astúries i que em vaig deixar l'altre vegada. En el meu interior, encara que donant-li una possibilitat mínima, pensava que si el vaig reclamar i no va sortir, fins i tot podria donar-se el cas que encara estigués allà. Ja dic, difícil, però en aquesta vida tot hi ha que provar-ho.

Al poc de sortir, m'he anat al vagó bar per menjar-me l'entrepà que portava de casa, acompanyat d'una bona cervesa. Aviat el tren agafa els 200 quilòmetres a la hora, això si, aquesta velocitat només l'agafa en aquest primer tram de trajecte, perquè per Castella, Lleó i Galicia no hi arriba.

La temperatura al tren era molt alta només sortir de l'estació, marcant 30 graus, però al llarg de la nit ha anat baixant, fins a situar-se en 10 graus, el que provocava que fes un fred quasi hivernal. M'ha anat molt be una manta que ens han donat, per tapar-me una mica durant la nit.

Per acompanyar-me, m'he endut el mp4 del Gerard, amb música del seu grup preferit. La idea principal es de fer-lo servir als albergs, en contrapartida als roncadors professionals, soroll per soroll, millor bona música.

Abans d'arribar a Lugo, me'n vaig al servei, a posar-me la roba per caminar (samarreta i pantalons curts), i la vaselina corresponent (als llocs corresponents)